Va ser el periodista Enric Juliana, quan era director adjunt de La Vanguardia l’any 2007, que va treure l’etiqueta de “català emprenyat”, vocable que va tenir una certa difusió.
Es referia amb una indissimulada dosi d’ironia no exempta de cinisme a un peculiar sentiment d’enuig que havia emergit entre una part de la societat catalana que se sentia molesta i desencisada pel tracte discriminatori continuat que havia patit i patia per part de les institucions espanyoles.
Des de fa 5 anys, però, i arran de la primera consulta d’Arenys de Munt, els canvis socials i cívics a la societat catalana s’han succeït a una velocitat de vertigen i la centralitat de la vida política a Catalunya s’ha posicionat de forma inequívoca, no en la queixa i en l’habitual resistència prudent, sinó en la mentalització del necessari assoliment sense complexos del dret a decidir i en l’anhel il·lusionat d’independència, mitjançant un tarannà reivindicatiu però educat, absolutament democràtic, festiu i transversal.
Entitats cíviques majoritàries, com l’Assemblea Nacional de Catalunya i Òmnium Cultural de bracet, amb més de 2.800 associacions socials diverses d’arreu del Principat, juntament amb l’Associació de Municipis per la Independència, el Pacte Nacional pel Dret a Decidir i la majoria parlamentària ocasionada pel suport dels partits CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP, ja s’hi han posicionat inequívocament de forma favorable. I la majoria de la gent vol i espera ser protagonista activa d’una consulta democràtica, merescuda i lògica. I ho reivindica amb naturalitat, de manera pacífica, participativa i cohesionada.
Perquè aquest és també un compromís contra la corrupció i la crisi econòmica i de valors. I perquè hi ha el somni de la llibertat per construir un país millor, honest, culte, avançat i més just, i per aquests objectius cal i caldrà treballar amb constància, esforç, honestedat i diligència.
I això ho assenyala amb admiració l’escriptora i traductora americana Liz Castro, coordinadora de l’edició en anglès del periòdic digital en català Vilaweb, quan diu textualment: “Els catalans no només reclamen i somien, sinó que hi posen diners i hores i feina, recullen signatures, fan mítings, manifestacions, cadenes humanes, xerrades i estudis. Una tasca monumental, pacífica, democràtica, alegre i sense descans.”
I ara, més que mai, cal no caure ni en el parany de la por ni en l’engany de la provocació que l’aparell de l’estat espanyol i els seus seguidors ens serveixen dia rere dia. El dramaturg i poeta Sòfocles feia dir a Antígona: “El temor, entre moltes altres coses, li va bé a la tirania.”
Perquè la il·lusió i la consciència que estem fent història és una evidència que ningú pot aturar. Deia l’escriptor Víctor Hugo que “no hi ha res més poderós que una idea a la qual li ha arribat el seu temps”. I a Catalunya li ha arribat ara l’oportunitat que ha de saber aprofitar.
I arreu es veu i es nota aquest nou català canviat, majoritàriament il·lusionat, críticament constructiu, raonablement esperançat i desacomplexadament independentista.
Sembla queera Tucídides, un dels pares de la història, que afirmava que un dels trets comuns a l’Atenes de Pèricles era la consciència que allò més important que li pot passar a un ciutadà –i ara ja hi estem a un pam– és veure néixer un nou estat. Com a “català il·lusionat”, crec que tenia tota la raó.
