El mes de novembre del 2005, el llavors president dels Estats Units George W. Bush, va demanar formalment al Congrés dels EUA 7.100 milions de dòlars destinats a un fons d’emergència per preparar el país davant una previsible pandèmia de grip aviària.
L’últim dia del mes d’octubre havia aparegut a la televisió en un solemne discurs per atemorir els ciutadans. El pla del president republicà tenia diverses fases, entre elles, la detecció precoç de casos, el potenciament de recursos als hospitals per atendre més casos i finalment la compra a dues farmacèutiques d’importants quantitats de la vacuna que havien desenvolupat. Sobretot d’un medicament, el Tamiflu.
Sembla lògic que un president d’un gran país es preocupi per la salut dels seus ciutadans i posi al seu abast qualsevol cosa que els protegeixi de noves i terribles malalties. Però no tot és tan bonic. La grip aviària es va detectar per primer cop a finals del segle XX al Vietnam. Des de llavors només han mort de grip A al món uns centenars de persones, concretament 11 cada any, ni de lluny res que es pugui considerar una pandèmia. Tot i així la farmacèutica suïssa Roche va passar de guanyar 254 milions de dòlars el 2004 a 1.000 milions el 2005.
Fins el 1996, Tamiflu era propietat de Gilead Sciences Inc. , empresa que aquell any va vendre els drets de la patent del medicament a Roche. I qui era en aquell moment el president de Gilead? Doncs qui el 2005 era el secretari de Defensa dels EUA, Donald Rumsfeld, que en un sol dia es va embutxacar 100 milions de dòlars després de l’anunci de Bush. El millor de tot és que el Tamiflu no cura ni una trista grip comuna. Per cert, el govern del socialista de José Luis Rodríguez Zapatero, amb la ministra de Sanitat Trinidad Jiménez, es va gastar 266 milions d’euros en vacunes que van anar a parar a les escombraries.
I ara què toca? Doncs l’ebola, un virus de la família Filoviriae, del gènere Filovirus, molt similar al virus de Marburg que va ser identificat el 1976 a l’ara República Democràtica del Congo. L’ebola causa tota mena d’hemorràgies internes i la pateixen tant els homes com d’altres mamífers. És altament contagiosa i si no s’ha propagat més és perquè és tan virulenta que mata l’individu que la transporta en pocs dies. El període d’incubació és de dos a vint dies només. Es transmet per fluids corporals i està considerat una arma bacteriològica perquè mata un 90% dels infectats. I aquesta dada és molt significativa.
El brot d’ebola del 2014 va començar a Guinea i l’OMS n’ha registrat 1.711 casos a finals d’agost del 2014, dels quals 932 han mort. Per tant, aquest brot d’ebola és més contagiós però menys letal, poc més d’un 50%. Tot i així les veus apocalíptiques han tornat a sonar amb tota la seva força i ja tothom confia que una empresa nord-americana, Mapp Biopharmaceutical Inc. , que ha desenvolupat un medicament, el Zmapp, tingui el remei definitiu contra la malaltia.
I Mapp de qui és? Va ser fundada el 2003 pels doctors Larry Zeitlin i Kevin Whaley. L’empresa no cotitza a borsa i no genera ingressos i viu dels milions de dòlars que cada any el Pentàgon dels Estats Units hi aporta. No és l’única, fins i tot Fujifilms, la de les càmeres fotogràfiques, està en el negoci biotecnològic. Però Mapp té un avantatge, ha presentat el seu medicament com una píndola, més fàcil de subministrar que els sèrums de les altres. I el seu èxit ve dels transgènics, concretament de la manipulació genètica de la planta del tabac que fan dues companyies, Reynolds –fabricant de Winston- i Monsanto, que va finançar els primers treballs per aplicar aquesta tècnica per combatre l’ebola.
Així que tenim farmacèutiques, tabaqueres, multinacionals de la biogenètica i militars en un altre projecte per prevenir una possible pandèmia. Com a mínim curiós. Les tabaqueres que estan perdent mercat a marxes forçades poden obrir una via de negoci impressionant. Una farmacèutica que pot vendre milions de medicaments simplement per la por a una pandèmia ja es frega les mans pensant en un negoci de milers de milions d’euros. I Monsanto mereix capítol a part. Es presenta com una empresa que pot acabar amb la fam al món, conservar els recursos naturals i protegir el medi ambient. Però només s’ha de veure la quantitat de campanyes en contra que té aquesta companyia per saber que alguna cosa no concorda.
Va començant el 1901 fabricant sacarina a Saint Louis, per passar a fabricar àcid sulfúric i derivats del plàstic i fibres sintètiques. A finals dels anys 40 del segle XX, Monsanto es va dedicar als pesticides, concretament la dioxina, substància altament cancerígena que va fer emmalaltir molts dels seus treballadors. Els anys 60 Monsanto va subministrar al Pentàgon 80 milions d’agent taronja, un potent herbicida, per arrasar la selva vietnamita on s’amagaven els guerrillers del Vietcong. Encara ara neixen nens amb deformacions a causa d’allò.
A finals del segle XX Monsanto es va començar a dedicar als transgènics. A agafar algun tipus de conreu, bàsicament blat de moro, i a modificar-lo genèticament per fer-lo més resistent a la sequera, als insectes, als mateixos herbicides. I si un camp és resistent a tot, el camp veí que no té blat de moro transgènic arreplega tots els insectes, pateix les sequeres i produeix molt menys. Així que el propietari del camp no transgènic, a la següent collita ja sap que o planta transgènics o se’n va a la ruïna.
