Els joves escriuen

A les bases del Concurs Literari de Sant Jordi, de l’institut Montgrí es proposava als alumnes que escrivissin un text a partir d’un començament de conte o de novel·la. A 1r d’ESO es va fer a partir de començaments de la M. Àngels Anglada . Un dels començaments és tret del conte Cave Canem

Cave Canem, està escrit i representat en un mosaic situat al vestíbul d’una antiga casa romana que es troba a Pompeya. Representa un gos encadenat i traduït seria “vigileu amb el gos” o “gos perillós”, una frase que encara es pot trobar en algunes façanes de cases. La vivenda on hi ha aquest mosaic, és anomenada “la casa del poeta tràgic” per la seva preciosa decoració.

HE DUBTAT MOLT abans de posar-me a escriure la història de la gossa Turandot, perquè em sembla que ningú no se la creurà. És molt diferent de l’ovella clònica Dolly o del vedell Tirsis. De fet, l’havia descartada, però he tingut un signe – ¿de qui?, ¿de l’atzar? – que m’ha impulsat a explicar-la…

… Tot va començar l’any 2053, jo tenia 25 anys, feia poc temps que havia acabat la carrera de biologia. Vaig trobar feina en un laboratori de l’estat, necessitaven científics per a un nou projecte. El primer dia ens van explicar que intentaven trobar una alternativa als dards tranquil·litzants, els que s’injecten als animals quan s’escapen o estan agressius, van passar mesos i seguíem treballant amb el mateix, però vaig començar a sospitar que passava alguna cosa quan van desaparèixer dos espècimens del laboratori. La setmana següent va passar el mateix i van anar desapareixent espècimens. Llavors un dia al matí, quan vaig arribar, ja hi tornaven a ser tots. Però, estaven canviats; no com us imagineu, eren els mateixos espècimens però estaven neguitosos, no cridaven, tota l’estona anaven amunt i avall dins la gàbia, com si estiguessin preocupats. Excepte per això, tot va seguir amb normalitat…

… Un dia el director del projecte va demanar que ens reuníssim tots els científics, perquè ens volia explicar una cosa. Tots nosaltres vam seure al voltant d’una taula rectangular de vidre, em va estranyar que hi hagués un quadre d’un mono penjat a la paret que hi havia davant de la porta, però vaig pensar que no tenia importància. Va arribar el director i va seure de cap de taula. Ens va explicar que ja havíem trobat el què buscàvem i per això van portar una gossa anomenada Turandot. Amb aquella gossa faríem l’última prova. Ens vam dirigir amb la gossa i el director al laboratori. Dos homes, que portaven la Turandot, la van deixar sortir de la gàbia i la van posar sobre d’una taula metàl·lica. Van lligar la corretja a la taula i tots nosaltres ens vam posar al voltant formant un cercle. El director va agafar una xeringa on hi havia el nou tranquil·litzant i es va dirigir a la Turandot. Li va injectar i la gossa es va desmaiar, més ben dit, va morir. No tenia pols, estava morta. El més sorprenent és que al cap d’uns 15 segons es va despertar, estava agressiva. Va intentar mossegar-nos però li era impossible perquè estava lligada a la corretja. Els dos homes se la van emportar. Mirant aquell animal rabiós, vaig trobar la solució als meus problemes de joc i els deutes amb la màfia. Jo sabia que a part de les partides de póker per les que devia tants diners, organitzaven baralles de gossos, il·legals, evidentment. Em vaig fixar on deixava la xeringa el director, vaig esperar que tots sortissin del laboratori i la vaig agafar. Tan debò no hagués pres aquesta decisió…

… Devien haver passar un o dos dies quan vaig veure una noticia a la televisió que em va sorprendre. La dona de l’informatiu estava explicant que un estrany virus s’havia propagat per la ciutat. Un virus que tornava boja la gent; s’atacaven entre ells i es mossegaven . L’exèrcit estava evacuant la ciutat. Jo sabia quin era aquell virus, però no em vaig sentir culpable, pensava que el mateix exèrcit trobaria una cura i tot tornaria a la normalitat, però pensava malament. Van passar dues setmanes. La gent estava tancada a casa, si miraves per la finestra podies veure els infectats, nens petits als quals els faltava alguna extremitat, gent gran tota plena de sang, fins i tot homes i dones amb l’uniforme de l’exèrcit. Si intentaves sortir, t’atacaven. Et mossegaven i et tornaves un d’ells. Es transmetia a través de la sang i la saliva. Ja no hi havia televisió, només amb una mica de sort podies sentir missatges del president per la radio, que es repetien cada mitja hora. L’evacuació va ser un fracàs, la gent no es va atrevir a sortir, hi havien massa infectats fora…

… Amb mi, a casa meva, hi havia una dona amb la seva filla de 7 anys i dos adolescents que no eren fills seus. Van acudir a casa meva, perquè els estaven perseguint. La dona em va explicar que venia de fora de la ciutat i que el virus s’havia estès per tot el país i la noia i el noi estaven treballant en un supermercat quan va entrar un infectat i va atacar un client…

… Vam decidir que havíem de marxar de la casa, ja quasi no ens quedava menjar ni aigua i cada vegada hi havien més infectats. Jo tenia un cotxe molt petit, no hi cabíem tots cinc i vaig recordar que el meu veí tenia una furgoneta. Vaig sortir de casa, vigilant que no hi hagués cap infectat a prop, i molt lentament vaig trucar la porta. Em va preguntar si m’havien mossegat o si anava amb algú que haguessin mossegat. Li vaig contestar sense cridar per no atraure l’atenció dels infectats i em va obrir la porta. Vaig veure la seva dona dormint al sofà. Li vaig preguntar si em deixava el cotxe i em va respondre que sí, però a canvi de portar-lo amb nosaltres. Hi vaig accedir. L’endemà marxaríem a primera hora…

… Ja fa sis mesos que estem aquí. Quan dic aquí em refereixo a aquesta casa. Tots set vam arribar a una casa aïllada, enmig del camp. Dos ancians ens van acollir. Tenien menjar de sobres. Naturalment no he explicat a ningú qui va ser el culpable de tota la infecció. Hi ha dies, que quan em miren, tinc la sensació que saben el que vaig fer. Recordeu que us vaig dir que no em sentia culpable? Que no m’importava la vida dels altres? Doncs això ha canviat. Per això escric aquesta història, per quan em trobin mort. No puc aguantar més, sóc el culpable de tot i mereixo morir.