AUSTRALIA, una pel·lícula GRAN
Els grans mestres del cinema clàssic de Hollywood que en algun moment van ser els directors d’algun d’aquells films ara recordats com a “pel·lícules grans” sabien molt bé quins eren els elements indispensables per fer un d’aquests productes amb èxit. Victor Fleming ho sabia molt bé quan va fer “Allò que el vent s’endugué”, Cecil B de Mille també ho sabia quan va fer “Els 10 Manaments”, “L’espectacle més gran del món” i molts altres. Ho sabia molt bé William Wyler quan va dirigir “Ben-Hur” o “The big Country”. També ho sabia John Ford amb la extraordinària “Centaures del desert” o Howard Hawks amb “Rio Rojo”, o fins i tot David Lean, quan va rodar “Lawrence de Arabia” o “Doctor Zivago” i més recentment Sidney Pollack amb la seva magnífica “Memòries d’Africa”.
El cinema actual semblava que s’havia oblidat de com s’havia d’aconseguir una “pel·lícula gran” tal com la concebien aquests grans clàssics, tot i que fou l’any 1998 quan es va produir “Titànic”, que es va convertir en la gran de les grans, al batre tots els rècords de taquilla de la història del cinema. Fora d’aquest extraordinari film, les productores de Hollywood, potser intentant satisfer els gustos del sector de públic majoritari a les actuals “multisales” ubicades normalment a les grans zones comercials, dediquen les seves milionàries inversions al cinema fantàstic o de ciència ficció on el gran cost de la seva inversió es dedica a intentar superar el cada vegada més alt llistó dels efectes digitals (“Spiderman”, El cavaller fosc” la trilogia de “El Senyor dels anells”, etc.).
Sens dubte que Austràlia no es “Allò que el vent s’endugué”, ni té el segell d’un gran mestre com John Ford, ni és “Lawrence d’Aràbia”, ni tampoc “Memòries d’Africa”, però en molts aspectes, amb el toc personal del seu director Baz Lurhmann ens hi pot fer pensar. Perqué Lurhmann és un innovador, dues obres característiques d’ell: “Romeo i Julietta” i sobre tot el gran musical “Moulin Rouge” ens ho demostren i amb aquest toc innovador característic, ha agafat els ingredients que els clàssics utilitzaven per les seves obres i les ha aplicat a “Australia”.
Austràlia és un film èpic, amb una romàntica història d’amor entre dos personatges contraposats, com no podia ser d’altre manera: ella una sensible i bellíssima dona en un món advers, ell un musculòs i rude vaquer tret de la més gran epopeia de l’Oest americà, (“Rio Rojo”). Hugh Jackman i Nicole Kidman podrien ser perfectament Clark Gable i Vivien Leigh o John Wayne i Mauren O’hara o fins i tot Robert Redford i Meryl Streep. Rudesa i sensibilitat, un tòpic per les gran històries d’amor. I és que Australía, almenys en la seva primera meitat té molt de western. Els grans paisatges d’aquest grandiós continent substitueixen els desèrtics paratges de més allà del Mississipí però la duresa, grandiositat i bellesa del territori, és la mateixa.
En definitiva no crec que Australia passi a la història del cinema a l’alçada d’aquests grans clàssics, però no deixa de ser, després de més de mig segle, un homenatge a aquest cinema i és d’agrair que amb la faceta visual del seu director Baz Lurhmann, aquest hagi fet, en ple segle XXI, una pel·lícula gran,
