el deteriorament d’una infraestuctura vertebredora de la plana

2- El patrimoni agrari

Tot i que, en un principi, la principal funció del Rec Vell és portar aigua fins els molins  hidràulics de la seva riba (Serra, 2022), amb el temps esdevé un dels pilars per al progrés agrari d’una part de la plana. Al seu voltant es desenvolupa una pròspera agricultura de regadiu, fent possible els cultius de l’arròs, les hortalisses, el blat de moro, els fruiters, etc. 

Temps enrere, la progressió de la superfície d’arròs, una planta amb necessitats hídriques molt elevades, és un dels principals factors que potencia l’ús del Rec Vell com a canal de regadiu. El seu conreu és intermitent i conflictiu, amb partidaris i detractors i arribà a la seva màxima extensió al segle XVIII (Gifre, 2013). L’impulsaren alguns terratinents que hi veien una gran oportunitat per incrementar les seves rendes (Surroca, 1979), gràcies als alts rendiments i a la possibilitat d’aprofitar terrenys inundables, fins llavors poc productius. Es té constància que es cultiva en masos dels patrimonis de Salvador de Puig (Torre Bagura, Mas Figueras i Mas d’en Puig) i de Martí de Carles (Mas Ral). Entre els grans propietaris, és rellevant la posició dels comtes de Solterra, que disposen del dret de propietat de l’aigua del rec. Per aquest, poden rebre un pagament d’una quartera d’arròs per vessana i més tard del novè de la collita, a canvi de proporcionar les aigües necessàries per al reg i conservar en bon estat el canal. Al segle passat, després de la guerra civil, encara es conrea en terrenys d’alguns masos (Mas la Galera, la Torre Gran, Mas la Terrera, etc.). D’aquella època, es conserven les terrasses utilitzades per assecar el gra del Mas la Terrera i la Torre Quintaneta. A inicis de l’actual segle, hi ha un darrer intent de recuperació del cultiu en una parcel·la del Mas la Galera, però els recels que provoca fa que la iniciativa no tingui continuïtat. Actualment, l’arròs no hi és present, malgrat la seva vinculació històrica amb aquest rec.

Els terrenys de regadiu, afavorits per un règim tèrmic temperat, són propicis per als cultius hortícoles. Molts masos disposaven d’horts que es regaven amb aigües del Rec Vell, tal com en donen testimoni les nombroses tanques de xiprers vells, alguns monumentals, que encara trobem al llarg del seu recorregut. El blat de moro ja es cultiva al segle XVIII, com reflecteixen contractes d’arrendament del Mas Figueras (Gifre, 1987), tot i que no s’observa un augment rellevant de la superfície fins la segona meitat del segle XX, amb la introducció d’híbrids molt més productius. La fructicultura intensiva apareix entre finals dels anys cinquanta i inicis dels seixanta del segle passat. Actualment, hi ha nombrosos camps de pomeres situats a prop del seu curs.

Algunes parcel·les situades sobretot a la part baixa del Rec Vell havien estat closes, terrenys inundables, sovint envoltats d’arbres i recs, aprofitats com a pastures per al bestiar o prats de dall. Amb el temps, la majoria es transformen en camps aptes per al cultiu agrícola. Al segle XVIII, algunes finques de la Torre Bagura que confronten amb el Rec Vell encara es denominen closes (Closa del Pou, Closa del Pont, etc.). Permeten la cria més o menys extensiva de bestiar. Així, el 1628, s’hi inventarien prop de 80 caps, entre bovins i equins. Els anys seixanta i setanta del segle passat, encara és una pràctica habitual aprofitar-les per engegar les vaques. Josep Lagresa, masover del Mas la Galera, ho fa en una parcel·la del mas anomenada ‘les Trenta’, mentre que Josep Sureda, propietari del Mas Ral, ho fa  en closes del Mas Marquès, entre elles la Closa Salanca i el Quadró dels Oms, on avui hi ha el Mas Muxach. Quan les vaques tornen cap el mas després de pasturar, s’aturen a beure l’aigua del rec en baixants, un d’ells situat prop del pont del Mas Ral. També les closes del Mas la Casa Nova s’aprofiten com a espais de pastura.

