Quan he acabat d‘escriure el títol d’aquest article, malgrat que no el canviaré, m’adono que potser no és el més adient, doncs ni Platero ni el poeta fan servir el pas dels anys com a referent temporal; ells, des del moment que van néixer, formen part del selecte i restringit club dels immortals.
L’any 1914, l’Editorial Lectura va publicar parcialment i per primera vegada Platero y yo. Des de llavors fins ara, després de La Bíblia i el Quixot, és el llibre més traduït.
Personalment, vaig saber de l’existència de Platero una calorosa tarda d’estiu d’un any a finals de la dècada dels cinquanta, que ara no recordo exactament. Aquella tarda va arribar per primera vegada a les meves mans un exemplar del llibre. L’hora de la classe de repàs estava ja molt avançada, quan la professora em va dir que fins que s’acabés llegiria en veu alta alguns dels curts capítols d’aquella obra. Vaig començar pel primer i tan sols llegir les primeres línies, la lectura se’m va fer plaent. En veure el meu estat d’ànim i la bona disposició -cosa infreqüent-, la professora em va dir que continués llegint uns quants capítols més, podia escollir entre els que em semblessin més interessants i així ho vaig fer. En fullejar els capítols del final del llibre, vaig veure’n un que es titulava “La muerte” i el vaig començar a llegir, intuint que res de bo portaria al pobre Platero. Acabat el capítol, amb la innocència que moltes vegades va aparellada amb la ignorància, i encuriosit pensant trobar un final menys dramàtic, vaig continuar llegint els capítols que venien tot seguit, “Nostalgia”, “Melancolía”, “A Platero en el cielo de Moguer” etc. A mesura que anava avançant en la lectura, la veu se m’anava apagant, fins que va esdevenir trèmula i entretallada; vaig acabar amb dificultat la lectura de l’última pàgina del llibre; desprès… Una estona en silenci amb els ulls clavats al llibre sense gosar aixecar el cap. Quan finalment ho vaig fer, els meus ulls es van trobar amb els de la professora i em vaig adonar que els tenia igual d’humits que els meus i que a tots dos ens baixava per les galtes una mal dissimulada llàgrima.
No ens vam dir gaires paraules, haguessin sobrat totes i haurien desfet un d’aquells moments tan especials que la meva memòria retindrà mentre visqui o pugui fer-ho. Aquell dia, la classe va acabar en absolut silenci, tan sols un adéu…..
No vaig esperar gaires dies per comprar un exemplar de l’obra que encara conservo i que he rellegit quantitat de vegades. Platero y yo, entre altres coses, m’ha ensenyat que és un dels llibres que s’ha de començar a llegir amb l’esperit obert i predisposat a acceptar que la seva lectura obre les portes de un món, on per endinsar-s’hi cal la innocència i el cor d’un infant i un petit bocí de l’ànima d’un poeta.
Que les meves paraules no enganyin a ningú: Platero y yo no és un llibre exclusivament per nens. Guillermo de Torre, fa cinquanta anys el definia com “un libro niño”, o “un libro sin edad“; el mateix Juan Ramón Jiménez va dir ” Yo nunca he escrito ni escribiré nada para niños, porque creo que el niño puede leer los libros que lee el hombre, con determinadas excepciones que a todos se le ocurren”.
El llibre, de capítols molt curts, és una successió de petits poemes en prosa; és tan sublim i senzill que només precisa com a protagonistes el poeta i el seu burret; per l’argument, li sobra amb la vida, les gents, els fets quotidians, els indrets i paisatges de Moguer, un petit poblet andalús a principi del segle XX, on a part del treball, la principal distracció de les seves gents era tan senzilla com veure passar plàcidament el dia a dia de la mateixa vida.
Platero y yo, és un llibre que ajuda a descobrir la bellesa de les coses més humils, és insòlit, profund, humà, i encara modern… Perquè la bellesa i la poesia són intemporals i eternes.
El llibre, com no podia ser d’altra manera, va patir les crítiques i el rebuig de certs sectors molt minoritaris, que el titllaven de carrincló o “sentimentaloide”, adjectius que implícitament devien també anar dirigits als seus lectors. A mi, que suposo que es deu fer palès que m’agrada el llibre, això m’importa tan poc com la seva molt respectable opinió.
Per mi ha estat, és i serà un plaer poder gaudir i recrear-me amb la seva plàcida lectura, que em transporta un segle enrere, i em fa oblidar lo complicat que hem fet aquest món i m’ajuda a retrobar les coses més senzilles, humils i humanes de la vida com poden ser, entre d’altres, passejar tranquil·lament pels carres de blanques cases de Moguer, per les vinyes, contemplar els horts, sentir la remor dels pins sacsejats pel vent, o gaudir del perfum dels tarongers florits, mentre segueixo amb atenció els raonaments i confidències que el poeta fa a Platero.
