Cau la nit, la nit fantasmagòrica
del rei Begur que senyoreja el castell,
la nit dels fars i de les barques a l’encesa,
del cel altíssim estelat.
Tot giravolta com en un parc d’atraccions,
però tu i jo vivim al botó de la roda
on és imperceptible el moviment.
(Fragment del poema “Sunt lacrimae rerum”.
“Tot és ara i res” (1970), Joan Vinyoli)
Les ciutats i els pobles llueixen cada vegada més el seu patrimoni cultural com a signe d’identitat i també com a actiu turístic. En els últims anys, a més de la permanent recuperació de monuments o la creació de nous museus i centres d’interpretació, s’ha posat més en valor un patrimoni intangible associat a aquelles persones -artistes, creadors, poetes- que van néixer o van viure en una determinada localitat. En alguns casos, aquesta associació s’incorpora a la pròpia marca de la ciutat. Són ben coneguts alguns exemples d’aquesta identificació simbiòtica. El Dublín de James Joyce, el Toledo del Greco, la Soria machadiana, la Barcelona de Gaudí o el Londres de Shakespeare, per citar-ne alguns.
A l’Empordà, en tenim un bon exemple a la vila de Palafrugell, que ha sabut vindicar la seva condició de capital de l’univers planià amb la Fundació Josep Pla en primer lloc, en les activitats culturals que irradia, però també amb una presència física contundent de l’obra de Pla en diversos murs i parets de la ciutat.
I un altre exemple lloable, d’escala diferent, és el de Begur, que va iniciar fa anys una vindicació, modesta però brillant, del poeta Joan Vinyoli (1914-1984) i de la seva relació entre la persona i la vila. Vinyoli (1914-1984) va néixer a Barcelona però va sojornar molts estius a Begur. El primer estiueig de Vinyoli, amb la seva dona Teresa Sastre i els seus fills, va ser l’agost de 1954 i després hi va tornar cada estiu, amb perseverança lleial, fins al 1984. Vint-i-cinc anys no són una relació esporàdica ni anecdòtica per a ningú, sinó que evidencien un arrelament al lloc. Vinyoli va gaudir de Begur, de la llum de la costa brava, de la lluïssor canviant del mar, del batec d’un poble que, en les seves reduïdes dimensions, atresorava grans dosis d’història, de vida i de canvis. És lògic que una vivència tan continuada, una relació tan ferma, deixés empremta en el poeta i la seva obra. Ell mateix en va deixar constància explícita de la rellevància d’aquest vincle, quan escrigué: “el lloc important i definitiu com a centre de les meves experiències de tot ordre, poètic i vital, va ser Begur”. Begur va ser font d’inspiració i lloc de creació d’alguns dels seus poemaris.
I Begur va saber trobar la millor forma de recordar i commemorar aquest vincle: posant la seva poesia a l’abast de veïns i visitants, a través de la Ruta poètica Joan Vinyoli, creada el 2011. El principal encert d’aquest homenatge és que es basa en l’obra del mateix poeta. A diferència de la monumentalitat, sovint freda, de les escultures, o de l’anècdota en què sovint es converteixen les plaques commemoratives (aquí visqué… aquí va néixer….), aquesta ruta convoca directament el poeta i la seva obra. Una experiència de gran proximitat. Perquè d’aquesta manera la poesia de Vinyoli pot ser llegida en els llocs on va ser creada o es va inspirar, perquè pot ser llegida en l’espai públic, en el recolliment d’un passeig íntim. Curiosament, podem trobar un altre itinerari poètic Joan Vinyoli a Santa Coloma de Farners, la capital de la comarca de la Selva, on el poeta estiuejà durant la seva infància i adolescència i que va ser el lloc de la descoberta de la natura, que tanta influència va tenir a la seva poesia.
