Segur que més d’una vegada heu anat a fer una visita a Begur. El que no sé és si us heu animat a pujar fins al mirador del castell. El camí és bo, fàcil, fins i tot es podria pujar fins a dalt amb cotxe. Però no hi deixen passar, és un camí per fer a peu, a pas de passeig, millor.
El Mirador es troba situat damunt d’una gran roca, és un castell roquer. El camí la va voltant i, a mesura que vas pujant, pots admirar un paisatge ben diferent a cada volta. Aquí veus mar, allí veus terra, muntanyes plenes de pins (i cada vegada més poblades de cases de segona residència). El poble de Begur… El nucli antic ben a l’abric del castell, de cara a migdia i a resguard de tramuntana. I de sobte et trobes a dalt… i et deixes sorprendre per tot el que des d’allí es veu. En Josep Pla deia que aquesta vista és una de les millors de l’Empordà. I deu ser així, perquè és impressionant! És música celestial!
Des d’allí dalt Torroella queda a nord i no crec que de cap més lloc es pugui veure tan bé tot el seu municipi. Des de la muntanya d’Ullà fins a les illes Medes… Al fons tenim els nostres Pirineus, vestits amb el mantell blanc de la neu, com tots els hiverns. Es veuen grans, majestuosos, solemnes, sobretot després d’un dia de tramuntana en què l’atmosfera és neta, clara, transparent, diàfana… i el blau del cel és intensíssim. Quan el sol cau de ple a les muntanyes, queda un marc incomparable per adornar tot el massís del Montgrí. El Montgrí agafa un gris perla brillant, destacat, i podem resseguir-lo fins a l’últim illot de la Meda.
A la falda del Montgrí, s’hi redossa la vila de Torroella, les seves urbanitzacions, els seus masos i l’Estartit. Als seus peus, com una gran catifa de color, s’estén la seva rica plana. En el temps que ja tots els camps són sembrats i les seves llavors han germinat, el color dominant és el verd. Del costat de llevant s’ajau la immensa platja que va de l’Estartit fins a Pals, de daurada i finíssima sorra… I acaba de completar el quadre d’aquest bonic encatifat el profund blau del nostre Mediterrani, sempre en relativa calma, i el vorejant blanc de l’escuma que fan les ones que contínuament acaricien, a vegades amb força a vegades suaument, la fina sorra de la platja.
M’atreveixo a recomanar-vos aquesta petita excursió, sobretot a la primavera; estic segura que no us defraudarà. Veureu, una vegada més, com n’és de bonic aquest nostre petit país: tenim muntanya, mar, illes, riu i cases. Jo demano que encara, durant molts anys, també ens quedi força catifa verda, molts arbres i pins vora la mar.
