Durant el més de novembre hem vist a la pantalla del Cinema Montgrí, entre d’altres, dues interessant pel·lícules que crec que val la pena ressaltar. Una d’elles és Agora, la magna producció espanyola, dirigida per Alejandro Amenábar, que ens narra la història d’una il·lustre dona del segle IV després de Crist, quan Egipte està sota el poder
de l’Imperi Romà i els cristians han aconseguit el poder de l’imperi. És la història d’Hypatia d’Alexandria una dona sàvia, astrònoma i zelosa guardiana de la bellesa i el saber de l’època, que és víctima de la nova religió de l’estat. Sobre la figura d’aquesta sàvia i valenta dona, Amenábar aconsegueix un relat colpidor sobre la destrucció per part de fervents defensors de la Creu, de la saviesa guardada de l’antiguitat clàssica.Però no era d’aquesta pel·lícula que volia parlar més profundament, sinó de “El secreto de sus ojos”. Coproducció hispana-argentina dirigida per Juan José Campanella, autor també de la recordada “El hijo de la novia”. “El secreto de sus ojos” és un film “noir”, que combina perfectament drama romàntic, thriller, el seu acostumat humor i fins i tot el costat històric, polític i social de l’Argentina dels anys setanta.
Història d’amor, més ben dit històries d’amor, entrecreuades amb relat policíac i dilemes ètics al voltant de la justícia i el càstig, l’amor i el desgast del temps. La mirada al passat porta al present no només la violència d’un crim injust i la incoherència de que l’autor no fos degudament castigat, sinó també la profunda història d’amor entre el personatge central i la seva companya de treball en el jutjat, la qual ha estimat en silenci durant més de vint anys. Però hi ha una altre història d’amor. La història ininterrompuda del vidu i la víctima. El record persistent en el temps i la lluita contra l’oblit.
Només actors de la categoria de Ricardo Darín, poden donar vida a un personatge tan humà i quotidià. Interpretació pura, la d’aquest gran actor, que surt de les entranyes i fa mal a l’espectador immers no només en la trama, sinó en la subtrama, en el transfons. I que dir de Soledad Villamil, que dona vida a la jutgessa, una jove bella i radiant, insegura, en les escenes de la seva joventut. També bella, de bellesa tranquil·la, segura i pausada en el personatge adult. Però sempre amb aquella mirada, aquells ulls que et parlen i que t’insinuen més coses que les pròpies paraules. Quins dos actors en estat de gràcia!.
Una màquina d’escriure que no tecleja la “a” i que fa confonfre el “te amo” amb “te mo”.Un pla seqüencia que comença des de l’aire i entra a dins de l’estadi de fútbol, sense interruoció, sens dubte un dels millors de la història del cinema, amb tots els respectes per Wells i de Palma.Escenes que passen amb total senzillesa de lo còmic a lo cruel o del somriure al plor, digne del més pur estil fordià.Uns ulls que demostren amor pur, sense paraules i sense el llast que suposa allò que obliga i el que és quotidià.
Dues històries d’amor en paral·lel, una sense solució amb uns fet ja assumits i presumptament oblidats. L’altre, qui sap.
Tants i tants detalls per no oblidar i sobretot un final sorpresa, com cal en una bona història de suspens, que dona coherència i sentit profund a la trama. Que li dona credibilitat i obre pas al final definitiu, clàssic si voleu, obert, però emocionant i encoratjador. Un dels grans finals de la història del cinema, com calia esperar d’aquesta obra mestra.
