El passat dia 11 de maig vam poder assistir, a la sala de conferències de Can Quintana- Museu de la Mediterrània, a la presentació del llibre escrit per Montserrat Tura titulat República pagesa, el qual ens parla de la vinculació del catalanisme rabassaire de finals dels segle passat en la lluita per aconseguir allò que ells concebien com a república.
En el llibre Tura ens parla del seu avi Feliu Tura, que li serveix d’exemple per fer-nos una visió col·lectiva d’aquest moviment pagès, els rabassaires, pagesos que no tenien terres en propietat, sinó que les tenies arrendades pel contracte anomenat “de rabassa morta”.
A mitjan segle XIX, un minúscul insecte va ser importat involuntàriament d’uns ceps americans i va causar un terrible estrall que va arrasar una bona part de les vinyes de les terres mediterrànies i va canviar per sempre el paisatge i la vida del món rural català. Així es va posar en evidència la nul·la protecció dels jornalers, arrendataris, masovers i, en el cas de Catalunya, dels rabassaires, molts dels quals perdien les vinyes senceres, s’arruïnaven i, al no poder pagar el propietari, perdien i aquest aprofitava per reclamar la propietat sense càrregues. Els treballadors del camp es van organitzar primer per ajudar els que havien perdut plets davant el tribunals, després per ajudar tots aquells les terres dels quals no eren seves i finalment també per ajudar els jornalers. Es van crear sindicats territorials i tots plegats van confluir en la federació dels sindicats de treballadors del camp, coneguda com la Unió de Rabassaires, constituïda l’any 1922.
Els líders rabassaires eren republicans, encara que en aquelles dates no s’hagués aconseguit la república, però el seu compromís per aconseguir-la era molt fort. Feien proclames enfilats en els elements més recòndits i tenien una vida que va ser una lluita per una causa que, junt amb el seu treball, requeria una entrega totes les hores de tots el dies. Aquests homes i dones no van dubtar tampoc a assumir responsabilitats públiques si eren a partir d’eleccions populars, ja fos als ajuntaments o en el Consell General de la Unió de Rabassaires. Això va portar, a molts, conseqüències i van ser víctimes d’una repressió a partir de la qual van ser temuts pels gran propietaris agrícoles. Anys després van patir una guerra i després una venjança terrible. Hi va haver una obsessió per part dels feixistes per castigar més amunt de qualsevol pietat.
Però a part d’aquesta lluita, el moviment rabassaire tenia unes idees molt clares del que era fer república i, tot i ser la majoria gent d’un nivell cultural no gaire alt, entenien que la cultura, la formació, l’ensenyament i la sanitat per a tots eren elements bàsics per aconseguir-la i establir-la. En aquells anys (1914) s’havia instaurat la Mancomunitat de Catalunya, presidida per Enric Prat de la Riba, i amb aquest fet ressorgia el catalanisme polític amb un projecte que tornava la il·lusió a la política catalana. Prat de la Riba va presentar uns projectes que pregonava des de feia anys. Prioritats per la cultura, la formació dels aprenents, els camins i carreters, els ponts, els telèfons, la sanitat pública i la beneficència, els ateneus, les biblioteques i les escoles amb bons ensenyants. Una Catalunya nova i moderna que obrís possibilitats a la generació que pujava, amb una mirada expressa cap al món rural que comptava de debò, per això el sindicalisme agrari i la gent de la Unió de Rabassaires va rebre aquestes propostes amb grans esperances. Eren les mateixes que ells havien perseguit des de feia temps amb projectes estrictament locals.
Quan Montserrat Tura ens parlava d’aquests projectes, el meu pensament em va portar a pensar en la Torroella d’aquella època. Aquí no vàrem tenir el moviment rabassaire. Torroella era territori feudal, on una gran quantitat de terrenyes i masos eren propietat de grans terratinents, especialment del marquès de Robert, que imposaven unes relacions entre propietari, masover, arrendatari o jornaler, sempre a favor del que era considerat l’amo, al qual la majoria del poble rendia vassallatge.
Malgrat tot, l’any 1911 vingué a Torroella un emblemàtic personatge, el mestre Pere Blasi i Maranges. Jove, intel·ligent, portador de les idees innovadores dels noucentisme, un moviment cultural que tingué també forta transcendència política molt lligat amb la constitució de la Mancomunitat de Catalunya. Dos anys després arribà a aquesta vila el sacerdot mossèn Francesc Viver i Puig. La coincidència d’aquests dos personatges amb altres torroellencs conscienciats va ser de gran transcendència per a la transformació cultural i social de la vila. Els nois d’aquella generació que van anar a l’escola amb el mestre Blasi foren pagesos cultes, exemples de l’interès d’un poble per l’educació de la infància.
En aquella època es va fundar la revista EMPORION, l’Ateneu del Montgrí i la seva biblioteca, i es manifestà una similitud de propostes com les de la comarca del Vallès Oriental, on el moviment rabassaire estava molt més arrelat. Montserrat Tura, en el seu llibre, ens acosta a una visió personal i col·lectiva històrica i defensa que, sense el compromís del món pagès, el catalanisme progressista no hauria tingut la força hegemònica que ha configurat el país avui. No n’hi ha prou de voler “república” només com una paraula. S’ha d’haver format un país amb una gent i uns mitjans justos i adequats per portar-la a bon terme.
