En un altre temps (i segurament també en un altre país), Miquel Pujadó seria sens dubte un referent de la cançó pàtria de qualité. Ho té gairebé tot: un excel·lent domini de la llengua, una cultura musical i literària de primer ordre, una capacitat innata i alhora molt treballada per a tractar tota mena de temes amb agudesa, ironia, tendresa o humor, segons calgui. I tanmateix, més enllà dels professionals i/o entesos de la cosa, relativament poca gent el coneix, qui sap si perquè, com confessa a la seva cançó Retalls de vida, “si mai no m’he sabut vendre, tampoc m’he deixat comprar”.
Us faré cinc cèntims del nou disc de Miquel Pujadó, De foc i de vellut, no només perquè sigui un gran disc en català, sinò perquè és un gran disc a seques. Dels de cançó d’autor de tota la vida i tot un clàssic a l’altura dels millors.
El seu títol incideix en la paradoxa, una figura que Pujadó ja ha utilitzat altres vegades, com en els discos “Mel i vinagre”, “Ambaixador d’enlloc” o “Núvols i clarianes”. Conté dotze cançons noves i quatre revisions de temes tan emblemàtics com A Terrassa hi ha una plaça o Soc un peix de terra endins.
La temàtica de Pujadó combina, sovint en clau satírica, temes que podríem considerar socials o d’actualitat amb d’altres més íntims i personals. I ho fa amb talent i sense concessions, com ha de ser. Probablement agradaran Un rei d’ocasió, És fàcil dir-se anarquista i Soc de la mata de jonc, tres títols força expressius que ja us posen sobre la pista, tot i que, particularment, jo m’estimo encara més Guanya la banca, una mena de blues amb vocació de rap (aprèn, Valtònyc!) i una lletra, al meu parer, senzillament antològica i magistral.
La qüestió amorosa (hauríem de dir més aviat sexual?) està molt present en l’obra de Pujadó i, en aquest sentit, Interseccions o Els mitjons blaus de l’Helena en són una bona mostra. Comentari a part mereix Records divergents, que narra amb molt encert i a dues veus les percepcions oposades de dos amants arran d’una nit boja. En la línia de les chansons paillardes o “porques”, de les que en Pujadó sempre s’ha declarat un fervent admirador, cal esmentar la que porta el pedagògic títol de Rudiments d’anatomia.
El fet de cantar i d’escriure cançons és una altre tema recurrent d’en Miquel, reflectit aquí en la cançó que dóna títol a l’àlbum i que acaba amb aquests versos: “Si un poeta és prou astut / per mesclar el foc i el vellut, / per a un músic és un joc / extreure el vellut del foc.”
En aquest repàs al disc, no voldria ometre una de les meves preferides, L’infern i la glòria, una mena d’elogi, des de la ironia, de la culpa i del masoquisme com la seva expressió més extrema a partir de la nostra herència judeocristiana.
De foc i de vellut es completa amb dues cançons de caire més sentimental, i que tanmateix encaixen a la perfecció amb la resta: No tinc temps de fer-me vell i l’adaptació de la cançó del francès Romain Didier, Com una cançó de Jacques Brel.
No vull acabar sense fer menció expressa dels arranjaments de Xavier Batllès, un veritable mag que aporta molt i bo a la part musical del disc, cosa que ja havia fet, entre altres, amb el cantautor Xavier Carles, un altre dels nostres grans (diria que enormes) il·lustres desconeguts de la cançó.
Hi ha molt a descobrir encara dins del panorama de la cançó en català. És un patrimoni que en altres països es cuida com un bé cultural de primer ordre. Tan reivindicatius com ens mostrem amb els doblatges de Netflix (per exemple), una mica de coherència en aquest sentit no ens aniria malament.
Va, sigueu originals i feu-vos amb el disc!
https://www.enderrock.cat/disc/9325/foc-vellut
