Carbonet; esfumí; full de paper; ment desperta, relaxada…
Asseguda a la teulada, em poso a dibuixar…
No és un bon dia per dibuixar, avui. Pot posar-se a ploure d’un moment a un altre. Tot és gris. Però m’és igual. M’agrada.
Miro tot el que m’envolta, buscant la inspiració. Veig tot de teulades, velles i desgastades pel pas del temps; xemeneies que ja no respiren. Sento gavines, esbojarrades, esperant que l’estiu sigui puntual aquest any. Que brilli el sol…
Però, avui, tot és ombra. No hi ha sol; no hi ha llum.
Tot el cel està cobert de núvols, ni un raig de llum pot travessar-los. Talment muralles. Estan atrapats. També el castell. L’han atacat uns núvols armats, preparats per descarregar una forta i persistent pluja de fletxes. Cadascuna d’aquestes es clavarà a cada pedra, tronc, branca, matoll, fulla, de tota la morta natura que ha quedat, després del fatídic incendi que va carbonitzar gairebé tot el massís. No quedarà viu ni un pètal.
De tots els pins que habitaven el massís, pocs van quedar al recés de les flames. La immensa majoria passaren de ser un pi alt, formós, amb les seves agulles per fulles, a ser un llumí encès i, lentament, fer-se cendra, polsim; fins no quedar-ne res. Totes aquelles pinedes han acabat com una capsa de mistos socarrimada.
El propi gris de la pedra ha quedat embolcallat amb un altre to grisós, de la cendra.
A poc a poc, ja es poden apreciar clarianes de vida per tot el massís, amb uns tons verdosos, que anuncien la primavera.
La Terra no es rendeix. No alçarà mai la bandera blanca.
Un xiprer alt i esvelt, que viu en un pati prop de casa, és mogut per un suau vent, que bufa de llevant. Però ni aquest aconsegueix allunyar els núvols. Aquests semblen pintats amb aquarel·la. El pinzell ha anat traçant línies sense principi ni fi per tot el cel, i algunes d’aquestes s’han desviat i han tapat la muntanya.
Durant un instant he aconseguit veure el castell antic -té set-cents onze anys-, inacabat, senzill. Està format per quatre murs. Aquests estan coronats com reis per merlets i tenen a cada banda una simple i circular, però, alhora, elegant torre.
Ara ja tinc l’últim element que em feia falta per començar: el paisatge.
Començo l’esbós traçant una línia fina, que ressegueix tot el contorn del massís. Mentre la perfilo, tots els turons que el formen (Montplà, la muntanya d’Ullà, la muntanya del castell de Montgrí i els espadats que arriben fins a la costa), junts, semblen una persona ajaguda a terra. Aquest personatge, alguns l’anomenen el bisbe mort, on el castell representa un anell. D’altres diuen que és una dona, i el castell representa el pit. N’hi ha per triar. He arribat a mig turó. Aquí hi ha el cau del Duc, una petita cova prehistòrica, on els nostres avantpassats van deixar constància de la seva presència. Està tot envoltat per roca, però no es perd de vista i és fàcil de trobar. Com un punt negre en un fons blanc.
El vent ara bufa amb més força, però no aconsegueix refusar l’atac dels núvols. La primera gota em cau al front. La guerra ha començat.
Ho recullo tot amb rapidesa. Per avui ja he dibuixat prou.
Cada vegada plou més, i més. M’aturo un instant a contemplar la muntanya per últim cop, mentre les gotes s’estavellen al paper.
