El Rec Vell (I)

el deteriorament d’una infraestuctura vertebredora de la plana


1 – El patrimoni arquitectònic

El Molí del Mig. ©Montserrat Janoher Martí.

El Rec Vell, també conegut com a Rec del Ter Vell, és un rec històric que parteix de l’antic Molí de Dalt i desemboca al Ter Vell, dins el municipi de Torroella de Montgrí. El seu recorregut per la plana és sinuós, de més de sis quilòmetres. La major part discorre vora del Camí de Baix o de Mar, fins arribar al Mas d’en Pi. Llavors es dirigeix cap a mar travessant els espais protegits de la Closa del Mas d’en Bou i el Ter Vell. A la seva riba, hi trobem alguns dels conjunts arquitectònics més rellevants del municipi, on destaquen tres antics molins hidràulics. 

Recorregut del Rec Vell, des de l’antic Molí de Dalt fins a la desembocadura de Ter Vell. ©Mapa: Visor Agroforestal i3 – Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

L’origen del rec està vinculat al llinatge dels Pons, després que se’ls establís l’emfiteusi perpètua dels molins reials i autoritzés a portar-hi aigües del riu Ter, a l’edat mitjana. Aquests formaren una de les famílies més influents del municipi, que entroncaren amb els Sarriera i, el 1671, esdevingueren comtes de Solterra. Les seves principals possessions, en l’àmbit del Rec Vell, eren els molins de Dalt, del Mig i de Baix i el Mas la Casa Nova. El 1877, Joaquim de Sarriera Larrard, llavors VIII comte de Solterra, va vendre a Salvador Negre Vancells el Molí de Dalt i el Rec Vell, amb tots els drets d’aigües. Més recentment, els anys 60 del segle passat, essent propietari Pelagi Negre Pastell, els comprà Robert Mercader Ayats. En l’actualitat, el rec, que encara és de titularitat privada malgrat alguns intents recents de l’Ajuntament per adquirir-lo, no disposa de concessió d’aigua.

Les aigües del Rec Vell procedeixen del Molí de Dalt on, mitjançant una comporta, es podia desviar una part de les que hi arribaven a través del Rec del Molí. L’edifici conserva l’escut dels comtes de Solterra en una antiga portalada dovellada, avui tancada. És el molí que ha mantingut l’activitat durant més temps, fins a inicis dels anys 60. L’última gran modernització la va promoure Pelagi Negre Pastell amb el projecte de la fàbrica de farines ‘La Salvadora’. Els darrers encarregats foren Pere Avellana Corominas i finalment la família Esquena, mentre que l’últim gran moliner va ésser Júlio Parella Hereu (Júlio del Molí). Quan l’adquireix Robert Mercader Ayats es transforma en la seu de l’empresa de materials de construcció Robert Mercader SA. Entre els vestigis que resten de l’antiga farinera hi ha la bassa gran, les comportes, una mola volandera, etc.

Antiga portalada del Molí de Dalt amb l’escut dels comtes de Solterra. ©Montserrat Janoher Martí.
Mecanisme per accionar les comportes en una bassa del Molí de Dalt. ©Montserrat Janoher Martí.

El Molí del Mig conserva alguns elements de l’antic molí, entre els que destaquen la bassa, les restes del carcabà i els escuts dels Pons i dels comtes de Solterra. Aquests el vengueren al militar retirat Ramon Boy Deulofeu, el 1877. Més recentment, els actuals propietaris l’han reconvertit en l’Hotel Molí del Mig. Per altra banda, el Molí de Baix, conegut també com Mas la Galera, fou un antic molí draper de batans. Possiblement el seu aspecte actual és fruit d’una remodelació més recent, quan ja no funcionava com a molí i la propietat l’havia adquirit la família Robert. El darrer mas que es troba en el recorregut del Rec Vell és el Mas la Casa Nova, a l’entrada de l’Estartit. El seu nom antic era la Casa Nova del comte de Solterra, fet que indica que es va construir en èpoques més recents que els molins. Quan es ven, l’any 1870, l’adquireix Josep Serrallés Marquès, un indià originari de Begur. Actualment, moltes de les seves terres estan urbanitzades o acullen diversos establiments turístics.

