“Regrettant sans espoir son enfance, rien ne pouvait lui rendre l’immortalité du premier age”
Maurice Merleau-Ponty
L’avi Salvi anava cada dissabte a mercat a Girona. Agafava el cotxe de línia ben aviat i a quarts de nou ja era a la plaça de Sant Agustí, lloc de parada de la companyia torroellenca Vicente Presas i Cia, però també de la banyolina TEISA, que tenia edifici propi a tocar el bar Boira. Només d’arribar, anava a esmorzar a una fonda a la plaça Catalunya, allà sota les voltes, en memòria de quan el mercat de bestiar se celebrava a l’areny de l’Onyar i no s’havia construït encara l’estranya falòrnia que és la plataforma que cobreix el riu en aquest indret.
Amb la panxa plena d’una torrada amb arengades o alguna xuia i un bon got de vi, desfeia el camí cap a la rambla i de nou cap a Sant Agustí. Des d’allà caminava per davant de Correus, de la fàbrica de llet municipal i de la caserna dels bombers, ara al lloc hi ha l’edifici dels jutjats, passava sota un enorme pont de ferro del ferrocarril on hi havia escrites en grans lletres la marca Danone, l’empresa que, justament, ens comprava la llet de casa, i arribava finalment al nou mercat de bestiar, un triangle de terreny mal urbanitzat en mig de les carreteres de França i de Palamós on, sota uns grans plàtans i unes estranyes construccions de ciment per lligar els animals, ramaders i negociants feien tractes. És a dir, venien i compraven vaques, vedells, toros, bous, eugues, matxos, ovelles i cabres. Bestiar per a consum humà, per fer llet, però també per arrossegar amunt i avall carros, arades, pintes, rampins o qualsevol altra maquinària agrícola que facilités les coses en aquells temps en què era un luxe tenir un tractor.
Sempre m’ha fet molta gràcia que dels tractants de bestiar se n’hi diguin negociants. Segurament tot plegat revela l’esperit especulador de l’ofici, on regatejar era una constant i un deure, gairebé. El pare, però, ho va tallar de soca-rel quan l’avi no hi va ser. «Jo no regatejo, si dius que una vaca val dos mil pessetes, jo en pagaré dos mil pessetes. Només vull saber-ne el preu just», li va dir al negociant el primer dia que van fer tractes. I es va acabar el regateig.
Al negociant que venia a casa -segurament al llarg dels anys en va venir més d’un, però jo, ara mateix, només en tinc un de present-, el recordo, sobretot, com un home ben vestit. Arribava amb un camió de transport de bestiar, que no conduïa ell, sinó un ajudant, a fer l’entrega d’una vaca o d’un vedells o a recollir-ne. Corbata i americana, pantalons de tergal i bones sabates, això sí, una mica brutes, producte de tant trepitjar quadres i estables. Només de saludar es posava una bata grisa, que s’embotia pel cap ja que no tenia obertura per davant. Era un distintiu de l’ofici. Acabada la feina, ja sense bata, s’acomiadava solemnement de l’àvia o de la mare, que l’havien rebut. Sovint, quan venia, el pare o l’avi eren al camp.
Poc temps després, a finals dels vuitanta, a El Punt ens va tocar seguir un cas de robatori de bestiar. Els lladres assaltaven de nit, granges i explotacions ramaderes a l’Empordà o a la Garrotxa i s’enduien, en camions, vaques i vedells, sobretot. Un bestiar que, naturalment, revenien a d’altres ramaders sense massa escrúpols. Era una època en què no s’havia estès la traçabilitat del bestiar i, per tant, molts caps encara no anaven ni marcats. Tot el cas em va rememorar sovint les pel·lícules de l’Oest, però més d’un cop vaig pensar també en aquell negociant presumit que tractava amb l’avi i que traginava, també, amunt i avall, caps de bestiar. No pas perquè en fos ell el responsable de tot plegat, sinó perquè m’encaixava perfectament en la pel·lícula que m’havia imaginat. De fet, si algun dia ens decidíssim a escriure’n una novel·la negra sobre aquell cas, no dubtaria a incloure’l, com a personatge, de cap de la banda.
