“Jo no vaig néixer al carrer, al mig de l’asfalt. Tinc un origen pagès.”
“Els meus fonaments arrenquen del Mas Cebrià, allà vaig venir al món.”
“El Mas Cebrià pertany al terme municipal de Serra de Daró, enclavat a la vora de Sant Iscle, a quatre passes de Torroella de Montgrí, d’altres tantes d’Ultramort i Verges, i una mica més de la Bisbal.”
“Ben bé, al bell cor del Baix Empordà.”
Albert Figuerola, Memòries d’un taxista barceloní
L’any 1977 vaig ser invitat a participar en la celebració del Dia del Torroellenc que organitzava el Casal del Montgrí i que tindria lloc el 15 de maig. Vaig acceptar molt complagut, es va fer un acte públic als locals de la Biblioteca de La Caixa, i hi vaig participar amb un petit parlament. Un altre convidat va ser Marcel·lí Audivert, una persona rellevant de la nostra cultura local, a qui es va atorgar la Medalla del Casal del Montgrí. Al preàmbul de Torroella, una vila singular, Audivert diu que va escriure aquesta obra per saldar el deute que considerava que havia contret amb els que tant l’havien honorat. També explica que jo vaig parlar de Records i vivències de Torroella, però no cita un altre personatge que va compartir la mesa d’invitats, i que a mi em va fascinar: l’Albert Figuerola, un torroellenc que també residia lluny de la vila, i que acabava de publicar unes Memòries d’un taxista barceloní.
Em vaig recordar de Figuerola el gener passat, quan vam presentar a la Capella de Sant Antoni l’exposició del centenari. Els membres del Consell de Redacció i força socis de l’Associació Emporion ens vam dedicar a cercar llibres, cartells, fotografies i tota mena de materials que estiguessin relacionats amb la nostra revista o els seus redactors a partir dels volts de l’any 1915. Aleshores em vaig recordar del llibre que aquell taxista excepcional havia publicat feia prop de quaranta anys. En aquelles memòries úniques s’hi recollien alguns records que el taxista dedicava a la vila i als fundadors d’Emporion que ell havia conegut.
La seva vida començà al Mas Cebrià, però aviat els seus pares es van acostar més a la nostra vila, van anar al Mas de la Pagesa. També el van deixar, i van venir a viure a Torroella. Era el temps de la guerra del 1914. La família anava escassa de recursos.
“Els francesos no tenien llenya. A la muntanya del Montgrí hi havia oliveres. Si s’arranquessin se’n farien estelles. Si jo tenia un mall i uns tascons just és que anés a arrencar oliveres per fer-ne llenya per als francesos. Els sis rals diaris que guanyava de jornal prou favor ens farien a tots per a sortir del pas.”
“Voldria parlar, tot fent aquest passeig, de dos personatges torroellencs de força talla. De mossèn Francesc Viver, capellà i poeta. I d’en Pere Blasi, mestre. El meu germà fou mestre en companyia del primer, i jo deixeble del segon. El senyor Blasi fou diputat d’esquerra. Va anar a l’exili. En tornar, va morir a Barcelona d’accident de circulació. De debò vaig plorar-lo.”
Deixà Torroella, anà a Barcelona. Les continuava passant magres. Un dia va veure passar un enterrament pel carrer de Pelai.
“Tot d’una veig un acompanyant, vaig creure jo que es tractava del senyor Pericot, de Torroella. Volia anar a escometre’l per saludar-lo i pregar-li que em recomanés quan em toqués anar a la mili. M’havia confós, era un policia! Al cap d’una estona em trobava al calabós de les casernes de la Guàrdia Civil del carrer del Consell de Cent.”
Passaren els anys. Esclatà la guerra. Figuerola tornà a l’Empordà.
“La guerra no anava bé per als republicans. Al pla d’Ullà s’hi va construir un nou camp d’aviació. Feta la inauguració oficial, pocs dies va trigar l’aviació franquista a fer-hi una visita.”
“Estiro la vista a sol ixent i veig Torroella de Montgrí! Què hi fa que la muntanya sigui pelada? La presència del seu castell em parlarà de temps passats, quan l’home havia de lluitar molt més que nosaltres per la seva supervivència. Allargant una mica més la vista es veuen les illes Medes i Begur…”
Aventures i més aventures, fins que acabà fent de taxista a Barcelona. No m’hi puc entretenir, no acabaríem mai.
Els últims capítols del llibre els dedica Figuerola a passar revista a clients distingits, a qui demanava una frase, un pensament, un record escrit. La llista és extensa: Mary Santpere, Salomé, Castanys, Maurici Serrahima, Alady, Ernest Lluch, Carlos Lemos, Charles Aznavour… Xerrava amb tots, tots li deixaven dedicatòries. Al capítol “Estrangers al taxi” deixa anar:
“Quan anava a estudi a Torroella de Montgrí el mestre, mossèn Francesc Viver, ens ensenyava l’esperanto. Que bé m’aniria ara que el parlés tothom.”
Albert Figuerola era un filòsof, i ho demostra al llarg de tot el llibre. Quan me’l va dedicar, hi va escriure:
“Al bon amic torroellenc. Un bon jutge? La consciència!”
Ja ho he dit, un taxista excepcional. Barceloní i torroellenc.
