A inicis de l’estiu, entre finals de juny i durant la major part del juliol, el paisatge agrari del Baix Ter s’ha transformat amb l’aparició de nombrosos camps de color groc. És una de les conseqüències d’un augment de la superfície sembrada de gira-sol, una planta amb una bella inflorescència. Sovint, en parcel·les situades a prop de carreteres i camins, s’observava gent fent-se fotografies entre el cultiu. Recordo, fa pocs anys, la trobada amb l’artista Marta R. Chust, en el marc del projecte Un cotxe al costat d’un camp de gira-sols, guardonat amb la menció especial d’Art Jove del Festival Inund’Art, en el qual analitzava l’impacte del conreu en el paisatge del Baix Empordà. En un àmbit més personal, retinc la imatge del meu avi fascinat pel cultiu, fins el punt que va demanar al pintor torroellenc Jesús de la Cruz que li pintés un quadre de gira-sols amb la Torre Bagura al fons, que encara està exposat a la sala principal de la masia.
El gira-sol és una espècie originària de Nord-Amèrica, de la zona compresa entre el sud-oest dels Estats Units d’Amèrica (Arizona i Nou Mèxic) i el nord de Mèxic. Es va introduir a Europa després de l’arribada dels espanyols al continent americà, inicialment com una planta ornamental. Durant el segle XX es converteix amb una planta d’importància agrícola, sobretot a partir dels treballs de V. S. Pustovoit, a l’antiga Unió Soviètica, que aconsegueix augmentar significativament el contingut en oli del gra. També hi ha diverses versions mitològiques sobre el seu origen, totes elles vinculades a la nimfa Clytie. Segons una d’aquestes, estava bojament enamorada del déu sol Apol·lo, fins el punt que cada dia⁰ seguia el seu recorregut des que sortia del seu palau al matí per llevant, fins que hi tornava per ponent quan es feia fosc. El seu amor no va ser mai correspost, però ella va continuar seguint cada dia el seu estimat, deixant de menjar i beure, començant a emetre arrels, fins a convertir-se en un gira-sol. Encara a dia d’avui continua seguint el sol.
Una de les seves principals singularitats és el seu fototropisme o capacitat de respondre a estímuls lumínics, seguint el moviment del sol en estadis joves, fins poc després d’iniciada la floració. La seva inflorescència és en forma de capítol, el qual conté un nombre molt elevat de flors. Les de la vora són ligulades, normalment de color groc, i tenen la funció d’atreure els insectes pol·linitzadors. La resta són tubulars i donen lloc al gra, que és un fruit en forma d’aqueni. Les varietats que actualment es cultiven són híbrides, amb un únic capítol.
El seu cultiu es va introduir a l’Empordà els anys 70, de la mà d’Andreu Planas de Castelló d’Empúries, amb l’empresa Koipesol Semillas. En un principi, es va cultivar la població PEREDOVIK d’origen rus, que presentava plantes molt altes i era sensible a l’ajagut. La introducció de varietats híbrides, a inicis dels anys 80, més baixes i productives, va representar un gran impuls pel cultiu. Una de les que va disposar d’una major superfície de conreu va ésser LOTUS 915. Actualment, els agricultors disposen d’un gran nombre d’híbrids convencionals (linoleics) i alt oleics, els quals donen un oli amb una major proporció d’àcid oleic. En els dos casos, poden incorporar tecnologies que els proporcionen tolerància a alguns herbicides.
Dins el municipi de Torroella de Montgrí, l’agricultor que va tenir una major vinculació amb el cultiu va ésser Josep Coll Figueras, de la Torre Quintaneta. Al principi, realitzava treballs per a tercers, principalment la recol·lecció i el transport del gra. La collita, per tal d’evitar pèrdues i no trencar el gra, és recomanable fer-la amb una recol·lectora amb un capçal adequat i un trill regulable, que pugui treballar a una velocitat més baixa que en altres cultius. En aquell moment, disposava d’una Massey Ferguson 527 amb aquestes prestacions, fet que li va permetre convertir-se en un referent a la zona. Per tot això, l’empresa extractora d’oli Aceites Borges Pont SA de Tàrrega, a través del seu representant a les comarques gironines Albert Bramon, li va proposar ser un dels seus delegats. Llavors, es va equipar amb dues sembradores, una mecànica i una altra neumàtica. Va poder oferir als productors tots els serveis que requeria el cultiu, des de la sembra fins a la collita, inclòs el subministrament de llavors, herbicides, etc. També emmagatzemava el gra en un cobert del mas, abans de transportar-lo cap a la planta extractora. La major part es guardava a aixopluc, però com que la quantitat de pipes que adquirien era gran, a vegades en quedaven a fora, a mercè de la pluja. Un any, un fort aiguat va provocar pèrdues importants, quan va arrossegar-ne una part cap al torrent proper al mas.
