Cuixà és un monestir benedictí de l’altre costat dels Pirineus que havia quedat molt abandonat fins que els monjos de Montserrat van fer un treball enorme de consolidació i van revitalitzar-lo a partir dels anys seixanta del segle passat. És un lloc tan esplèndid que possiblement és on he organitzat més excursions en autocar, amb alumnes o acompanyant adults. És una ruta meravellosa: Cuixà, pujada a Sant Martí del Canigó, visita a Vilafranca de Conflent i es pot acabar el dia a les caves de Tuïr o donant una volta a Perpinyà. Si encara no coneixeu algun d’aquests llocs, us recomano que no espereu més i m’ho agraireu.
Els meus darrers escrits a Emporion han tractat de l’atzar i avui us exposaré un cas on novament es demostra que l’atzar és tan present a les nostres vides que podem convertir-nos en incrèduls de fets verídics. Els anys seixanta vaig fer amistat amb dos monjos de Cuixà compromesos amb la lluita antifranquista i l’any 1972 el president francès George Pompidou, per pressions de la dictadura espanyola, va denegar-los el permís de residència amb el pretext que “ensenyaven tècniques revolucionàries”. L’abat de Montserrat Cassià Maria Just ho va deixar clar: “Això és fals: ells prediquen l’Evangeli, que no ens permet endormiscar-nos enmig d’una societat esclavitzada pel diner, per la comoditat, per l’egoisme”.
En llegir la notícia al diari vaig creure que havia de fer alguna cosa en defensa de gent que no havia fet res més que treballar per posar fi a la dictadura. Es va redactar un escrit que es va passar a gent per signar-lo. A més d’enviar-lo al president de la República Francesa el vaig fer arribar a diversos mitjans de comunicació. La Vanguardia va publicar la notícia a les pàgines de religió amb el titular: “Firmado por 117 personas destacadas de Torroella de Montgrí…”. Això va provocar que molt pobles s’interessessin per l’escrit i van començar a signar i enviar queixes cap a la capital francesa fins deixar la taula del president curulla de cartes. També a Catalunya Nord hi hagué mobilitzacions començant una campanya forta contra Pompidou i, en coincidir amb època electoral, París va valorar les pèrdues de vots que això podia suposar.
Mentrestant, em van telefonar del consolat francès a Barcelona per concretar una visita. Vaig comparèixer el dia i hora que em van dir davant el cònsol (M. Gerard Gaussen) que, en veurem tan jove, s’atrevia a tot; però em vaig encoratjar fins fer-lo enfadar. En sortir, em va rebotre la grandiosa porta als talons. Quan vaig arribar a Torroella em vaig trobar amb la parella de la guàrdia civil davant de casa que m’estava esperant. No en vaig fer cas perquè era freqüent que per qualsevol fet insignificant fessin acte de presència o em perseguissin de manera ridícula a diferents llocs de la vila. Em van ordenar que em presentés a la caserna amb urgència. Un cop allà, el sergent no em va dir ni el bon dia. Va treure un telegrama d’un calaix i amb molta mala bava em va bramar: “¡Lea este comunicado!”. Vaig quedar blanc en llegir el següent: “Extremen vigilancia, hoy atentado mortal contra el consul francés en Zaragoza”. Cert, el mateix dia i hora que em trobava parlant amb el cònsol francès a Barcelona, ETA havia entrat al consolat francès a Saragossa, va calar-hi foc i el cònsol va morir. ETA havia protestat per les expulsions d’etarres i jo visitava el cònsol de Barcelona, però en defensa d’uns monjos. Aparentment, es tractava d’una conxorxa entre bascos i catalans. El sergent em va escridassar: “Vaya ahora mismo a presentarse delante del teniente coronel de la guardia civil en Girona que esta vez le va a caer un puro…!”.
Molt preocupat, vaig comparèixer davant l’autoritat per explicar-li com havia anat tot fent-li comprendre que jo professava unes idees no violentes. Només l’atzar m’havia lligat amb ETA el mateix dia i hora. El tinent coronel va ser comprensiu i em va creure. Del contrari, podia haver anat a la garjola i no tornar a Torroella fins ves a saber quan. L’interessant és que els dos monjos retornaren al monestir de Cuixà i el qui va haver de marxar immediatament de Barcelona, després de diversos anys d’estada, va ser el cònsol. La democràcia va arribar gràcies a la participació de molts. Ja diuen que costa més enamorar que conservar. La democràcia requereix la mateixa participació per conservar-la que per implantar-la. No sembla pas que ho entenguem així.
