En la gènesi d´un poble, sempre hi ha un primer carrer. El document conegut més antic que ens parla del primitiu Estartit data del 1517. En aquest, el Bisbat autoritza la construcció d´una capella a Ca la Regina, a tocar de la Plaça de l´Església actual. De mica en mica va agafar forma el carrer de Les Illes. Un grapat de rudimentàries edificacions tocant la muntanya, enlairades de mar i a rasses de la tramuntana. Una aglomeració de roques les protegien de les envestides dels temporals. Els anys varen consolidar aquell recorregut, des de la plaça de l´església fins la zona del moll.
Tot va anar bé, fins que la família Marqués va tallar aquella via. Era gent que s´ho podia permetre. Varen construir una casa ocupant el carrer. D´aquesta manera va quedar tallat o interromput. Es a partir d´aquesta edificació de Can Marqués (1), que a la part de migdia, hi varen aparèixer noves construccions, donant lloc al carrer Santa Anna. El carrer Illes, en origen, havia d´anar del moll fins a la plaça de l´església, però va quedar, per sempre més, tallat a l´alçada de la Torre del Rellotge. Així comença el carrer Illes que coneixem. Cent cinquanta metres de carrer van suposar la manifestació de l´oci nocturn dels primers turistes.
Al 1953 comença el turisme. A les cases del carrer Illes no hi havia ni aigua, ni desaigües. No és fins el 1958, cinc anys després, que aquestes varen gaudir del preuat líquid. S´havia acabat carregar càntirs i galledes des de la Font de Santa Anna. Aquell va ser l´any de la pel·lícula Sea Fury. En aquesta filmació s’observen les rases amb motiu de les conduccions d´aigua a les cases.
Els desaigües arriben a les acaballes del 1963, deu anys després d´iniciat el turisme. Aquell era un poble ple de cases, fondes, hotels, però carrers terrosos.
L´esclat turístic va fer obrir els ulls a molta gent. Aquell turisme era negoci. Al carrer Illes varen aparèixer tot un seguit de locals. Des de la Torre del Rellotge fins al moll. Primer la casa dels Americanus, aquella que havia tallat el carrer. Aquesta tenia al carrer Illes un accés que portava al jardí de la casa. Aquella porta la va obrir Henri Almar de Perpignan, que havia llogat mitja casa, i hi va establir una barra, uns tamborets i unes taules. Va cimentar finament un tall de terra del jardí i ja tenia la pista de ball. Un tocadiscs i ja va tenir organitzada la seva discoteca. Se´n va dir “Residència Almar”. Era l’any 1954 i ja tenim el primer negoci del carrer Illes. A tocar del rellotge. Tenia visió aquell francès. En Miquel Graells es va fer amic del seu fill, perquè tenia una moto, “una paloma”.
Després de la “Residència Almar”, el “Shades”, una discoteca. Va quedar muntada tres cases més avall. En aquell lloc en Miquel Amer, el sogre d´en Jesús Martinez, matava xais i porcs. Allò havia estat una pallissa vella. En Miquel, de petit, hi anava a veure aquell sacrifici càrnic.
Tot seguit, cap a llevant, venia el Bar “La Roca” de la Maria Prats i en Salvador Vila. Ell era taxista del l´Hotel-Fonda Montserrat. Més tard va ser comercial de laboratoris. Era de Viloví d´Onyar. Ells, com molts altres, varen apreciar que aquells turistes volien gresca de nit. Aquells anys, cada tarda, les turistes omplien les perruqueries per anar guapes a ballar. Les dones del poble hi anaven al matí. En aquest bar hi varen posar un guitarrista que en sabia poc. Feia mal a les orelles escoltar-lo, diu en Miquel. Tots els bars eren posats a la banda de la muntanya.
