Han vingut a les meves mans els darrers dos números de la revista setmanal Àncora de Sant Feliu de Guíxols. A tots dos números, en l’apartat que porta per nom “Antídots”, l’autor fa diverses referències a la vila de Torroella. En el primer dels dos exemplars l’autor explica que li ha arribat a les seves mans el llibre El nostre cinema, del qual fa un elogi i diu que en ell s’hi ha escrit l’epopeia del cinema de Torroella i es queda amb una frase escrita cap al final del llibre: “el sentiment compartit d’una sala fosca”, expressió exacte segons l’autor, de l’experiència de l’espectador de cinema que en la foscor de la sala, foradada pel con de llums que surt de la cabina per convocar les imatges que es fan visibles a la pantalla, comparteix la foscor màgica.
En el següent número, l’autor ja titula el seu escrit amb el suggestiu títol de “Tornar a Torroella”. Reconeix la seva tendència a parlar de Torroella i ho justifica com una admiració que sempre ha sentit per la vila. “Torroella m’agrada, -diu- i m’agrada parlar-ne una mica”. Així parla de la muntanya, molt ben posada, i del Ter. Però la seva admiració es fa evident quan menciona el nucli històric i la seva gent. Diu: “El fet és que caminar tafanejant pels carrers del nucli vell de Torroella, net i quiet, assossega, i en trobar-hi algun conegut, parles del poble, o, per sort, tens l’oportunitat de conèixer el llibre (altre cop recupera la referència sobre el llibre El nostre cinema), on s’explica la singular aventura del cinema a la vila amb dades sobre les peripècies empresarials de les tres sales que arribà a haver-hi, o que en una temporada els espectadors foren més de cent mil. Un llibre per una història exemplar”.
“A Torroella deuen anar al cine com s’hi anava abans que fos entreteniment de consum sovint banal, com ara és”. Arriba a dir.
És curiós com gent de fora, amb sensibilitat per la cultura, la història, les nostres tradicions, admira el fet que a Torroella encara gaudim de cinema i algú podria pensar que seguim com als anys cinquanta, quan més de dues mil persones omplien cada diumenge les sales de cinema del Cinema Montgrí, el Centro Cine i el Cine Teatre Coll, conegut popularment com Can Coll.
Però tot això no deixen de ser records, o somnis idíl·lics, tergiversadors de la realitat. Del cinema de Torroella, un diumenge a la tarda en poden sortir unes cent persones. Xifra molt diferent a la de dues mil persones que es podien trobar passejant pel carrer d’Ullà i altres cèntrics i estrets carrers de la vila un diumenge a les nou del vespre, a la sortida dels cinemes. Ara, el centenar de persones es dilueixen i pels carrers, al cap d’uns minuts, ja no hi veus ni una ànima.
Tot i això, és satisfactori i estimulant per a tota la gent que des de fa uns anys estem fent esforços perquè els divendres a la nit al Cinema Montgrí hi hagin sessions de cine club, el dissabtes i diumenges, a les 5 de la tarda, hi hagin sessions per a la mainada i, a partir de les set, sessions per a tots els públics, que des de una revista de Sant Feliu es faci lloança del fet que a Torroella es manté el cinema.
Aquestes lloances esperonen, sí, però si no és amb la real col·laboració de la gent de Torroella difícilment el cinema de la vila es mantindrà gaires anys més. Ens arriben notícies que a tot arreu les sales de cinema estan en crisi. Disminueixen els espectadors en xifres alarmants. Es parla d’un 30 %. Només amb la voluntat de tots, ensenyant als nostres fills petits a anar al cinema, procurant, ja que a la pantalla del Cinema Montgrí es solen fer les millors pel·lícules, evitar anar a veure-les a les multisales de fora, prioritzant l’assistència al nostre cinema, tant a les sessions de cine club com a les sessions normals, no perdrem el nostre cinema. Ens cal recuperar l’assistència al cinema de molta gent que fa un temps hi anava i ara no ho fa. Només així li allargarem la vida.
L’autor de Sant Feliu parla també de la recuperació de la nostra revista Emporion i acaba dient: “Entre el Montgrí i el Ter, emblemàtics -la solidesa del mont i la fluïdesa del riu-, la vila continua un camí que ve de temps”.
Moltes gràcies Josep Vicente. Els teus elogis, que els sabem sincers, i el reconeixement a la nostra vila, al nostre cinema i a la revista Emporion ens reconforten i animen a continuar amb el nostre treball.
Pel·lícula de mes, Babel