Restes del carcabà del Molí del Mig. ©Joaquim Puig Riera.
El Mas la Casa Nova, a l’entrada de l’Estartit. ©Vicenç Rovira Riera.

Una part important del curs del Rec Vell delimita pel nord els terrenys fins on arribaven les aigües del riu Ter durant les inundacions, abans de la construcció dels pantans i les motes. Els  masos més antics estan situats al costat de tramuntana o a la vora de la seva llera, sovint a resguard de les avingudes del riu. Hi destaquen, a més dels molins esmentats anteriorment, algunes masies fortificades com la Torre Bagura, el Mas Ral, etc.; però també, altres menys monumentals, com el Mas Boixó i el Mas d’en Pi. A més, cal fer menció dels masos nous d’en Robert (Mas de l’Arbre, Mas de les Heures, Mas de les Palmeres, Mas la Terrera, etc.), construïts entre el 1912 i el 1913, en terrenys antigament inundables situats a migdia del tram mitjà del seu recorregut. Són el resultat d’una de les iniciatives més rellevants de transformació agrícola i social de la plana. De l’antic Mas de les Palmeres només es conserva les restes d’un cobert, després que s’enderroqués i es construís de nou prop del Mas Cassà en terrenys que no es veien afectats pels aiguats.

Al llarg de la llera hi ha altres elements arquitectònics que, malgrat tenir una menor notorietat, també son d’interès. Entre aquests, es pot destacar un nombre elevat de ponts que es troben en els encreuaments de camins o donen accés a masies i terrenys de cultiu. Els més antics són majoritàriament de pedra i d’un sol arc, bastit sovint en part amb maons. Es pot fer menció dels ponts dels horts d’en Balaguer, camp del Mas Solés, Mas la Galera, Mas Ral, Mas d’en Pi, etc. Alguns han desaparegut, com el que connectava el camí procedent de la Torre Quintaneta amb el Camí de Baix o de Mar.

Pont del camp del Mas Solés, prop del Molí del Mig.

Tots els masos disposaven de pous per l’abastament d’aigua, els quals estaven situats moltes vegades en l’àmbit del rec. Alguns tenien adossats safareigs per rentar la roba o abeuradors per al bestiar. Tot i això, moltes de les masies més properes al rec havien col·locat un safareig a la seva vora, el qual permetia aprofitar l’aigua circulant per tasques de neteja. Fins fa pocs anys, encara se’n podia observar un darrera del Mas de l’Arbre. Es pot recordar un fet que va tenir com a protagonistes els masovers del Mas Noguers (la família Johera) quan, després d’un període de pluges intenses, va augmentar la salabror de l’aigua del pou del mas, deixant d’ésser apta per netejar la roba. Llavors van haver d’anar a rentar-la al safareig del Mas de les Heures, que estava situat a la riba del rec. Per això, recorrien els més de 300 m que separen els dos masos amb un carretó, amb el qual transportaven la bugada dins un cossi. 

L’aigua del rec també s’aprofitava esporàdicament per beure. A través de la memòria oral tenim coneixement d’una trobada entre Josep Sureda Vilanova (masover del Mas la Galera) i Feliu Bret Falgarona (propietari de la Torre Bagura), que tingué lloc poc després d’acabar la guerra civil al pont de la Torre Bagura. Deliberaven sobre la profunditat més adequada per llaurar i el primer defensava les labors somes, tal com era costum a la zona, en contraposició als treballs més profunds, més habituals a l’Alt Empordà, d’on procedia Feliu Bret. Mentre parlaven, Josep Sureda va preferir beure aigua directament del rec, enlloc d’acceptar l’oferiment de desplaçar-se fins Torre Bagura on n’hi havia del pou del mas.    

L’element que ha lligat durant molts anys tot aquest patrimoni és l’aigua que fluïa pel rec. Aquesta movia les moles dels molins, contextualitzava la presència dels ponts, recarregava els pous i era aprofitada pels habitants de les masies per a usos domèstics. Avui, l’aigua que li donava sentit ja no hi circula. La responsabilitat segurament és compartida per diverses administracions i entitats, que ho justifiquen sovint amb raonaments esbiaixats i poc rigorosos. Això no ens pot fer oblidar que l’abandó també és degut a una contínua manca d’interès del municipi.