“Els homes no tenen problemes amb els drets, tothom dona per suposat que els han de tenir. Les dones, en canvi, ens els hem de guanyar. Per què nosaltres hem d’estar constantment demostrant que ens mereixem les oportunitats? I per què no ho han de fer ells?”. El repte de la igualtat d’oportunitats i la injustícia que implica no assolir-la és el que va plantejar Cristina Sánchez-Miret en l’última conferència del cicle Filosofia a l’Àgora.
Sánchez-Miret és doctora en sociologia i responsable de gènere i diversitat de la facultat de ciències econòmiques i empresarials de la Universitat de Girona. A més, forma part de la plataforma per la reforma horària Time Use Initiative Barcelona, i de diferents grups de recerca que tenen com a eix principal el gènere i les desigualtats socials.
Va titular la seva conferència “El repte de la igualtat d’oportunitats”. Hi ha algun àmbit en què l’hàgim assolit?
En termes de gènere, quan parlem d’oportunitats hem de diferenciar entre oportunitats formals i oportunitats reals. S’ha fet normativa i legislació igualitària i s’ha anat derogant la que no ho era. I des d’aquesta perspectiva hem avançat en tots els àmbits. Però queden punts foscos que les lleis no recullen o que no s’asseguren que es compleixin. Les xifres mostren que les discriminacions encara existeixen i que, per exemple, no totes les empreses que per llei havien d’implementar plans d’igualtat ho han fet. Per tant, s’ha avançat en les oportunitats formals, però no en les oportunitats reals.
No s’apliquen les lleis?
No, i menys en gènere. Si una llei no es dota de pressupost, es fa difícil que es compleixi, perquè hi ha d’haver una vigilància. El gènere és un aspecte que forma part de la matriu d’actuació de tota la ciutadania, independentment del lloc que ocupi cada individu. És una qüestió de fons i nosaltres som masclistes i sexistes. Això fa que el patriarcat segueixi fort i valent, tot i els petits canvis que hi ha hagut.
A la conferència va comentar que les dones hem estat educades en el patriarcat i que, per tant, quan actuem i eduquem les noves generacions, reproduïm aquest patriarcat. Hi ha alguna manera de trencar aquesta roda?
I tant, i de fet ja s’està trencant. En les noves generacions hi ha molta gent anacrònica des del punt de vista de la igualtat, però també n’hi ha que tenen un avenç important. Llàstima que siguin pocs. I aquest avenç el tenen perquè han estat educats en aquesta perspectiva. Quan dic que totes som sexistes i, per tant, masclistes, dic que ho som quan no vigilem. Hi ha moltíssima gent que ha fet un aprenentatge en aquest àmbit, sobretot les dones, perquè som les que vivim més les circumstàncies negatives del sexisme. Però quan portem l’automàtic som masclistes perquè actuem des dels paràmetres que hem après en l’entorn. Tenim una matriu que filtra tot allò que veiem i que es nodreix de les categories que estableix la nostra cosmovisió, que és masclista i sexista.
Només en una de cada cinc parelles joves hi ha corresponsabilitat, i quan arriben les criatures, la xifra es redueix molt
Per tant, cal canviar la cosmovisió.
Sí. Cal fer polítiques públiques, però sobretot cal canviar la manera com jutgem i la socialització. El pes de la societat hi és sempre, al llarg de la vida ens anem modificant, però és especialment important quan som petits i petites. Per això, és molt important el que fem des de la criança. L’escola és considerada un dels àmbits en què s’ha avançat més. I és cert que la coeducació es va haver de lluitar molt, però no n’hi ha prou: el currículum continua sent masclista. Necessitem mestres que hagin après a no ser masclistes, que vegin persones en comptes d’homes i dones. I per la banda familiar, per molt que es parli de noves paternitats, les dades evidencien que encara criem les dones.
Sembla que hi ha un avenç en la corresponsabilitat per part dels joves. No és així?
