Nostàlgia d’un silenci

En Miquel Graells és de costums, hàbits, rutines, i per tant, fàcilment previsible. Si les malalties el respecten i el fred no li impedeix, cada dia a les dotze, puntual, el trobareu a Can Pau. Hi arriba ajudat d`un bastó del qual no es separa, i algun dia caldrà explicar-ne el vincle. També, com que ell més que ningú, viu de l`aire que respira, s`acompanya d`un concentrador d`oxigen. Aquell aparell li entrega la vida, en mesures més altes que el mateix aire de l’ambient. Li cal per caminar i no cansar-se, no per parlar. Arribar a la tertúlia i deslligar-se d`aquell aparell és tot u. Seguidament activa les paraules fins a quarts de dues, moment en què pregunta quina hora és, perquè flaira que la Pilar ha disposat el dinar a taula. Si no seguiria parlant. Ell no s`alimenta del supermercat, però sí de la cultura i la història del poble que estima.

És la seva una tertúlia de pocs assistents. Per la meva coneixença, el número tres és el majoritari. Casualment quatre, perquè algú passa per davant del bar, veu en Miquel i entra a saludar-lo. Com aquell que fa la visita al capellà. Es aquella una colla de pocs membres, però us puc assegurar, que d`intens contingut.

Saludats tots i ben asseguts, és el moment en què algú alça la veu amb un…..de què parlarem avui, Miquel? És inusual que algú porti un tema. En Miquel engega i seguidament a mesura que avança, algú hi fica cullerada. Així apareixen nous temes. No hi ha un ordre del dia, ni cal. Tampoc és un caos, no us penseu. La política, encara que sigui local, és estrany que hi aparegui com a tema de conversa. No interessa a l`auditori. Els concurrents volen escoltar narracions, relats, cròniques de l`Estartit de les quals el cap d`en Miquel n`és ple.

-En Miquel: -Ja voleu encetar la llauna? Primer demanem beure, no us sembla? Jo com sempre, ara un tallat, més tard ja faré un vermut amb olives o una llauna de cloïsses –també en les seves begudes és rutinari. Mireu, venint de casa, no sé el perquè, he pensat en les fresses del poble, segurament perquè ha passat un cotxe –els companys fan cara d`on vol arribar aquest. Un breu silenci….que sembla esperar algún comentari que no es produeix. En Miquel pren la paraula.

Veles fora

Als anys 20 del passat segle, va venir al poble una persona que es va convertir en un personatge. Era un escalenc, i venia de Sant Feliu de Guixols d`estudiar un ofici molt interessant. Volia ser mestre d`aixa. L`aixa és una eina dels que fan barques. Aquesta persona es deia Miquel Planes. Quan va acabar d`aprendre l`ofici, va veure que a l`Escala ja hi havia altres mestres d`aixa, motiu pel qual, va decidir venir al poble més proper, que era l`Estartit. Quan arriba ja estava casat, i tenia un fill, en Josep -Pitu-.  A Miquel Planes a l`Estartit se`l va conèixer per en “Dansa”, perquè la gent li preguntava…Com tinc la barca? Com estar lo meu? Ell sempre responia,… Tot estar en dansa. Li va quedar en Dansa. Aquest personatge va disposar d`una petita drassana al poble. Va començar en una casa del carrer de Migdia, el qual va desaparèixer l`any 1963. Hi havia el mar, les roques, les barraques de pescadors, el carrer i les cases. En Miquel va llogar una casa i la seva corresponent barraca. Cada barraca, al davant de cada casa, era un magatzem o rebost. Avui en aquell lloc hi ha el Restaurant Els Arquets. Va llogar aquesta casa perquè era la que tenia el pati més llarg. També tenia un cadeny al costat dret, mirant a migdia, que encara existeix. Al final del cadeny hi havia una pedra plena de musclos. Sempre era negra. L`anomenaven la musclera. La gent hi podia anar caminant, i amb un ganivet i un plat de metall, fer quatre musclos, i cap a casa a menjar-los. Sense ni mullar-se. Aquest era el panorama. En Miquel d`en Dansa era un gran mestre d`aixa. Les seves barques van triomfar. Tothom deia que eren tan marineres.  Li va anar molt bé la feina. L`any 1927 va rebre un encàrrec molt bo de diners. Li van oferir posar un motor d`automòbil –això es feia- en una barca ja existent, desarmar la vela per poder navegar a motor.

En Miquel va tornar a Sant Feliu per aprendre a bastir el motor a la barca. Només va tenir un problema, i era gros, era el lloc on fer-ho. On ho faré això? Aquí no pot ser. No hi ha espai. Era una barca grossa. Va anar a veure el pare d`en Ramir Marqués, el mestre, que tenia un pati molt gran on després hi va construir el bar Roca Maura. Li va llogar aquell pati i en Miquel s`hi va establir. Avui hi ha l`Estació Nàutica. Aquell encàrrec li va ser fet a primers de gener de 1927. Al cap de dos o tres mesos, ja tenia la feina feta. Va cridar als propietaris de la barca, que no és conegut qui eren, i els va dir que si volien, ja podien entre tots impulsar la barca a l’aigua. Aquests motors que es posaven a les barques, eren motors d`automòbil que ja havien donat tota la seva sang a la carretera. Per acabar-los de treure el suc els posaven a les barques.

Ja tens la barca amb el motor i l`hèlice per popa. Era un diumenge al matí, aquella gent se’n va cap a la drassana, i entre tots agafen els pals per fer lliscar la barca. La drassana era ben bé al costat de la platja. Des de la porta mateix podies situar els pals per lliscar i portar la barca fins a la llongada. Aleshores ve quan han d’engegar el motor. En un moment determinat engeguen el motor i brolla d’ell un soroll eixordador. Un soroll mai sentit al poble, que va inundar tots els racons de l`Estartit. Una mena de fressa gegant, pa, pa, pa, que va espantar tothom. Es va aixecar una volada d`ocells que estaven dormint. Es va aturar el guirigall dels ocells de la muntanya. Els gavians voltaven sense entendre el que succeïa.  Havia arribat un intens soroll al poble. De cop es va acabar la calma. Havia desaparegut aquell silenci que només era truncat per ocells, gavians, i les onades que van i venen per la llongada. 

Aquell silenci s`havia acabat per sempre. Aquell silenci ja no tornaria mai més. Els homes ja no anirien a la Miranda per veure quan sortiria el sol,  i els núvols que quedaven per saber a quina hora entraria el gregal. S`havia acabat l`angoixa d`aquelles dones, mares i germanes que tenien els seus homes en marc en aquells dies de mal temps. Tot d`una s`havia acabat un silenci de segles i segles, que mai no tornarà. L`Estartit havia entrat a la modernitat.

NOTA.- La font d`en Miquel Graells és oral, per mitjà dels descendents de la família Planes. En Miquel Planes –en Dansa- va tenir un fill anomenat Josep –Pitu- que va seguir a l`Estartit amb la mateixa feina. Aquest més tard, va establir la seva drassana a la carretera de Torroella, davant del Mas Pobre. En Pitu va tenir un fill anomenat Claudi, i aquest va tenir dues filles. Amb en Claudi es va acabar la drassana de Can Dansa. Els descendents encara són al poble.

Toni Quintana/Miquel Graells

Foto de capçalera: Finals década 1950. Davant de l`Estudi Mn. Miquel beneint una barca construida pels mestres d`Aixa de l`Estartit Josep Planas i el seu fill Claudi (Can Dansa), en primer terme de la foto orgullosos llueixen la seva obra. En segon pla l`Estudi. Autor desconegut. Font Miquel Graells Vilarrodona.