És un dels pocs cultius d’estiu que es pot considerar de secà. S’havia cultivat en terrenys aspres de molts masos (Torre Quintaneta, Torre Bagura, Mas d’en Busquets, entre altres). Avui, amb unes precipitacions més escasses, el conreu en aquestes parcel·les més secaneres pràcticament s’ha abandonat. Tot i això, el més habitual era sembrar-lo en terrenys de la plana, més profunds i amb una major capacitat de retenció de l’aigua. Els rendiments eren molt variables, depenent de l’any i la parcel·la. Es pot fer menció de les altes produccions obtingudes un any en terrenys dels Mas Ferrer, on els remolcs que transportaven el gra no arribaven a temps per buidar el dipòsit de la recol·lectora. Les més baixes es donaven moltes vegades en camps mal nascuts, que és un dels punts delicats del conreu. Les naixences més deficients són degudes sovint a danys d’ocells, normalment coloms i tudons. Encara avui, l’elevada població d’aquestes aus és una de les raons que frena el creixement de la seva superfície, reduint indirectament la biodiversitat cultivada.
La decisió dels agricultors de sembrar aquest any gira-sol no ha estat volguda, sinó en resposta a la reducció d’un 47% de la concessió de l’aigua per reg a les Comunitats de Regants de la Presa de Colomers i del Molí de Pals, després de la declaració de l’estat d’excepcionalitat per sequera hidrològica en el sistema Ter Llobregat. De forma encertada, els regants han disminuït la superfície prevista de sembra de blat de moro i l’han substituït per altres esplets amb menors requeriments en aigua, com el gira-sol i el sorgo. S’estima que s’ha sembrat poc més del 30 % de la superfície de blat de moro prevista inicialment, la qual ha estat reemplaçada en un 70% per gira-sol. Aquest cultiu té unes necessitats d’aigua properes a 4.000 m3/ha, que representen aproximadament el 60% de la que requereix el blat de moro. Tot i això, la seva rendibilitat és menor, amb uns beneficis inferiors en prop d’un 40% als del blat de moro, motiu pel qual els productors veuran reduïts significativament els seus ingressos.
L’agricultura de regadiu del Baix Ter és cada vegada més presonera d’una disminució de la pluviometria i d’una gestió de l’aigua amb mancances importants. Els regadius, la seva majoria per gravetat, estan pensats més per èpoques passades d’abundància d’aigua que en la gestió eficient d’un recurs escàs. Cada vegada més es visualitza la necessitat d’una modernització dels sistemes de reg, que permetin augmentar l’estalvi d’aigua i a la vegada millorar els rendiments. És una revolució que no poden assumir els regants sols, que requereix una implicació molt activa de les administracions competents. En una visió més històrica, sovint s’apunta que la problemàtica actual té el seu origen en el transvasament d’aigua del Ter cap a l’àrea metropolitana de Barcelona, regulat inicialment per la llei del Ter de 1959, que garantia un cabal mínim del riu de 3 m2/s al seu pas per Girona i 150 hm3/any pels regants del Baix Ter. El reiterat incompliment i sobretot la progressiva modificació de la normativa, amb la creació del sistema Ter – Llobregat i el canvi en la prioritat d’usos de l’aigua, van deixar el riu Ter i el reg agrícola en una situació cada vegada més vulnerable, mentre augmentava la demanda de fora de la conca. No es tracta, com apuntava de forma molt desafortunada un articulista, que els agricultors vulguin impedir que la gent es pugui rentar les dents, sinó d’avançar cap a una gestió que valori adequadament les necessitats d’aigua del riu amb el sistema de recs adjacents i de l’agricultura de la seva conca. Es difícil d’acceptar la deterioració del Rec Vell, un dels principals recs històrics que actualment no disposa de concessió d’aigua, fins el punt vergonyant que l’any passat els tècnics del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter van haver de rescatar amb salabrets el peixos a la seva desembocadura, dins la reserva natural parcial del Ter Vell, per l’escassetat d’aigua. Tampoc s’hauria de permetre la regressió d’una agricultura de regadiu, pressent des de l’edat mitjana, que ha aconseguit fites tant importants i emblemàtiques pel territori com la identificació geogràfica protegida Poma de Girona, la marca arròs de Pals, entre d’altres. La priorització de la mal anomenada aigua de boca no pot representar un progrés sense mesura de les activitats econòmiques de fora de la conca, en detriment de les del Baix Ter.
Agraïments
Vull agrair les aportacions i la informació facilitada per Albert Bramon, Josep Coll Figueras, Joan Dalmau Garriga, Joan Puig Vilà i Josep Salvi Camps,
