Devia ser al voltant de mitjan març, quan vaig sentir per la ràdio la notícia que deia que amb vint minuts escassos, s’havien esgotat totes les localitats del concert que un famós cantant farà a la Costa Brava el proper mes de juliol. Amb un preu mitjà per localitat que ronda els 250 euros, dues persones, afegint-hi un sopar que no desdigui amb l’esdeveniment musical, fent números ràpids, es pot assegurar que faran una despesa aproximada d’uns 600 euros per quatre o cinc hores de diversió i entreteniment.
El que acabeu de llegir, no ho agafeu com un retret ni com una crítica, faig esment d’aquest fet i circumstància tan sols perquè em servirà de base per al fons de l’article; res tinc en contra dels concerts, de les persones que els organitzen, i ni de bon tros de la gent que gaudirà de l’espectacle.
Pocs dies després de sentir la notícia a la ràdio, vaig llegir en un diari l’article que es titulava “Sobreviure amb 426 euros al mes”, no per desconeguda, la notícia em va fer posar la pell de gallina. Em va fer imaginar la situació d’algunes famílies que amb aquests diners hauran d’afrontar les despeses de tot un mes d’alimentació, vestit, calçat, subministraments de llum i aigua, etc. No vull seguir, perquè per a molta gent les despeses no s’acaben aquí. Amb aquests pocs diners, tot i afegint-hi l’ajut d’alguna organització humanitària, a les quals mai no podrem agrair el que estan fent, arribar a final de mes es pot considerar un miracle tan gran com el de la multiplicació dels pans i els peixos.
Comparant aquests dos fets, no s’ha pas de ser gaire intuïtiu per arribar a la conclusió que un euro no té el mateix valor per a tothom. És cert que els bitllets i les monedes físicament són iguals per a tots. El que canvia és una cosa que no es pot veure ni tocar en els diners, és el valor personal que representen per a cadascú. Per a alguns, 600 euros poden ser una petita despesa que els farà gaudir durant unes hores d’un sopar i un concert sense que la seva economia se’n ressenti el més mínim. Per a d’altres, una gran quantitat de gent que malauradament no para de créixer, representen el mitjà per poder fer front a la precària subsistència d’una família durant tot un mes, portant l’economia familiar al límit del que és imaginable.
Si el valor dels diners no és igual per a tothom, cosa injusta, i en tota acció política i de govern, en el primer que s’hauria de pensar -al meu entendre- és en el benestar de les persones, crec que qui té el mandat del poble per poder dur-ho a terme hauria d’haver buscat fa molt temps elements o fórmules per posar remei o almenys alleugerir aquesta injusta situació. És també injust que les ajudes que donen els governs no siguin suficients per garantir una subsistència digna que cobreixi les més elementals necessitats; és igualment injust apujar o retallar pensions o salaris de forma lineal, inclús si es fa a tant per cent amb resultats finals diferents. Tenen molt més valor 50 euros que es retallin del salari o pensió d’una persona que en cobra 1.000, que 250 euros per la persona que en cobra 5.000, i en tots dos casos la retallada és del 5%.
Decebedors els plens del Parlament de Catalunya que debatien sobre la pobresa. Sobreabundància de retrets, desqualificacions i demagògia; tots plegats, han oblidat que són al lloc on són, per exercir de manera primordial les accions parlamentàries i de govern que corresponguin, buscant com a finalitat principal el benestar dels ciutadans i de la societat, que un dia els va delegar la responsabilitat de legislar i de gestionar els assumptes i cabals públics.
Sóc conscient que s’hi ha de posar molta voluntat i ganes, que és difícil i complex arreglar tot això de forma justa i equitativa, i encara molt més en temps de crisi com els que estem vivint, però és justament en aquests temps difícils quan més es necessiten les accions solidàries. És necessari que s’intenti almenys buscar una fórmula provisional, ràpida i efectiva, que permeti posar algun pedaç que mitigui i alleugereixi els efectes de la pobresa i redueixi l’abismal diferència del valor de la moneda entre les persones. Tot això, sense relaxar-nos, ni oblidar per un sol instant que els pedaços no poden passar a ser la solució, considerem-los només com a adobs d’emergència en situacions d’emergència; la lluita verdadera s’ha de centrar a eradicar de soca-rel i de manera definitiva les causes que originen la pobresa.