Seguidament venia el bar ”La Vaca” d´en Ricardo Ruiz. Era basc, però volia que es digués que era asturià, perquè les vaques asturianes eren més preuades. Era tractant de bestiar i va aterrar al poble procedent de Tortosa. Com a tanta gent, el va atraure el fenomen del turisme. Era un gran comerciant, oportunista i xarlatà. Va llogar una casa que la gent de Can Planes no utilitzava i hi va establir el bar “La Vaca”. Tenia un pati petit al darrere que varen engrandir a pic i pala. Ell no va agafar aquelles eines, ho varen fer els altres, concretament la Teresa Pujol, una noia de Tordera, de pagès, que va venir amb en Ricardo. Més tard va llogar la Patricia Powel, una guia anglesa als autocars de l´Eugeni Llos. Va anar a treballar amb ells al bar. Ella no va tocar el pic i la pala. Fetes les obres, la barra, tamborets i taules, alcohol a dojo. Al final del pati una vaca real, d’aquelles que bramulen. Totes les angleses s’hi feien retratar i li tocaven les banyes. Semblava contenta, la vaca, la tenien impol·luta, neta. Li posaven lleixiu a les banyes, la raspallaven. Sense cascàrries a cames i cuixes i el braguer gros perquè cada matí li donaven mig litre de vi. Diuen que així li creixia. En Miquel ho confirma, l’hi havia explicat el mateix Ricardo, diu. Eren trucs d´aquell llest personatge basc. Els clients eren sobretot soldats americans, estiu i hivern. Tancaven quan tancaven. La qüestió era que la vaca s´havia acostumat a la música i, quan parava, la vaca mugia i molestava els veïns. Va durar de l´any 1962 al 1969, l´any que l´home va arribar a la lluna. Aquell any en Ricardo va posar l´ull en un xalet que hi havia a la muntanya. Era la Vila Primavera, propietat de la vídua del Sr. Noccioli. Maria era el seu nom. Tenia moltes propietats, però pocs diners. Ell, que ho sabia, se’n va fer amic. De tant en tant hi pujava. Si li calia peculi li donava. La Sra. Maria va morir als primers mesos del 1969. Tot va quedar d´en Ricardo.
Sota aquell xalet hi havia un local, a manera de bar, que regentava el Sr. Oller. L´anomenaven el Càrrec. Era de Verges. D´ara endavant aquest local el necessito, li va dir en Ricardo. Va canviar “La Vaca” per la Vila Primavera. Hi va instal·lar un bar-discoteca. Se´n dirà “Villa Primavera”. El Càrrec de Verges no va creuar els braços. Va llogar, al carrer Illes, uns baixos de la família Borrat. En ell hi havien fabricat i venut les barres de glaç. Li va posar el nom del coet Apolo. Era l´any 1969. Ricardo deixa el local de “La Vaca”, però s’hi mantindrà un bar que s´anomenarà “Beachcomber”.
Al costat de “La vaca” hi havia Cal Tascor. Era una casa molt vella, Hi vivia la família Corbalan, la Tomasa i els seus fills. Quan a causa del mal estat no hi varen poder viure, en Lluis Diez hi va establir un nou bar. Se´n va dir l´On the Rocs.
Seguia un cadeny i el salaó de Can Borrat. Aquesta família va llogar el primer pis a l´hotel Montserrat, que hi varen posar un espectacle flamenc –el anglesos en demanaven. En un primer moment d’aquella atracció se´n va dir “El Molinet”. Poc després va passar a dir-se “El Galeón” i més tard va ser la “Discoteca Génesis”, a iniciativa de la gent del Mas d´en Pi.
Sota “El Galeón” hi havia els bacins on posaven les anxoves i sardines amb sal, quan arribaven. Els varen treure i hi varen posar un bar que se´n va dir “El 3 Copes”. L´havia llogat en Mariano Bellido, un tipus trempat. Va triomfar. De fet tots. Tots els negocis del carrer varen triomfar.
En direcció al moll i reculat al carrer, en Ramon i l´Antònia hi varen establir en un primer moment “La Bodega”. Tothom coneixia en Ramon de la Bodega, el fill d´en Felet d´en Batista. Anys després li varen posar “Bodega Can Falet”. Mal escrit. Car Falet és ….. S´hauria d´haver escrit Felet. De nou un gran èxit. En Ramon i l’Antònia feien tapes, calamars a la romana amb maionesa, boquerons, anxoves que salava cada any, al mes de juny, en Felet d´en Batista. Tenien sempre ple com un ou. Varen fer molts diners.