Hi és, és clar… però és tan petit! Les dades de la Covid, per exemple, són esfereïdores. Quan estàvem tancats a casa, en les parelles amb criatures en què tots dos treballaven, les dones van fer tres vegades més feina que els homes. Això demostra que encara s’han de canviar moltes coses i és un canvi personal, de cadascú, tant dels homes com de les dones. Les dades diuen que només en una de cada cinc parelles joves hi ha corresponsabilitat, i quan arriben les criatures, la xifra es redueix molt. Hi ha un canvi, sí, però els homes continuen prioritzant les seves necessitats, mentre les dones prioritzen les cures.
Relacionat amb les cures, hi ha la reforma horària. Vostè defensa que és molt important per les dones. Per què?
La reforma horària és importantíssima per tota la societat. Però ens beneficiaria molt a les dones, perquè encara que diguem que hem evolucionat, les xifres evidencien que som nosaltres qui portem el pes de les cures. Això implica que tenim dues jornades, i a vegades tres si s’estudia o es té una càrrega afegida. Tenim molt volum de feina, però sobretot, tenim una mala disposició del temps per ocupar-nos de la tasca reproductiva. I això ens diferencia molt d’altres països. Tenim els pitjors horaris del món, i a més, els hem disfressat amb la idea que aquí es viu molt bé perquè tenim sol fins tard i anem a dormir tard. El gran problema és que no tenim el treball compactat. De mitjana només ens llevem mitja hora més tard que la resta de països europeus, però anem a dormir dues hores i mitja més tard, i és per la manca de compactació.
Ens llevem mitja hora més tard que la resta de països europeus, però anem a dormir dues hores i mitja més tard, i és per la manca de compactació
Ara hi ha qui parla de compactar amb dies, en comptes d’hores.
Això em preocupa, perquè no es reserva un espai per la vida quotidiana. La reproducció no la pots deixar pel cap de setmana: les criatures han de dinar, sopar i anar a dormir cada dia a una hora determinada. No serveix de res que al cap de setmana recuperem les hores que no hem tingut entre setmana. I la reforma horària no ho soluciona tot: les cures han de ser cosa d’homes i dones. Però sí que la possibilitat de ser més hores a casa ens permetria, a tots, poder afrontar tot el que significa estar viu i poder continuar estant-ho.
Una de les demandes de la reforma horària també és deixar de canviar l’hora.
Sí, hem de deixar de marejar la gent amb l’hora i quedar-nos amb l’horari d’hivern. La ciutadania considera que l’horari d’estiu -aquest en què hem entrat ara- és millor, perquè els fa la sensació que després de sortir de la feina, encara hi ha vida i poden aprofitar el dia. No s’adonen que l’únic que escurcen és la son. Sí que hi ha més hores de llum, però això no vol dir que el dia sigui més llarg: té exactament les mateixes hores. El tipus de vida que portem en aquest país fa que conciliar sigui molt complicat i dormim menys. I en els estudis de la manca de son, les dones donem pitjors resultats que els homes.
Canviant de tema, ara hi ha molts àmbits laborals en què es reserven places per dones. Què en pensa de les quotes?
Hi estic totalment d’acord, perquè sé -les evidències científiques ho corroboren- que hi ha quotes d’homes. El nostre és un món de quotes, però les de gènere són les més controvertides. I aquest debat és totalment enverinat. Una noia em deia: a tu et sembla bé que una dona per ser bombera tingui els requisits de les proves més baixos? I jo li deia: doncs sí, per què no? I ella: llavors a mi no m’hauria pogut salvar. Això és molt pervers. Vivim en el mite masculí del gran salvador, que ha de ser fort i valent. Hi ha moltes maneres de ser un heroi i segur que per fer salvaments també es necessiten altres habilitats i capacitats: com flexibilitat, intel·ligència… Sovint busquem la idea de la neutralitat: sigui home o dona ha de córrer no sé quants metres. No, aquestes proves han estat pensades en masculí i no en femení, per tant, per ser neutrals potser haurien de ser diferents. Les quotes són una reivindicació que hem de fer com a dones: jo vull les quotes.
