La societat està canviant a una velocitat vertiginosa. No tenim temps de pair tots els canvis, totes les novetats ni tota la quantitat d’informació que rebem, encara que ho seleccionem.
Els nens i les nenes de les nostres escoles, els nois i les noies dels nostres instituts es troben immersos en aquesta societat i és probable que pensin que sempre ha estat així perquè no ho han viscut d’una altra manera. Per això de vegades es mostren confusos. És quan els adults tenim la sensació que no valoren res i que no saben apreciar l’esforç com a valor que ens ha de portar a una satisfacció personal.
Per sort, l’alumnat d’avui, quan arriba al seu centre educatiu, es troba amb un edifici ben cuidat, ben conservat, amb uns recursos i uns materials que només els adults sabem el que costen d’obtenir. Per una part sabem que cada any paguem els nostres impostos i, per altra part, recorrem a la nostra memòria històrica (no gaire més de trenta anys enrere) i ens adonem que el material escolar era gairebé inexistent i extremadament vell.
És important que això ho expliquem als nostres joves. S’ha d’explicar des dels centres educatius i s’ha d’explicar des de les famílies, perquè a casa també tenim una colla de comoditats i avantatges que no hi han sigut pas sempre. I no només n’hi ha prou a explicar-ho amb paraules, s’ha de poder viure amb les accions. La nostra manera de treballar, de fer les coses, de viure la vida, d’enfocar els conflictes… val més que mil explicacions.
Cal que els adults ens aturem a pensar quina societat volem, altrament sempre hi ha “algú” que la pensa per nosaltres i que té recursos per convèncer-nos, per crear-nos necessitats i per atrapar-nos en un parany del qual costa molt sortir.
Els joves d’avui poden ser educats, solidaris, respectuosos, responsables… si els educadors (família, escola, municipi) tenim clar cap a on naveguem.
És molt diferent educar per competir que educar per cooperar. No és pas el mateix viure el treball amb malhumor que viure’l amb il·lusió. Actuarem molt diferent si pensem que el carrer no és de ningú que si pensem que el carrer és de tots. No podem demanar als joves que s’esforcin quan nosaltres evitem fer qualsevol esforç.
Els nostres joves tindran interès quan ens vegin a nosaltres interessats, seran respectuosos quan nosaltres sapiguem respectar i estimaran quan se sentin estimats.
És més fàcil dir “aquest jovent ha perdut els valors” que fer-nos responsables d’ajudar a trobar-los, d’ajudar a viure’ls. Segurament durant moltes generacions els adults no s’hi varen haver d’esforçar tant, però mai com ara la societat havia sigut tan canviant, i això ens obliga a estar alerta en tot moment.