Després de “Can Falet” venia una casa que es va convertir en el Restaurant “El Gallo”. El va bastir el Sr. León, fotògraf. Ell vivia a Salt. Tenia una càmera Leica. Amb ella feia fotos a tots els turistes que podia. Cada vespre visitava tots els locals del poble. Ràpidament anava darrere l´escenari del Garbí. Allà en Carlos Vilallonga li va permetre disposar d´un espai per posar-hi el laboratori de revelat de negatius i positivar en paper. Tot ho feia la mateixa nit. Després anava a repartir i cobrar les fotos que havia fet. Era un gran pencaire. Juntament amb la família va crear el restaurant “El Gallo”, on va posar, al carrer, una màquina de fer pollastres a l´ast, que funcionava amb butà.
Al costat del “Gallo” hi havia El Càrrec de Verges. N´hem parlat. Ara havia obert un bar anomenat Apolo. Va triomfar. Feia també pollastres a l´ast, però amb llenya. Millor que amb gas.
Seguint cap a llevant venia “La Bodega de las Islas”. Els va semblar que substituint la bodega per un hotel millorarien. Al 1958 s´inaugurà l´”Hotel Las Islas”.
Al costat de l´Hotel anterior hi havia Can Sardanes. Es deien Pagès. Ells varen crear la “Fonda Bahia”.
Dos números més enllà hi havia la “Residència Xumetra”. El Sr. Xumetra era el metge de capçalera a Torroella. Era important. Anava a totes les cases, de vegades amb el seu auto. Però la gent el tenia per lleig. Portava un nas que no deixava indiferent per les seves dimensions. També el seu cap era cobert d´una abundosa cabellera que es precipitava sobre el pacient en ser auscultat.
A la pujada, darrera l´hotel “Garbí”, la discoteca “Saint Trop”. Un gran local de festa. Un dels capdavanteres a la Costa Brava. “Saint Trop” i “Las Vegas” de Sant Feliu de Guíxols varen ser els dos locals de referència durant molts anys. Tot el jovent anava als dos llocs. En aquella casa vella, entre Can Jeroni i Can Pau, uns suïssos hi habilitaren aquella discoteca. Una estreta entrada, diverses barres a diferents nivells, gots de diferents colors, papagais en gàbies, etc. Muntanya amunt, terrasses, taules i cadires. La Guàrdia Civil amb la seva arma penjada a l´esquena s’hi passejava pel mig de la pista. Tot era possible. Aquells anys, al vespre, la Guàrdia Civil patrullava pel poble. Especialment visitava els locals del carrer de les Illes. Aquella discoteca era una màquina de fer diners. Va ser inaugurada el 1963. Quatre anys després els mateixos propietaris –Raito Ganzzoni- creaven Tiffanys a Platja d´Aro. De nou un èxit, que varen reproduir a diferents indrets com Torremolinos, Tel Aviv, etc. Amb el temps, la discoteca Saint Trop va canviar de mans diverses vegades. Aquell pioner suís també va ser capdavanter en la construcció d´un xalet al bell mig de la Urbanització Roca Maura. Inicialment no disposava de desaigües, però feia baixada.
Seguia el Sr. Colomer de Sabadell, amb la discoteca “Àngela Club”. Va ser edificada a Can Rimors. Eren els últim temps d´aquell moviment. Va funcionar dos anys únicament.
De camí al moll, venia la casa particular d´en Joan Prats (Clotes). Al costat en Jaume Martí Serraclara -Trull de Parlavà- i va obrir el bar anomenat “El Bacus”.
L’última edificació d´aquell carrer va ser construïda el 1994 pel Sr. Marcet de Terrassa. Aquest també va edificar l´hotel Egara. Eren apartaments. A la planta baixa, un negoci anomenat “Villa del Sol”. Més tard l´edifici es va convertir en Apartaments San Carlos. Avui resta enderrocat. Aquell bloc tenia una escala oberta, per on passava un rec d´aigua de la muntanya, la qual va anar afeblint la seva resistència constructiva.
Aquell carrer de les Illes era una conseqüència del moviment hippies dels anys 60, contracultura, llibertat i pacifisme.