La ruta poètica, impulsada per l’Ajuntament de Begur, consta de nou plaques informatives -en bon estat perquè han estat renovades fa poc-, situades en llocs que, d’alguna manera, evoquen la presència del poeta o de la seva poesia. Les plaques contenen fragments de poemes de Vinyoli, amb un breu text que els contextualitza en la seva experiència begurenca. Aquests nou indrets ens permeten passejar i conèixer la vila d’una manera reposada, reflexiva, amb la meditació íntima que convoca la poesia. L’itinerari té les seves fites als bars Frigola i Tothora, que freqüentava amb la seva colla, a les escales del carrer Castell, les cases on va estiuejar (Can Pallí i Casa de Campuig), al Cercle artístic Begurenc, centre de la vida cultural, a les escales del carrer del Castell, al mirador Joan Vinyoli, a l’ermita de Sant Ramon i en el majestuós final al castell de Begur que corona la vila i que ens ofereix unes sempre emocionants perspectives de la platja de Pals, d’unes seductores Medes, de l’Empordà i el rerepaís.
La ruta Vinyoli, ja està dit, és una forma de gaudir de la vila de Begur però és, també i sobretot, una manera d’aproximar-nos a un poeta rellevant de la literatura catalana del segle XX, que mereix ser visitat i revisitat. En menys de dues hores podem fer un tast de l’univers màgic de Vinyoli.
La seva obra poètica va ser reconeguda en el seu moment, amb edicions i premis. Però amb el temps va guanyant encara més reconeixement i es va fent un espai propi i destacat a la poesia catalana. Joan Margarit, a la selecció de poemes de Vinyoli que va editar, va escriure “per mi és un dels poetes més grans en llengua catalana” i considerava Vinyoli i Martí i Pol com els seus dos mestres de la generació anterior. Xavier Macià, poeta ell mateix i expert en l’obra de Vinyoli a qui dedicà la seva tesi doctoral, presentava el poeta com “un escriptor vocacional i autodidacte (que rebutjava veure’s a ell mateix com a professional de la literatura), d’una gran sensibilitat i amb un do líric extraordinari”.
La ruta poètica de Begur és un tast i una invitació a conèixer aquesta obra. Hi ha poemes dels llibres “El Callat” (1956), “Tot és ara i res” (1970), “Cercles” (1979) i “A hores petites” (1981). Els versos que encapçalen aquest article són un fragment del poema ”Sunt lacrimae rerum”, que el podem trobar al mirador del poeta Joan Vinyoli. I els que reproduïm a continuació, que podem llegir a la plaça de la vila, són també del mateix poema. Però tots dos fragments no ens donen el poema sencer. Per fer-ne la seva lectura sencera, per gaudir-la en plenitud, cal anar al seu llibre “Tot és ara i res”, on trobarem el poema íntegre “Sunt lacrimae rerum”. El títol d’aquest poema de Virgili –“Hi ha llàgrimes en les coses”- ja ens dona el to d’uns versos de gran intensitat lírica, on a mida que passa la vida apareixen mots com Pals, la Torre de les Hores, cremat, Begur, castell… Empordà.
Ara sóc una rata espantada que surt de la fosca
i corre a amagar-se en qualsevol forat.
Però quan em recordo dels amics que han mort
irremissiblement, els insubstituïbles,
em torno un gira-sol que puja d’un femer
i fa com un que parla amb entelada veu,
en una tarda càlida d’estiu,
davant el somriure dels morts que se li fan propers.
Ara tot d’una la tenora
ressona a Pals i contemplem les illes
i sempre dic, mirant la Torre de les Hores:
davant aquestes coses cal plorar.
Passa la tarda sobre els camps d’arròs
de l’Empordà xops d’aigua.
És tard, és hora de tornar a Begur
en l’autocar que ens deixarà a la plaça.
Anem al bar i prenguem l’aperitiu amb cloïsses
ben amanides amb llimona i pebre.
Per saber-ne més:
Una bona descripció de la ruta, al web de l’Ajuntament de Begur. https://visitbegur.cat/cultura/ruta-poetica-vinyoli-begur/
