“Regrettant sans espoir son enfance, rien ne pouvait lui rendre l’immortalité du premier age”
Maurice Merleau-Ponty
“Hiii, hiii, hiii, hiiii”, durant molt anys el meu cosí Joan imitarà els crits del porc que aquest dia fred de gener hem anat a veure sacrificar a l’escorxador de Torroella. Uns esgarips brutals que ens impacten, evidentment, perquè som uns vailets, però que, en certa manera, tampoc trobem fora de lloc. És llei de vida, devem pensar. Des de sempre que a casa es mata el porc i, per a nosaltres, forma part intrínseca dels rituals de l’any, com quan arriba el vi del trull, es fa tomata de conserva, es guarden les patates a l’entrada, es deixen l’ordi o el blat al canat o s’espellofen les capses de blat de moro. O quan l’àvia desploma una gallina o espella un conill, animals que ha sacrificat de manera efectiva trencant-los el coll. La vida a pagès. Eterna. Ara tant lluny per tanta gent.
Aquell any va ser extraordinari que veiéssim degollar el porc perquè habitualment no era així. Normalment anàvem a l’escola i quan tornàvem al migdia a dinar la casa semblava una altra. I no només per aquella olor indefinible que ho impregnava tot, però que no ens agradava gaire. A la segona entrada, damunt de fustes hi havia un munt de peces de carn a punt per ser tractades. A la cuina, un gran perol portat de Can Negre ja bullia a la llar de foc, tot enmig d’una enorme activitat. L’àvia Pepita, la mare, la tia Pilar, més endavant l’àvia Catalina Jou i, dirigint les operacions, la mocadera Pilar Ayats que havia substituït la meva àvia Maria Escuder, experta botifarrera, mestressa de matances a molts masos i cases i que, malauradament, ens va deixar massa jove.
Tot era extraordinari aquells dies, recordem. Per començar, que en Joan dinés amb la meva germana Clara i un servidor. I que no ho féssim a la cuina, sinó al menjador, reservat només per a les grans ocasions. Allà ens servien una mica de verdura i, per celebrar la matança, uns talls de llom exquisits, com pocs n’hem menjat. L’avi, en canvi, degustava una mica de sang i fetge fregits a la paella. Un plat que a mi em feia venir basques directament. Com es podia menjar “allò”, pensava, gran llepafils com era. Però ja se sap que del porc se n’aprofita tot. I així és, de veres. Com també que, de petit, no menges coses que, després de gran, t’entusiasmen. No és el cas de la sang i fetge, però. Hi ha línies que costen de traspassar, malgrat que hàgim deixat de ser aquell llepafils a qui li costava, fins i tot, menjar-se un ou ferrat.
El tràfec per la matança del porc durava dos dies d’activitat frenètica. Sota comandament de les dones. En aquest cas, els homes només servien per mantenir viu el foc, moure el perol quan calgués o traginar producte acabat de fer amunt i avall. Els petits ens ho miràvem de lluny, fascinants, en certa manera, per aquell tragí que només s’acabava cap al tard al vespre. Llavors les dones endreçaven la cuina i menjaven allà totes plegades. Feina feta no té destorb i a fe que n’havien fet. Això sí si n’hi havia alguna que tenia la regla no podia tocar res. La tradició diu que una dona amb la menstruació que participa en les tasques de la matança pot fer malbé botifarres, llonganisses i pernils. Poca broma amb les supersticions. Es veu que per les meves dues àvies era una qüestió que no admetia discussió.
Botifarres de perol, negres, dolces, de sal i pebre, greixons, carn per a canalons, pernils, cansalada, un bidonet ple de greix… un munt de provisions per a bona part de l’any sortien de la cuina i eren guardades al gran celler o a la païssa. Bona part de la carn havia estat triturada en una vella màquina de fer botifarres que es col·locava a la gran taula de la cuina, una d’antiga que tenia una pastera a sota. Els budells, seleccionats i rentats amb cura per la mocadera, es col·locaven a l’extrem de la màquina i s’anaven omplint amb la selecció que tocava.
Els canalons es menjaven en un dinar de celebració el diumenge següent a la matança. Les botifarres de sal i pebre duraven poc, llavors no hi havia congeladors, mentre que les dolces els degustaven de postres durant molts diumenges. La nostra particular magdalena de Proust.
Al cap de dos dies de feina tornava la normalitat a la casa. El meu cosí ja no menjava amb nosaltres al menjador i els àpats es reprenien a la cuina. Aquella barreja d’olor de carn, de bullit i de fregit, però, trigava uns dies a marxar. Contràriament al record d’aquelles jornades, que continua ben viu. Per això, a vegades encara em sembla que veig totes aquelles dones treballant incansablement, hereves d’una valuosa tradició ancestral.