A l’inici del nou any hem rebut la notícia que el govern ha iniciat la tramitació del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, que ha de culminar amb la seva aprovació per via d’una llei al Parlament de Catalunya. Al llarg dels més de dos anys que s’ha estat gestant el projecte, han aflorat algunes de les tensions i contradiccions que acompanyen la relació entre l’activitat agrària i la protecció dels espais naturals a casa nostra. I és que el sector més bel·ligerant amb la proposta de parc natural ha estat una part de la pagesia, defensada per alguns alcaldes (de Fontanilles, de Palau-sator, de Pals i, en menor mesura, de l’Escala) que, casualitat o no, són també empresaris agraris en la seva majoria. Els arguments que aquests grups han esgrimit amb més insistència són, d’una banda, la impossibilitat que preveia l’avantprojecte del parc que els arrossaires poguessin canviar de conreu i, de l’altra, la manca de diàleg i consens promogut per part del Departament de Medi Ambient i Habitatge. Ambdues són objeccions que puc compartir, però que difícilment reuneixen suficient entitat com per retirar per complet un projecte tan important com és la instauració de tot un parc natural. I és que convé recordar que el projecte suposarà la inversió directa de més de 4 milions d’euros anuals a la zona només per a la seva gestió, equipaments a part. Així doncs, em temo que les raons per a l’oposició han de ser en algun altre lloc, i possiblement siguin poc elegants d’expressar públicament. Anem a buscar-les. Són ben conegudes per tots les dificultats que el sector primari està experimentant. Part d’aquestes dificultats emanen de la realitat local o conjuntural de la pagesia, com la manca de jovent disposat a treballar la terra o algunes males collites que poden derivar de sequeres o fenòmens meteorològics violents. Al darrere de tot això, però, hi ha una causa latent, d’escala mundial i que afecta tota l’estructura de mercat del sector.
Fins ben bé la dècada de 1990, els pagesos catalans i de tots els de països integrats en la llavors Comunitat Econòmica Europea es beneficiaven d’una Política Agrària Comuna (PAC) que implementava diversos mecanismes de suport al camp. En primer lloc, s’instauraven aranzels, és a dir, limitacions a l’entrada de productes agrícoles procedents d’altres continents que generalment oferien uns preus molt més competitius i que per tant hagueren provocat l’enfonsament dels preus percebuts pels agricultors i ramaders europeus. En segon lloc, se subvencionaven les explotacions domèstiques, en un principi a través del suport als preus dels cereals, les oleaginoses o la llet, i més endavant a través d’ajuts directes a les empreses.
Aquest panorama començà a canviar a partir de l’any 1994. D’una banda, organitzacions no governamentals (ONG) denunciaven com les restriccions que imposaven mercats com el nord-americà o l’europeu a l’entrada de les produccions agrícoles de països en vies de desenvolupament impedia a molts d’aquests països aconseguir ingressos que els permetessin afrontar els molts problemes que tenien. Segurament amb una influència molt major, els poders corporatius del primer món apostaven per la liberalització dels mercats, el que s’ha acabat coneixent com a globalització. Les barreres a la importació aixecades pels països més rics impedien a negocis globals l’explotació barata dels recursos primaris de països africans o asiàtics per tal de vendre’ls a societats més benestants. No sense els contratemps causats pels grups altermundistes (o antiglobalització) en cimeres com la de Seattle, Gènova o Göteborg, el fet és que l’Organització Mundial del Comerç ha pogut anar imposant la seva agenda, i a mesura que ho feia ha estat necessari que els Estats Units, Europa o Austràlia anessin desmantellant els seus sistemes de suport a la producció agrària.
Malgrat tot, la Unió Europea (UE) ha seguit cercant vies de suport del seu sector primari, malgrat que amb un pressupost molt menor al de la PAC. Així, la UE ha justificat la necessitat de seguir proporcionant ajudes directes, conegudes com a ajudes al desenvolupament rural, a dos grups d’explotacions. El primer grup està format per granges ubicades en les anomenades zones desafavorides, és a dir, regions europees on el despoblament rural provoca greus problemes al seu equilibri social, demogràfic i econòmic. S’espera, d’aquesta manera, retenir jovent a les explotacions, que mantingui la vida als pobles i es faci càrrec del paisatge al mateix temps que lluita contra l’erosió dels sòls i el risc d’incendi associat a l’abandonament rural. El segon grup d’explotacions subvencionades són aquelles que acreditin estar ubicades en espais d’interès natural i que introdueixin pràctiques per a la preservació dels seus valors. Dins aquesta línia de suport s’inclouen els programes agroambientals als quals, des de 1998, tenen dret a acollir-se els pagesos del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. Tot i que els arrossars del Baix Ter queden fora de l’àmbit de protecció del parc altempordanès, als seus propietaris també se’ls va fer extensiu el dret a acollir-se a aquests programes destinats a mantenir els camps inundats per als ocells o a reduir la càrrega de pesticides emprats, que podrien passar als recs, a les aigües subterrànies i a la cadena alimentària.
L’agenda de la PAC marca el 2013 com l’inici de la desarticulació de tot el sistema de suport al sector primari a través dels mercats, i de cara al 2020 l’única via legítima de suport haurà de ser la del desenvolupament rural. D’aquesta manera, només la institucionalització d’un parc natural que reconegui els valors naturals de l’espai agrícola del Baix Ter pot legitimar els pagesos que hi treballen a seguir percebent un suport econòmic a canvi del seu esforç per a la preservació de les espècies animals, vegetals i el manteniment d’un paisatge harmoniós per al gaudi del conjunt de la societat. Altrament els tocaria bregar en un lliure mercat i la seva producció d’arròs hauria de competir amb els preus de les importacions de Tailàndia o les seves pomes amb les provinents d’Amèrica del Sud.
