Un milió de persones als carrers de Barcelona són tantes, que quan la capçalera oficial de la manifestació del 10 de juliol encara no havia pogut començar de caminar, la gent normal, la gent senzilla, ja havia ocupat des dels jardinets del cim de la Diagonal, tot el passeig de Gràcia, bona part dels carrers transversals, la Rambla de Catalunya, fins a la plaça de Catalunya i, quan els polítics ja se n’havien anat, ells pogueren avançar fins a la plaça de Tetuán, final previst. Hi començaven de ser a les cinc de la tarda i ho deixaven córrer més de tres hores després.
Jo hi havia anat des de Torroella en tren, i per tornar volia agafar l’últim, que sortia a un quart de nou de l’estació de Sants. A les vuit vaig anar cap a l’estació en metro, i el vagó semblava una nova manifestació, tantes banderes hi havia. El tren va sortir a la seva hora, es va parar a l’estació de passeig de Gràcia, i altre cop es va omplir de pares i mares i nens i nenes embolicats amb banderes que tornaven cap a Sils, a Girona, a Flaçà… Ja no podien prendre seient, varen seure a terra o es varen mantenir drets al passadís. Vaig pensar, que difícil que és de vegades ser català i demanar els nostres drets amb dignitat!
Havia estat tota l’estona al passeig de Gràcia cantonada Provença, enfront de la Pedrera, on havia citat els seus membres i simpatitzants l’Institut d’Estudis Catalans. Per allà a prop vaig veure una colla de torroellencs fent fotos. Els vaig saludar i vaig anar al lloc que havia previst. Hi vaig haver de romandre quiet, tota l’estona sense moure’m, la gent incapaç de fer un pas endavant. Finalment vaig aconseguir anar baixant per la vorera, a pas de puça. Banderes de tota mena, grans o petites, altes de tres metres o discretes de mig metre, estelades en blau o en vermell o sense estel. Banderes argentines, uruguaianes, basques. I moltes pancartes, les que deien “Adéu Espanya” o les que deien “Units sí, uniformes no”. I moltes cançons (L’estaca,…) i lemes diversos.
Una bona colla de joves de color, subsaharians que en diuen per no dir negres, portaven també pancartes que deien “Nous catalans joves” i duien dibuixat un mapa d’Àfrica.
Jo anava baixant molt poc a poc. Va ser aleshores, en passar davant de la porta d’un establiment, que vaig veure un noi sol, també d’origen africà, d’uns vint anys, que devia haver perdut la colla. També portava la pancarta “Nous catalans joves” i el mapa. Li vaig preguntar: Vares néixer aqui? Em va contestar: No. On? Al Senegal. Ets fula? Sí. Jo tinc amics fula al meu poble. Li varen espurnejar els ulls. Vaig continuar.
Els nouvinguts ens fan costat. Ells també s’hi juguen molt.
