A finals de juny he assistit a la celebració del comiat per jubilació de tres professores: la Montserrat Llovera, de l’IES Frederic Martí de Palafrugell –per on han passat tants estudiants de Torroella i rodalia–, la Maria Dolors Fuster i la Neus Martín, totes dues de l’IES Montgrí.
Aquests actes de comiat de la vida laboral de les tres companyes i amigues m’han emocionat i m’han fet reflexionar sobre la seva feina feta i sobre l’educació i l’ensenyament en general.
De vegades, als actes socials d’aquesta mena s’hi va per “compromís” i els parlaments són ampul·losos, amb una càrrega de lloances i adulacions que podrien servir per a qualsevol homenatjat. No ha estat el cas de les tres amigues de qui parlo.
Els assistents a la jubilació de les companyes érem allà per celebrar i compartir el seu compromís amb l’educació i l’ensenyament. A totes tres se’ls feia un acte d’agraïment per la feina feta amb vocació i estimació pels alumnes, d’admiració per la seva vàlua intel·lectual i per la seva categoria humana. Els parlaments dels companys de claustre i els comentaris de tothom eren molt afectuosos. Tots ens alegràvem perquè enceten molt il·lusionades l’etapa tan merescuda de la jubilació, alhora que ens dolia perdre unes companyes tan experimentades.
El seu amor a la professió –biologia, la Montserrat; història de l’art, la Maria Dolors i història, la Neus–, la dedicació al magisteri i, per damunt de tot, l’estimació als alumnes, tot plegat, s’ha vist correspost al màxim quan alguns els han dit “gràcies a tu he fet aquesta carrera…, gràcies a tu he entès que…, si no hagués estat per les teves classes…”
No em puc estar de remarcar el corrent de simpatia que ha generat la preparació dels actes de jubilació, perquè és simptomàtic de l’ambient que es respira dins d’un Institut. Alumnes i professors, amb molta antelació, s’hi bolquen perquè no hi falti res i perquè el muntatge del dia de la festa rutlli a la perfecció: música, cançons, versos, dibuixos, fotografies, pel·lícules, parlaments, flors, regals, instal·lació d’aparells de tota mena i més coses encara. Dic això perquè posa en relleu l’estimació que senten els nostres instituts i les nostres comunitats educatives per les professores que ara s’han jubilat.
De vegades estem temptats de dir aquell ”tu rai que et jubiles”, com si no n’haguessin passades de tots colors. En els parlaments que ens van adreçar totes tres professores, vam poder veure que les seves particulars trajectòries han estat prou enrevessades, que han hagut de fer tota mena de feines diferents de la seva especialitat, en destinacions variades i allunyades, en aules pleníssimes d’alumnes, amb molt menys suport de l’administració i amb càrrecs de molta responsabilitat i molt poc reconeixement.
La professió dels ensenyants i educadors vol persones com les tres companyes que hem acomiadat de la vida laboral. No és una professió neutra. Vol compromís i passió per transmetre el que creiem que val la pena. Sovint exigeix anar a la contra de les preferències dels adolescents i no ofereix resultats immediats. Però sobretot requereix tenir esperança i confiar que els nostres estudiants construiran un futur millor.