El dia del meu 81è aniversari, dinant amb uns amics, un d’ells em va preguntar: “Què en penses de l’experiència de la vida ara que has passat per totes les seves etapes?”. No vaig saber què contestar en aquell moment. Necessitava pensar la resposta. Així que, quan va arribar l’ocasió, vaig pensar en la pregunta serenament, en calma. La vaig trobar molt interessant… Resulta que sí, que tinc prou coses per dir de les meves impressions, sobre les diferents etapes de la meva vida en el decurs d’aquests anys.
Les dividiré en etapes: la infància, l’adolescència, la joventut, la maduresa, la jubilació i la vellesa.
La infància. La meva infància va transcorre en un temps feliç per a mi, a Ullà, el meu petit poble, envoltada de gent treballadora, que es comunicava, que s’ajudava, que s’acollia. Poca cultura, sí, però entre les persones grans, els homes amb més experiència, amb més coneixements, sempre estaven disposats a rebre les consultes dels qui ho necessitaven, i les dones eren una font de coneixement per al govern de la casa. Eren gent que s’ajudaven quan calia, que quan es trobaven, venint del camp, de l’hort, de la font, del safareig, de buscar el pa…, aprofitaven per fer una petita, o llarga, xerrada. Tot transcorria tranquil, en calma, a poc a poc. Tret, és clar, dels problemes personals o familiars que en tot temps i en totes èpoques hi han sigut.
L’adolescència. És l’etapa, potser, més trista i més tràgica que recordo. Vaig viure la guerra civil espanyola. No sé què va despertar la bèstia adormida en el cor dels homes. Un dia vam sentir: “Ha esclatat la guerra”. Tothom esperava tard o d’hora aquesta terrible notícia, però també vivíem amb l’esperança que hi pogués haver un acord, una solució, un final feliç… No va ser així! L’ambició d’uns, l’odi dels altres, les malifetes i les covardies ens van portar a una guerra de conseqüències dramàtiques i que va segar moltes vides, que va adormir moltes consciències, que va glaçar tants cors… Els homes i joves dels pobles i ciutats van ser mobilitzats; les dones, els vells i els nens es van quedar desprotegits, desemparats. Vam conèixer els horrors de la guerra: morts, desapareguts, gana, privacions, pors, presons… Vam sentir explicar les experiències dels que havien estat en camps de concentració. El més trist, el que toca directe el cor, és l’odi que desperten aquests conflictes, les venjances entre persones d’un mateix poble o d’una mateixa família. Va ser una adolescència difícil la que ens va tocar viure a tots els de la meva generació. Finalment, un dia vam sentir: “La guerra s’ha acabat”. Quina alegria! Però llavors va començar la postguerra, una etapa també molt penosa per a molta gent que ha deixat records que no s’han esborrat mai.
La joventut. Aquesta va ser una etapa d’esforç, de lluita, de treball, de valentia. Molta gent no va superar mai els mals ocasionats per la guerra, i per a alguns van ser irreversibles. El jovent vam reeixir ràpidament, vam poder tornar a l’escola, tant de temps tancada, als balls, al cinema, a les revetlles, a les festes majors… I també a missa, ja que varen poder tornar els capellans i les monges, i els germans gabrielistes, que tots havien estat molt perseguits. Vam poder aprendre un ofici o bé estudiar una carrera. Com deia, els joves ens vam adaptar més fàcilment a la nova situació que les persones grans, moltes de les quals no van superar els estralls ocasionats pels esdeveniments passats. També vam conèixer les misses de campanya i les desfilades dels militars i dels falangistes, i vam aprendre a cantar el “cara al sol”. Va ser, doncs, una etapa de lluita i de superació en què vam saber recuperar la il·lusió, tan necessària per tornar a l’estabilitat perduda.
(Continuaré l’article el proper mes de desembre.)
