Com és ben sabut, desenes de milers d’anys abans que algú posés la primera pedra del que en el futur seria la nostra vila, ja hi havia homínids que habitaven el territori que actualment es coneix amb el nom de Baix Ter. Aquells antecessors de l’homo sapiens sapiens no vivien al pla, sinó a la muntanya, a la cova anomenada Cau del Duc, a uns dos-cents metres i escaig sobre el nivell de mar, un indret estratègic des d’on albiraven un ampli i variat paisatge. Naturalment, el paisatge que contemplaven els homínids que havien buscat refugi en aquesta anfractuositat del Montgrí era molt diferent de l’actual. Les Gavarres i el Montgrí no han canviat gaire la seva fesomia. Però la costa sí. On era el límit entre el mar i la terra, llavors? I quin camí – o camins – seguia el Ter? El que des de fa temps són camps de conreu devien ser aiguamolls on hi creixia vegetació adaptada a la humitat. Hi feien incursions, els ocupants del Cau del Duc? Segurament, no. El sòl era inestable, s’hi podien perdre fàcilment. La muntanya era més segura i devia ser allí on caçaven i recol·lectaven aliments, on passaven la major part del temps.
Des del Cau del Duc els ocupants del refugi divisaven el mar. Quan van arribar al Baix Ter devia ser la primera vegada que contemplaven el mar. Al llarg de la seva vida nòmada probablement havien vist llacs i estanys, però mai una extensió d’aigua tan vasta. Quina impressió els va fer el descobriment d’aquella immensa plana blava? La primera vegada que s’hi van acostar, probablement en el curs d’una expedició de caça, algun assedegat potser va recollir una embosta d’aigua que va xarrupar per apagar la set. I llavors tingué una sorpresa majúscula. Tanta i tanta aigua i no era bona per beure!
A la nostra vila tenim un magnífic museu a través del qual podem fer-nos una idea de la vida dels nostres antecessors que van habitar el Cau del Duc. L’ existència d’aquells éssers no podia ser més simple. Nosaltres necessitem un fotimer de coses per viure (moltes de supèrflues, dit sigui de passada); ells en tenien prou amb un reduït i tosc utillatge de pedra, i fusta. Nosaltres tenim mil preocupacions; l’única preocupació d’aquells cavernícoles era sobreviure enmig d’un medi hostil. Per sobreviure havien de sortir a caçar i recollir aliments boscans; eren depredadors, no productors. I per caçar cabres, cavalls o el que fos, havien de fabricar estris lítics. De pedra no en manca a la muntanya. Tenien primera matèria a cor què vols.
Els ocupants de la cova passaven molt de temps fabricant eines de pedra, ensenyant als més joves la manera de fer-ho. Tecnologia prehistòrica? Doncs sí. La tecnologia és tan vella com la humanitat. El so d’una pedra colpejant-ne una altra devia ressonar a la muntanya molt sovint. Era l’únic soroll d’origen humà que hom podia sentir. Era l’Època del Silenci, només alterat pels sons de la natura: la remor del vent o de l’aigua, del mar embravit, els crits dels animals, un tro de tant en tant…
De dies, mentre els homes fabricaven eines, caçaven o pescaven, les dones i la mainada recollien fruits boscans i baies a la muntanya, o bé romanien a la cova. Quan arribava el vespre, els seus ocupants es reunien al voltant del foc. Sobretot durant la tardor i l’hivern, quan les nits són tan llargues. El foc els protegia del fred, mantenia a distància les salvatgines que habitaven la muntanya. Què feien aquells homínids, al voltant del foc, mentre esperaven que la son els vencés? Segurament s’explicaven històries reals o imaginàries, amb un llenguatge (millor dir, proto-llenguatge) potser molt més gestual i mímic que parlat. Històries que parlaven d’accidentades expedicions de caça, d’encontres poc pacífics amb altres hordes, de meravelles naturals – no podien ser d’altra mena – que havien vist durant la seva existència erràtica, d’anècdotes de la vida quotidiana… Històries que meravellaven els més joves i potser feien badallar els més vells – llavors no calia tenir gaires anys per a ser un ancià – perquè les havien sentit cop i recop i ells mateixos n’havien estat protagonistes.
En aquells temps qui tenia més traça explicant històries potser era objecte de respecte, d’un tracte especial. Potser se li lliuraven els millors aliments. Potser fins i tot se l’alliberava de sortir a caçar i a guerrejar. Perquè saber contar històries ja aleshores devia ser important. No tothom en sap. Tan important com saber afaiçonar un estri lític, adobar una pell, encendre un foc (si és que ja havien descobert el secret del foc), curar una ferida lleu, alleujar una indisposició o predir el temps.