Per garantir la circulació d’aigua és necessari mantenir en bon estat els canals. Al segle XVIII, els treballs de neteja comporten una dedicació elevada de jornals. Aquesta tasca l’acaba assumint el dipositari del dret de l’aigua, el comte de Solterra, en contrapartida pels pagaments rebuts. Els masovers dels seus masos han de contribuir amb l’allotjament dels jornalers. En aquesta època es construeixen moltes branques i recs secundaris. En bona part del segle XX, els agricultors s’organitzen per netejar cada any manualment els trams més degradats. Els anys seixanta, ja és habitual l’ús de retroexcavadores i excavadores giratòries. Una de les intervencions més rellevants té lloc el 1971, quan es draga i s’amplia la llera del canal principal i d’alguns recs adjacents. Comporta la tala d’arbres de ribera i l’extracció de terra del fons del canal, amb una presència notable de nàiades, que es deixa en els camps riberencs. Un incident mentre es realitzen treballs de neteja provoca l’enderrocament d’una part d’una paret de la pallissa del Mas d’en Pi, construïda sense fonaments, molt a prop del rec.

L’aigua per al regadiu no sempre està assegurada i per això a vegades cal traspassar-ne d’altres recs propers. El Rec de Sentmenat, procedent del safareig municipal, i el Rec Vell passaven de costat al sud dels camps del Mas Solés fins el pont del Molí del Mig, on el primer es dirigia cap el Mas Nou, passant per sobre de l’altre. Durant una època, l’estat del Rec de Sentmenat és molt deficient a causa de nombrosos forats de rates que fan que perdi quantitats molt importants d’aigua cap el Rec Vell, situat a una cota més baixa. Llavors, s’instal·la un motor per bombar aigua del Rec Vell cap el Rec de Sentmenat i així es poden garantir les seves funcions de regadiu. 

La cota del Rec Vell és inferior a la majoria dels camps que l’envolten. Per això, es construeixen nombroses comportes que tenen unes vores d’obra o pedra que permeten encabir taulons per retenir i elevar l’aigua. Una de les més grans la col·loca Miquel Ferran, al pont del Mas la Galera. En algunes parcel·les es rega directament del rec, mentre que en la majoria és necessari bombar l’aigua. Les comportes també permeten desviar l’aigua cap a recs que la porten fins a terrenys allunyats del canal principal. Un dels més importants és el que la capta prop de la comporta de pont del Mas d’en Pi i la fa arribar de recules fins el Mas Llorers.

La posada en funcionament dels nous regadius de la Col·lectivitat de Regants del Mas Duran millora substancialment la xarxa de transport de l’aigua fins a les parcel·les agrícoles. També comporta la pèrdua de les funcions del Rec Vell com a canal de regadiu i és l’inici del seu progressiu deteriorament. El Rec Vell s’hauria de considerar un bé patrimonial de tot el municipi,  llegat de l’esforç durant segles de propietaris i agricultors per implementar una pròspera agricultura de regadiu. Aquest fet justifica sobradament que les administracions públiques competents apostin per la seva preservació.

Bibliografia

• GIFRE Pere, Propietat i explotació agrària. El patrimoni Puig a l’Empordà dels segles XVII i XVIII: un cas de diferenciació en el sí de la comunitat pagesa, tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona, 1987.
• GIFRE Pere, ‘Drets de l’aigua, drets de la terra i conreu de l’arròs a l’Empordà del segle XVIII’, Estudis d’Història Agrària, Número 25 (2013), p. 183-197.
• SERRA Joan, ‘El Rec Vell. El deteriorament d’una infraestructura vertebradora de la plana. (I) El patrimoni arquitectònic’, Emporion, 8 març (2022), en línia (https://emporion.org/el-rec-vell-i/).
• SURROCA Joan, ‘El conreu de l’arròs a l’Empordà durant el segle XVIII’, Estudis d’Història Agrària, Número 2 (1979), p. 73-94.

Visita: El Rec Vell, del Molí de Dalt al Mas d’en Pi.

Organitza: Associació de Masos de Torroella de Montgrí i l’Estartit (AMTE)