Aquest estiu passat… (bé, això de passat és un dir: mentre preparo aquest escrit, ja ben entrat l’octubre, hi ha pocs indicis que l’estiu hagi acabat). Aquest estiu -diguem- he visionat, molts anys després de fer-ho per primera vegada, la pel·lícula Jaws, coneguda aquí com a “Tiburón”. Aquest clàssic, dirigit per Spielberg l’any 1975, és un relat carregat de tensió sobre els àpats de la fauna marina a la costa atlàntica dels Estats Units, a l’illa fictícia d’Amity. Més enllà de les escenes de terror causades per la voracitat d’un tauró blanc antropòfag, el film manté la tensió narrativa a través de la confrontació de ciència i economia. Tota l’audiència és conscient que el biòleg marí i el policia de la localitat afectada tenen raó quan, després dels primers atacs, recomanen tancar les platges al bany, almenys fins que es pugui determinar i erradicar el responsable dels atacs. L’alcalde, en canvi, es mostra més preocupat per la imatge del municipi i, sobretot, per l’impacte econòmic que, a curt termini, tindria fer cas a la ciència i aplicar el principi de precaució. Així, intenta encobrir les malifetes de l’esqual i qui dia passa any empeny, deu pensar.
Al Mediterrani, per sort, no hem de patir per malvats taurons blancs amb intencions perverses. Com a molt, si de cas alguna tintorera malalta, moribunda o, simplement, desorientada passa nedant davant de les nostres platges, tenim protocols per treure la gent de l’aigua fins que s’allunyi l’amenaça. No sé si es fa pensant més en la integritat de les persones banyistes o en el benestar de l’animal i l’estrès addicional al qual es veuria sotmès per l’assetjament de paparazzis en banyador i armats amb telèfons mòbils. Són casos, en tot cas, que es produeixen de manera molt puntual, pràcticament anecdòtica. Què passaria, però, si aquests casos es comencessin generalitzar? Quelcom similar els ha passat, aquest estiu sense fi, a les costes del Cantàbric. No amb taurons, sinó amb un altre dels éssers aquàtics tan temuts com odiats: les meduses. I no unes meduses qualssevol. A les costes d’Euskadi hi ha arribat, enguany, un nombre inusualment elevat d’individus de caravel·la portuguesa, una espècie amb gran poder urticant. Els seus tentacles, gairebé imperceptibles dins de l’aigua, poden assolir longituds de fins a 30 metres i, als humans, causar-nos un intens dolor i, en casos aïllats, fins i tot la mort. En català també se la coneix com a moc d’ortiga, un nom que dona alguna pista, però que sembla menystenir en excessiva mesura, o fins i tot ridiculitzar, la toxicitat de l’animal.
A Sant Sebastià, les autoritats estaven ben preparades per a l’arribada de meduses verinoses i el risc que comporten per a la salut de locals i visitants. Quan se n’albiressin en una platja, s’hissaria la bandera vermella, que prohibeix el bany. Aquest protocol havia funcionat bé en temporades anteriors, quan la presència de la gelatinosa criatura era infreqüent. Estava clar que, enguany, però, les autoritats donostiarres havien de prendre alguna decisió de més calat davant la plaga. Emulant l’audaç alcalde d’Amity, de la pel·lícula Jaws, les autoritats basques van prendre la decisió de canviar el protocol. Van explicar, des de la seguretat que dona tenir el cul reposant sobre el coixí de la cadira d’un despatx i no amb el cutis exposat als tentacles invisibles, que, en realitat, la picada de la caravel·la no és tan dolorosa com relaten les persones que l’han patida i ha avalat la ciència. Així, prohibir el bany, com s’havia fet sempre, era una mesura draconiana, una exageració que fa més mal a la indústria turística que bé a les visitants. Amb una bandera groga, acompanyada de la bandera lila amb el símbol de meduses, que serveix per alertar -no costa d’endevinar- de la presència de meduses, ja n’hi ha prou. Que qui es banyi procuri no entrar en contacte amb filaments gelatinosos invisibles de desenes de metres de longitud i ja està (que no deu ser tan difícil) i que, si no ha tingut prou cura, almenys no vagi pel món dient que no se l’havia avisat i que les autoritats no havien vetllat pel seu benestar. La culpa, està clar, és seva, per imprudent.
Tant a Amity com a Sant Sebastià, quan realment es produeix una emergència, quan el risc no és només una probabilitat sinó una certesa, quan fa més falta que mai tenir clar com cal actuar davant un perill per cuidar-nos, per protegir-nos, a les autoritats sembla que els tremolen les cames, ignoren la ciència i posen per davant els interessos econòmics a curt termini que la salut de la ciutadania. Convé preguntar-nos si, a una escala regional o fins i tot global no estem fent el mateix amb el perill que representa l’escalfament del planeta. Era comprensible, fins a cert punt, que les primeres alertes de la comunitat científica sobre els efectes de l’ús dels combustibles fòssils fossin obviades a nivell polític o adreçades amb protocols tan innocus com el de Kyoto. Ara que el risc ja es plasma en la realitat tèrmica i hidrològica de totes les regions del món, fent que autoritats arreu hagin declarat l’estat d’emergència climàtica, costa més explicar l’absència de mesures contundents, així com entendre les excuses que no miren més enllà del present immediat: ara la crisi, ara la covid, ara la crisi de la covid, ara Ucraïna, ara serà Palestina. També tenim un ampli ventall de subvencions i concessions a sectors econòmics especialment responsables de la crisi climàtica, essent la darrera la relaxació de la normativa europea que regula la contaminació dels vehicles de motor.L’alcalde del poble de Jaws no s’adona dels seus errors fins que massa persones ja han mort per culpa del seu negacionisme, cessió a pressions i encobriment. Això sí, un cop és conscient dels seus errors, s’uneix a la resta de protagonistes de la pel·lícula, els quals accepten el seu intent de redempció incorporant-lo a la missió de caça del tauró assassí. Val a dir, però, que, en un final ambigu, l’alcalde no apareix entre els supervivents de l’aventura, no se sap si devorat per la bèstia a qui ell mateix havia condonat amb anterioritat o si per desig de mantenir-se en un discret segon pla, consumit, en aquest cas, per la vergonya.
