Els joves escriuen

L’inspector: De Nikolai Gógol

Ja des de les portes del Teatre Nacional es veia que els alumnes de primer de batxillerat de l’IES Montgrí tenien força ganes de veure l’obra L’inspector, de Nikolai Gógol. La majoria estaven entusiasmats perquè relacionaven el TNC amb El cor de la ciutat. Resulta que allà és on es fa la clausura de cada temporada.

Quan tots tenien l’entrada a la mà, els alumnes van anar entrant per agafar el seu respectiu lloc, però pel camí tots es fixaven en el més insignificant detall de l’edifici. Un cop tothom a lloc, els llums es van tancar, la música va ressonar i… comença l’espectacle!

El tema de l’obra és el d’un funcionari amb molta cara i fanfarró de Peterburg que és confós per les autoritats d’una ciutat de províncies per un alt càrrec arribat de la capital per inspeccionar les finances del poble. Amb aquesta base succeirà alguna que altra aventura.
L’autor de l’obra, Nikolai Gógol, va néixer a Ucraïna l’any 1809 i publicà l’obra L’inspector l’any 1836 i sense ser-ne conscient va causar un gran impacte en la societat russa per la manera com retratava la corrupció política dels funcionaris i dels càrrecs públics, cosa que actualment podria servir també per una crítica dels alts càrrecs polítics ja que arribat a aquest punt ja no es pot creure en cap d’ells.

L’autor de la nova versió, Jordi Galceran, conegut pel Mètode Grönholm i  Cancún, només tenia l’encàrrec de revisar el text i apropar-lo al públic actual. I crec que en aquest aspecte se n’ha sortit prou bé, ja que ha adaptat molt bé el llenguatge amb expressions actuals i que són aptes per a totes les edats, és un registre col·loquial. La majoria de les expressions les podem escoltar de la boca de l’alcalde del poble, però al llarg de l’obra podem comprovar que també els altres personatges tenen alguna sortida original amb alguna d’aquestes expressions o frases fetes.

La direcció està duta a terme per Sergi Belbel i crec que en general ha fet una bona feina. Ha intentat que tot estigui en ordre i ho ha aconseguit. La posada en escena és excel·lent. En cap moment es desaprofita cap espai de l’escenari. L’obra està estructurada en quatre actes. Se separen segons l’espai. El primer, tercer i quart es desenvolupen a la casa de l’alcalde de la província i el segon a l’hostal on és hoste el funcionari de Peterburg, que és confós per un inspector. Aquesta forma d’estructurar és un mètode que s’utilitza molt sovint en el teatre i crec que també és la més útil perquè fa que et situïs en tot moment i saps exactament de què va l’escena.

La música, composta per Albert Guinovart (compositor de la música de Mar i cel, de la simfonia d’El cor de la ciutat i de Nissaga de poder), crec que és del tot adient. És una música de l’època en què se situa l’obra. Una música que fins i tot m’atreviria a dir que ens pot recordar compositors de l’època com seria Beethoven, Vivaldi…

Dins l’obra ens podem trobar actors tan coneguts com Lluís Coler, Quimet Pla, Jordi Banacolocha, Carles Martínez, Xavier Serrano i molts altres. Per tant, podem dir que L’inspector consta de gran nivell interpretatiu ja que tots aquests actors tenen molta experiència en el món del teatre.

En cap moment podem dir que per una mala gestualitat o vocalització no vàrem entendre el que deien, però sí que podem dir que per falta de potència, en alguns moments no s’acabés d’entendre prou bé el que deien.

Pel que fa a l’escenografia, al llarg de l’obra en podem trobar dues. La primera,  que és la sala gran amb les columnes altes i immenses, és la casa de l’alcalde. Com que la sala és molt àmplia, ens fa pensar que allà on viu l’alcalde és una mena de palau, encara que aquest palau no estigui en gaires bones condicions (estava ple d’esquerdes). I aquesta esquerda ens pot simbolitzar l’estat en què està tot el poble en general i que en realitat el poble viu dels suborns, la corrupció i la coacció. L’altre escenari és l’habitació de l’hostal on dorm el funcionari. Aquesta habitació no té res a ressaltar. Tenia el necessari: un llit, una tauleta, un bagul i poca cosa més.

El vestuari de tot actor està cuidat en qualsevol detall i això és gràcies a Javier Artiñano. Tots anaven vestits de l’època i en relació amb el seu personatge. Per exemple, la dona i la filla de l’alcalde portaven uns vestits elegantíssims, el cap de policia duia l’uniforme i el suposat inspector de Peterburg intentava fer bona impressió.

Costava una mica de veure, però si ens hi fixàvem, teníem un efecte especial que era present al llarg de tota l’obra. Aquest era un simple mirall. El mirall situat a terra que simulava que l’habitació on es trobaven era més gran. Semblava que més enllà de la barana hi hagués un pis avall. Realment, un efecte molt ben buscat.

La il·luminació anava a càrrec de Kiko Planas i, tot i que al llarg de l’obra no hi hagi gaires canvis d’il·luminació, en el moment clau, que és al final de l’obra, és del tot encertat. Amb una llum blavosa que no acaba de ser del tot fosc i un focus apuntant a l’alcalde.

L’altre efecte especial és al final de l’obra, quan l’alcalde està enfadat i pica a la paret. La paret s’esquerda i tot l’edifici es desploma. A més a més, també hi apareix fum, que encara impacta més. Llavors, mentre els personatges estan quiets dalt de l’escenari, les parets destrossades tornen a lloc lentament.

En general, el resultat és excel·lent, encara que en alguns moments l’obra se’m va fer un pèl pesada ja que tota l’estona donaven voltes allà mateix. Però crec que aquesta obra té un gran nivell ja que els actors, directors, músics… i totes aquelles persones que la fan possible són dels més coneguts a Catalunya.