Ara fa un any començàvem a sentir la paraula coronavirus i ho vèiem com una cosa llunyana, dels xinesos, que mai arribaria a casa nostra. I així vivíem tranquils i, tot de cop, a principis de març, tot va canviar, ens van confinar i tots sabem el que ens ha anat passant fins avui. I ara estem plens d’incertesa de cara al futur. De fet, se’ns fa difícil concretar si votarem el dia 14 de febrer, després de l’enrenou polític i jurídic que ha retornat la data pactada pels partits al punt de partida. I el que és més greu, no sabem si ho farem amb prou garanties sanitàries, atès que les previsions dels entesos indiquen que el més adient seria retardar les eleccions. Ja veiem, doncs, la dificultat provocada per la Covid-19 per poder exercir un dret fonamental com és el de poder votar. La pandèmia ha afectat la nostra vida, les relacions humanes, l’economia, el normal funcionament de les empreses, la manera de treballar amb la implantació massiva del teletreball, la manera de comunicar-se amb reunions telemàtiques, la gestió pública dels ajuts a empreses i autònoms per l’obligat confinament, amb els ERTO i altres formes d’ajuda, la difícil vida a les residències de gent gran, i molts més efectes. Tot plegat ens ha canviat la vida de dalt a baix, i ara el que cal és saber com ens anirà el futur, saber amb què comptem i també entreveure’n les dificultats.
Tenim coses positives que ens permeten veure la llum al final del túnel. D’una banda, en el vessant econòmic, tenim un molt bon acord de la Unió Europea de 750.000 milions d’euros, dels quals 140.000 milions estan destinats a l’Estat espanyol, que han de servir per modernitzar l’estructura econòmica del país i per generar projectes destinats a ajudar i preparar per al futur les empreses en l’àmbit de la sostenibilitat i la digitalització i, òbviament, ajudar la ciutadania. Esperem que sapiguem gestionar en la seva totalitat aquests fons i que ho fem amb eficiència, amb la participació de tots els sectors i administracions, amb consens i solidaritat i, sobretot, sense clientelisme. I, per altra part, ja tenim les primeres vacunes en funcionament i amb una previsió segons la qual d’aquí a mig any podríem estar vacunats un 70%, un fet que garantiria la immunitat de grup. És veritat que tenim dos problemes en aquest escenari. D’una banda, la mala imatge que donen alguns càrrecs públics, que, aprofitant la seva posició de força, es vacunen passant al davant d’altres col·lectius, tot plegat una pena que demostra el pitjor de la condició humana. I, per altra part, les disfuncions logístiques en la distribució de les vacunes, que, com hem vist, sovint no van on més falta fan i apareixen a casa del millor postor, del que ha pagat més. De fet, la UE s’ha hagut de posar seriosa al respecte per garantir-ne el subministrament. I també sabem que a l’Àfrica el percentatge de vacunació és molt més baix que al primer món, un fet que interpel·la tothom. En definitiva, tot i les dificultats, podem veure el futur amb optimisme i pensar que, més aviat que tard, recuperarem la vida que teníem abans de la pandèmia.
