A la darrera cimera europea es varen aprovar les característiques de la supervisió bancària europea, però també es va retardar la seva entrada en vigor, posposant-la pel 2014.
D’altres temes econòmics, com crear un escenari més tranquil en relació amb el finançament del deute sobirà, calmar la prima de risc per entendre’ns, o deixar encarrilat el finançament de Grècia i d’altres aspectes d’àmbit europeu, sembla que estan acordats per bona part de l’any que comencem. Tot plegat obeeix més a la realitat política d’un dels estats importants, el més important des del punt de vista econòmic, com és Alemanya, que celebra les eleccions el proper setembre, que no pas a una voluntat compartida pels vint-i-set. És evident que Merkel no vol entrebancs en les seves eleccions domèstiques i per això ha forçat que la política i l’economia de la Unió Europea se supeditin al calendari electoral alemany, i així els electors podran votar en clau interna i no pas en funció d’accions concretes i properes de la Unió Europea.
Com es diu habitualment, “qui paga mana”, i és que en la construcció europea en general, en el pressupost comunitari i en els recents fons creats per finançar la sortida de la crisi d’alguns estats amb problemes, és Alemanya qui hi aporta més, de l’ordre del 30% en ocasions, de manera que no ha de resultat estrany que hi vulguin dir la seva. Així, si el destí ho permet, és d’esperar que no hi hagi grans acords fins d’aquí a nou mesos, quan ja s’hagin celebrat les eleccions a Alemanya. És evident, però, que el món no s’atura i que tant l’economia global com la domèstica d’alguns estats europeus, entre aquests l’espanyol, poden tenir algun sotrac que requereixi actuacions concretes, com les que es derivarien d’un possible rescat de l’economia espanyola o d’un ajut als estats rescatats com Portugal, Grècia i Irlanda, o de suports puntuals a Itàlia, posem per cas. També, com no pot ser d’una altra manera, per la seva importància en l’economia i en la societat, s’hauran d’afrontar, a cada estat i també en el marc europeu, les problemàtiques sorgides dels elevats percentatges d’atur, especialment en els estats de la riba sud, i també el debat entre l’austeritat i les polítiques que facilitin la creació d’ocupació, ja demanades per organismes internacions com el Fons Monetari Internacional, a les quals Alemanya s’oposa, almenys per ara. Però és evident també que, si es pot, si d’Alemanya depengués, poca cosa es faria en aquests aspectes, fins que passin les eleccions de setembre. En l’àmbit polític pot estar en el centre del debat la permanència del Regne Unit dins la Unió Europea, debat que se situa més en el marc intern britànic, que no pas en l’àmbit europeu, en què es veu necessària la seva permanència a la Unió Europea, tant per la seva importància econòmica com política i estratègica. Seria convenient que aquest previsible compàs d’espera servís perquè els líders polítics europeus consensuessin esforços per fer una Unió Europea més forta econòmicament i també marquessin clarament les línies per arribar en un termini raonable a la unió política.