Un parc natural, a més, ofereix altres avantatges com és la dinamització dels mercats domèstics, amb la promoció de denominacions d’origen i marques de qualitat. En un mercat en el qual el valor de la producció propera i ecològica adquireix cada dia una millor rebuda per part dels consumidors, la presència d’un parc natural és una excel·lent carta de presentació per als productes que s’hi conreen i una oportunitat de competir amb els productes importats que ofereixen menor preu a base de sacrificar qualitat i augmentar-ne l’impacte ambiental. Tot això sense entrar a la resta de beneficis que pot comportar a d’altres sectors com el turístic o el de l’hostaleria.
D’altra banda, com és lògic, no tot poden ser flors i violes, i la implantació d’un parc natural també comporta obligacions i restriccions. D’una banda, la pagesia es veurà sotmesa a un major control sobre la seva activitat, cosa que no hauria de suposar cap maldecap per a totes aquelles explotacions que ja operen en la plena legalitat. La mateixa experiència del Parc dels Aiguamolls ens demostra com els xocs d’interessos entre pagesos i gestors del parc són difícils d’evitar, és normal, però tant els uns com els altres estarien en la seva majoria d’acord en el balanç positiu que, després d’haver estat treballant amb ells llargament, faig de la relació. La mateixa experiència demostra com un balanç negatiu sol respondre únicament a un perfil de propietari: aquell a qui tots els beneficis d’un parc natural no li compensen els somnis de desenvolupament urbanístic dels seus camps. I és que la major restricció que imposa un parc natural és la garantia que els seus terrenys restaran no urbanitzables permanentment. Aquesta restricció afecta només els pagesos i pageses amb aspiracions d’esdevenir promotors urbanístics, no a la gran majoria.
En aquest sentit, és molt pedagògic analitzar dues reaccions que es van produir durant la fase de preparació i discussió del projecte de parc. La primera va ocórrer quan sorgí la proposta de creació d’un estany artificial per a la pràctica de l’esquí nàutic al terme municipal de Pals, just a tocar del que haurien de ser els límits del parc natural. L’ajuntament que, oposat a la creació del parc natural, havia insistit en el suficient grau de protecció del seu espai agrari davant la conversió a d’altres usos, en aquest cas es va mostrar favorable a revisar-ne la planificació per tal de facilitar la implantació de la instal·lació esportiva i de les edificacions que hi anaven associades. Finalment, els promotors del projecte es van fer enrere. La segona reacció va ser més aviat un estirabot, que es produí quan un dels agents del territori va alertar que de tirar endavant el parc no es podria realitzar una vella aspiració: la d’instal·lar amarradors per a embarcacions esportives a l’Espai d’Interès Natural de les Basses d’en Coll. Ni tan sols la legislació actual preveu aquesta possibilitat, però de l’incident d’incontinència verbal se’n van traslluir les autèntiques aspiracions que persegueixen alguns dels opositors.
Davant fal·laços debats plantejats amb males intencions que intenten enfrontar la protecció de l’entorn natural amb el manteniment de l’activitat agrària, l’evidència mostra com ara mateix, a manca d’una figura legislativa que reconegui específicament l’estatus de l’espai d’interès agrari, un parc natural és una via amb un enorme potencial per a la conciliació de la conservació dels valors naturals i paisatgístics amb el progrés a llarg termini de l’activitat agrària a l’Empordà (i a tot Europa) enfront del repte de la globalització dels mercats. Materialitzar aquest potencial dependrà de la disposició i el treball de totes les parts, entre elles els gestors del parc i la pagesia. Segons el meu parer, i d’acord amb tot el que s’ha exposat fins a aquest punt, l’oposició al parc natural no respon, com és evident per a tothom, a la voluntat de preservar els enormes valors naturals i paisatgístics que tenim al Baix Ter, al Montgrí i a les Medes, i a més a més va eminentment en contra dels pagesos i pageses que es volen seguir guanyant la vida treballant la terra en els propers anys. L’oposició al parc (a diferència de la crítica constructiva) només pot provenir d’aquells propietaris que tenen interessos contraposats a la protecció del medi ambient i als quals beneficia un sector agrari al més debilitat possible, al marge de la ruïna, en un estat que faciliti l’adquisició de terres i la seva eventual conversió a un altre tipus de conreu, un conreu de ciment. De moment s’hauran de conformar amb la correcció que ha fet la Generalitat accedint a la petició que els arrossars es puguin convertir a qualsevol altre conreu (agrícola, s’entén) si l’arròs els deixés de ser rendible. Celebro la rectificació.
Pel bé de tots, esperem que aquells que intenten trencar el natural binomi entre pagesia i medi ambient en l’interès propi i en contra del majoritari desisteixin aviat en el seu desesperat intent de fer avortar el parc natural. Esperem, igualment, que els autèntics pagesos i pageses no es deixaran arrossegar per l’absurda propaganda emesa per aquells que en el fons no els volen cap bé i que així, a través del seu bon treball, ens seguiran fent sentir orgullosos de pertànyer a l’Empordanet, al Baix Ter i, a partir d’ara, al Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter. Us hi necessitem.
