Des de temps immemorial els humans han solucionat les seves relacions a base de força i poder, sovint, també, tot sigui dit, fent ús del diàleg, però quan aquest no troba el seu encaix, es torna al conflicte. I ara, en el segle XXI, amb les noves tecnologies en ple funcionament i amb un potencial inimaginable pel que fa a la capacitat de comunicació i a la immediatesa, i amb el món cada vegada més globalitzat, és evident que estem entrant en una altra dimensió social, política i econòmica. I és en aquest nou escenari en el qual també ens hem d’adaptar el ciutadans i totes les organitzacions, polítiques, econòmiques i socials, que serveixen avui en dia per a les relacions de la societat. Per entendre’ns, és com si el ritme de vida real anés a una velocitat que deixés enrere bona part de la ciutadania i també hi quedessin els estaments organitzatius. Hem, doncs, d’adaptar-nos a la nova realitat, canviant maneres de funcionar i d’organitzar-nos, i també regulant, si cal, el procés de canvi propiciat per la globalització i les noves tecnologies, amb la finalitat de trobar un escenari estable que, de ben segur, haurà de tenir els conceptes de flexibilitat i adaptació ben presents, imprescindibles per gestionar societats complexes com les que tenim avui en dia. Si mirem enrere, només deu o vint anys, veurem que les coses han canviat molt, ha canviat la realitat tecnològica, les comunicacions, les relacions internacionals, amb àrees econòmiques i polítiques grans, amb els antics estats emergents ja amb plena capacitat d’interactuar amb els clàssics.
Tot això ens situa en un escenari en el qual les institucions sovint no responen a la realitat del moment. Així, amb una societat occidental, concretament l’europea, desenvolupada i complexa, pel que fa a la diversitat que la compon, i també desacomplexada, pel que fa al concepte de llibertat i de drets de les persones, ens trobem que les institucions polítiques no donen la resposta adequada. En el pla internacional, la majoria de les institucions són el resultat de la II Guerra Mundial. Si ens fixem en l’ONU veurem que el consell de seguretat el formen cinc estats, dos d’aquests europeus, el Regne Unit i França, però no hi ha Alemanya, que actualment té més capacitat econòmica que els altres o, fent un salt qualitatiu, no hi està representada la UE com a unitat i potser fóra adient que hi fos en substitució de França i el Regne Unit. I pel que fa a les institucions polítiques de la UE, algunes amb dèficit democràtic, i les dels estats, no donen resposta adequada a les exigències de rapidesa, eficàcia i llibertat que requereixen els temps en què vivim. Tot plegat vol dir que ens hem d’adaptar a la nova realitat i posar la democràcia en el centre de la llibertat de les persones i dels pobles. En el segle XXI, els ciutadans que formen part de les societats complexes han de tenir el dret i la llibertat de poder decidir, democràticament, el seu futur i el seu encaix, això sí, sempre respectant el resultat de les urnes. I les institucions, si cal, s’han d’adaptar a les noves realitats socials i a les decisions democràtiques de la ciutadania