Les dones haurien de pensar que si no tenen quota, ja poden tenir tots els títols, que s’hauran d’esforçar el doble
Hi ha el perill de pensar que obtens la feina pel fet de ser dona.
Es dona per suposat que si aconseguim un lloc de feina és perquè som dones o perquè ens hem ficat al llit amb algú. Però pel fet de ser dones, encara que tinguem el currículum i tot el que caldria, no aconseguim arribar allà on arriben homes que són més mediocres. Les dones haurien de pensar que si no tenen quota, ja poden tenir tots els títols, que s’hauran d’esforçar el dobloe. Jo no vull treballar el doble, no em compensa. Les medalles socials no es posen per l’esforç sinó pel lloc que ocupes. Si no em donen la feina per justícia i per currículum, que me la donin per quota. Preferiria viure en un món en què ja no fossin necessàries i en què cadascú fos reconegut per les seves capacitats i pogués presentar-se a les oportunitats amb igualtats de condicions, però l’Organització Mundial del Treball diu que trigarem anys a assolir la igualtat. Jo no em puc esperar.
A la xerrada, comentava que hi ha una resistència al canvi.
El sistema està preparat perquè el canvi no succeeixi, posa més energia i recursos per mantenir l’statu quo. Qui impulsa el canvi sempre són els que col·lectius que tenen pitjor vida, la gent acomodada en la situació -i no parlo només de diners- no vol canviar. Fer-ho significaria que el sexe que fins ara ha tingut el poder el pot perdre, i els homes no volen renunciar a aquests privilegis. Quan parlem de discriminació, hem de parlar de privilegis, si no fa la sensació que hi ha un col·lectiu que és normal i els altres no, i que la falla està en les mateixes persones, en aquest cas les dones. Si no es veuen els privilegis, no s’entén el fenomen. Un cop es posen al descobert, t’adones que són construïts, no són naturals i, per tant, es poden canviar.
Veure que res no canvia, desgasta la lluita?
Desgasta molt, perquè no és només que no es faci res, és que hi ha qui va en contra de la lluita. Hi ha una sèrie de gent que s’està dedicant a negar que hi ha desigualtat i van en contra del que consideren privilegis de les dones. Es necessita barra per dir això. La discussió se situa molt en el que a mi em sembla o en el que jo vull, i hem de lluitar perquè els discursos siguin d’acord amb les evidències científiques.
Un cop els privilegis es posen al descobert, t’adones que són construïts i, per tant, es poden canviar
Això pot provocar que acabem llençant la tovallola?
Depèn de nosaltres. El que fa el sistema és intentar desgastar la lluita, i ho fa amb totes: també amb la lluita racial o la lluita entre pobres i rics. La nostra feina és no defallir, perquè les coses no canviaran soles. Cal persistència, perseverança i focalitzar millor.
Parla de focalitzar, hi ha confusió en la lluita feminista?
Sí. Està molt bé que no hi hagi només una manera de veure el feminisme, però avui en dia, amb aquesta bandera es diuen i es fan coses que no ens porten a la igualtat entre homes i dones. El feminisme s’ha posat de moda i al carrer ha agafat molta embranzida, però em preocupa que a vegades es defensen coses que són el patriarcat disfressat. M’atabala, per exemple, quan parlen de portar les criatures a la feina. La meva àvia va lluitar perquè els infants no estiguessin sota els telers i poder separar la vida laboral i la vida familiar. Portar els infants a la feina té primer un biaix de classe, perquè hi haurà dones que podran i dones que no, i un biaix masculí, perquè potencia el discurs que és més important treballar. Un món amb mirada feminista o amb un equilibri entre el que s’ha considerat tradicionalment masculí i el que s’ha considerat tradicionalment femení ha de tenir clar que hi ha d’haver espais laborals i familiars separats, i que és molt important la corresponsabilitat.
Convidat de “Filosofía a l’Àgora”
