Jordi Llavina, col·laborador de La Vanguardia, ha publicat un breu però interessant article titulat “Elogio del abanico”, en què posa de manifest el fet que d’una cosa tan simple, tan senzilla, se’n pugui dir tant. En destaco un fragment:
“Un abanico es una contribución difinitiva al bienestar de la humanidad. Su diseño resulta modélico. Cerrado, cabe en cualquier bolso o si me apuran, incluso en el bolsillo posterior del pantalón. Abierto y bien meneado alivia el agobio del calor […] He visto a chicas bonitas esconder su dulce sonrisa tras la media luna de un abanico”.
El ventall és un bonic regal, que sempre s’agraeix encara que ja en tinguis més d’un al calaix. N’hi ha tanta varietat que podem escollir el que més s’escau a cada persona, tant si és sofisticada com elegant, clàssica, una gran senyora, una joveneta seriosa o informal, una nena i fins i tot un home. N’hi ha amb barnilles de nacre, de fusta, llises o treballades… El ventall pot ser de roba estampada o brodada, de paper pintat a mà, de puntes… I, és clar, de tots preus! És un bon record, sobretot segons la persona que te’l regala. Cadascú l’utilitza com li ve bé: amb més o menys gràcia, amb coqueteria, amb timidesa, amb elegància… De fet, el vano (com en diem nosaltres) sempre ha amagat un llenguatge precís absent de paraules. Així, sabem si qui l’utilitza té molta calor, si està nerviós, si li plau el que veu o el que sent, si s’avorreix, si se sent alegre, si se sent trist, si està enamorat… És, en definitiva, un objecte que pot expressar sentiments, però que al mateix temps també és molt útil per tenir les mans ocupades quan en ocasions no saps què fer-ne, ni on posar-les… Un vano és, doncs, una bona companyia.
La meva curiositat m’ha portat a buscar-ne més informació a Internet, i m’ha sorprès tot el que hi he trobat. Hi ha tantes fotografies de ventalls que si n’hagués hagut d’escollir un no hauria sabut quin quedar-me. La història del ventall es remunta més de tres mil anys enrere, ja que en la civilització egípcia, els servents de les classes més nobles l’usaven per esquivar els insectes, refrescar i fer aire. El seu ús denotava poder, tal com mostra la pel·lícula Cleopatra, en què els homes al seu servei la venten amb aquests estris de belles i llargues plomes i mànecs de fusta o metall ben adornats. A la Xina, la tradició del vano també és mil·lenària. Alguns autors afirmen que se’n té constància com a instrument fix ja al segle viii abans de Crist, i és a partir del segle ix després de Crist que al Japó es documenta el vano plegable.
Sembla que es desconeix el nom de l’inventor del vano plegable. Qui va tenir la idea, l’encert, l’enginy d’aquest disseny? Perquè segurament el que més sorprèn d’aquest instrument és la seva senzillesa i la característica que el defineix: la forma de semicorona circular que li donen les làmines primes sobre les quals està muntat, làmines mòbils al voltant d’un piu situat al centre de la figura que permet desplegar-lo en semicercle i subjectar-lo a fi de poder exhibir la destresa de moviment de cadascú. Només cal recordar totes les pel·lícules romàntiques en què les protagonistes exhibeixen amb tanta gràcia i coqueteria aquest complement indispensable al llarg de tants anys…
Tot i això, crec que el ventall és un objecte que va caient en desús, sobretot ara que trobem l’aire condicionat instal·lat a tot arreu: cinemes, sales de ball, edificis públics i fins i tot esglésies. Amb el temps , si ja no fa falta, podria ser una peça més de museu. Espero que això no succeeixi i que les noves generacions no perdin la gràcia de ventar-se.
