El 2014 passarà a la història com l’any en el qual va abdicar el rei Joan Carles I per deixar pas al seu fill Felip VI. Un relleu ràpid i pactat entre els dos grans partits d’àmbit estatal, PP i PSOE, que ha estat una mica la cirereta del pastís dels profunds canvis polítics i socials dels quals som testimonis.
Les eleccions europees del mes de maig ja van demostrar que els ciutadans volen canvis. I si a Catalunya el procés sobiranista i a favor del dret a decidir empeny amb força, la crisi econòmica iniciada el 2008 i les retallades en l’estat del benestar, que se’ns han aplicat de forma tan severa, han fet reeixir el sentiment que cal una profunda renovació política, social i econòmica.
Però està clar que aquests canvis no seran fàcils. Els grans partits i les administracions estatals fa molts anys que mantenen unes posicions de privilegi a les quals no volen renunciar. Aquestes renovacions controlades, com la de la corona, no són res més que intents de canviar les coses perquè res no canviï. En el discurs d’investidura de Felip VI el nou monarca ja va deixar clar que el tarannà reial potser seria diferent però que el discurs de fons perdurava. Ho hem vist també en els relleus de lideratge del PSC i del PSOE. Cares noves o conegudes que intenten donar una imatge diferent a la dels seus predecessors però que mantenen uns discursos similars.
La reaparició del debat república-monarquia que hem vist aquestes setmanes no s’ha pogut portar tampoc a les urnes. Si Felip VI hagués estat referendat en un referèndum, estaria molt més legitimat a l’hora d’exercir de cap d’estat. Però sembla que aquesta mateixa por a les urnes respecte al dret a decidir dels catalans també existeix en d’altres qüestions, com el relleu reial. I aquests fets continuen allunyant els ciutadans dels seus representants que entenen la democràcia com el fet de col•locar un vot a les urnes cada quatre anys i res més. Ja se sap que és renovar-se o morir, però hem d’exigir que aquestes tímides renovacions que estem veient siguin molt més profundes i tinguin com a objectiu la millora de la societat i del benestar dels ciutadans.
Arriben nous temps, que sens dubte seran històrics, però que obligaran a redefinir models que han quedat obsolets o que ja presenten símptomes evidents d’esgotament. I en aquests canvis els ciutadans hi han de tenir un paper fonamental perquè aquesta és l’autèntica essència de la democràcia.
