a la seva novel·la cabdal L’esfinx del glaç, en una brillant versió d’Antoni Munné-Jordà
Tot el que una persona pot imaginar, altres poden fer-ho realitat
Jules Verne (1828-1905).
La felicitat ens troba sempre fent cara d’enzes
Josep Carner (1884-1970)
Si no es troba plaer llegint un llibre, és inútil llegir-lo ni que sigui una vegada. Aquest és potser el millor criteri elemental per saber què és literatura i què no ho és.
Oscar Wilde (1854-1900)
El dia que no faig una bona acció, em sembla que l’he perdut
Marc Aureli (121dC-180dC)
L’aparició per primer cop en català del clàssic de Jules Verne (1828-1905), L’esfinx del glaç, una de les seves novel·les cabdals, traduïda brillantment per l’escriptor Antoni Munné-Jordà (1948), és un esdeveniment literari de primera magnitud que cal reivindicar.
El 2022 s’han complert 150 anys de la publicació en fascicles i per primer cop de La volta al món en vuitanta dies, una de les seves novel·les més carismàtiques entre les més de 80 obres que Verne va escriure.
Amb L’esfinx del glaç, Verne, que va tenir a Alexandre Dumas (1802-1870) com a protector literari, fa un sentit homenatge a Edgar Allan Poe (1809-1849), un dels seus autors de referència, que era poeta, crític literari i narrador sobretot de contes. L’escriptor francès ja n’havia escrit prèviament un assaig. I reivindicava molt especialment la novel·la Les aventures d’Arthur Gordon Pym escrita pel genial escriptor nord-americà. De fet va ser l’única novel·la sorgida de la seva poderosa i trasbalsadora imaginació.
Era una de les preferides per Verne, ja que deia que era la més extraordinària de les aventures que els annals marítims de l’ època havien registrat, i Munné-Jordà, en la seva magnífica traducció, interpreta la rica llengua i la prodigiosa i exuberant fantasia de Verne. Els escriptors han de ser “els aristòcrates del pensament” ens recorda. I ho reflexiona com un tribut de gratitud al gran escriptor francès per la seva contribució a la literatura i a la cultura, a les envistes del bicentenari del seu naixement que ja s’apropa.
En L’esfinx del glaç, el crític de literatura David Castillo ens diu textualment que “ningú diria que és prosa del XIX davant la versió extraordinària de Munné” i ens en recorda la peculiaritat respecte a d’altres obres seves, ja que Verne reprèn aquí el tema i els personatges creats per Poe “amb els seus terrors, els seus remordiments i les seves obsessions, i els reinterpreta des del punt de vista del novel·lista fascinat pels misteris del món i la potencialitat de l’esforç humà”. I n’escriu la continuació de les aventures, una segona part brillant i enlluernadora amb el desenllaç definitiu de la trama i de l’obra.
Verne va publicar aquesta novel·la el 1897, vorejant la setantena, en plena maduresa literària i artística, i quan ja n’havia publicat amb èxit quaranta-quatre, especialitzades sobretot en la temàtica de ficció referida als avenços tecnològics i sobre expedicions geogràfiques exòtiques amb una peculiar i exuberant imaginació. Verne, amb L’esfinx del glaç reprèn doncs la seva narració preferida d’ Edgar Allan Poe, trenta tres anys després, culminant una tasca ingent amb èxit i amb perícia literària.
Cal remarcar que Verne, amb la seva poderosa imaginació i curiositat, per mitjà de l’especulació científica i la voluntat de fer entrar la ciència en la literatura, és considerat un dels pares de la ciència-ficció juntament amb H.G. Wells (1866-1946).
La novel·la està curosament ambientada en el continent i els oceans antàrtics, en un moment on encara no s’hi havia arribat. No seria fins catorze anys després de la publicació de la novel·la que arribarien al pol Sud, primer Admusen el desembre del 1911 i després Scott el gener del 1912.
L’esfinx del glaç és una de les novel·les més profundes, colpidores i belles de Jules Verne. Aventura humana, viatge extraordinari i exòtic, i narració engrescadora, es combinen amb una prosa clara, viva i acolorida. Cal agrair als editors de El Cep i la Nansa i al traductor Munné-Jordà la meritòria tasca d’haver tancat aquest deute pendent per a la literatura catalana que era tenir traduïda aquesta imprescindible novel·la de Jules Verne que fa de pont amb l’extraordinària narració inicial d’Edgar Allan Poe, que també tenim la sort de poder llegir en una acurada i pulcra traducció del gran escriptor Francesc Parcerisas (1944).
Referències bibliogràfiques
- VERNE, Jules. L’esfinx del glaç. Traducció d’Antoni Munné-Jordà. El Cep i la Nansa (ed). Vilanova i la Geltrú, 2021
- POE, Edgar Allan. La narració d’Arthur Gordon Pym. Traducció de Francesc Parcerisas. Edicions Proa, Barcelona, 2019
- PLA, Josep. Obra Completa. Volum XII. “Notes disperses”. Editorial Destino. Barcelona, 1969
- CASTILLO, David. “Verne continua Poe”. El Punt Avui. 30 de març del 2021. Pàg.24-25
- PAYERAS, Miquel. “Un segle i mig de la més encisadora volta al món”. El Temps, 10 de gener de 2023, pàg 49-58
