Si alguna vegada em perdo i em voleu trobar, busqueu-me en algun lloc de l’arc mediterrani. Una torrada amb oli i un got de vi és frugal i celestial alhora! Blat, oli i vi uneixen un poble. El Mare Nostrum dels romans segueix, en el món globalitzat, essent casa nostra. No sé si mai aconseguirem una Europa unida més enllà d’aquests inconfessables interessos econòmics actuals. L’espai del blat, l’oli i el vi sí que té futur d’unió, de barreja, de fecundació i, malgrat tot, no s’acabaran mai els colors de la diversitat. Podríem parlar de les múltiples excel·lències de la Mediterrània, però això es pot veure i sentir a l’àudio que es projecta, com a final de visita, al Museu de la Mediterrània. És un dels millors àudios que conec i la música de fons d’en Jordi Molina, interpretada per ell mateix a la tenora, és màgica, inspirada, suggeridora, emotiva i ens parla sense necessitat de cap paraula.De tots els encants de la Mediterrània, en destacaria la llum. La lluminositat de l’aire que ens regala aquest cel blau que ens deixa bocabadats és el que ens ha configurat una personalitat peculiar, ben diferent de la gent del nord. La llum de la Mediterrània ha atret els artistes i no sé si podríem trobar una altra àrea equivalent al món on hagi sorgit tanta força creativa al llarg del temps.
Ais de Provença està situada en un lloc privilegiat dins d’aquest arc mediterrani. És una de les ciutats més atractives i el centre urbà manté el potencial dels millors temps. Ben diferent d’altres ciutats franceses, que han sofert una davallada notable en els darrers anys. És el cas de la veïna Arles; ni el seu centre històric pot evitar un aire decadent. A Arles estan restaurant les Arenes (l’amfiteatre romà que el nostre patró sant Genís va contemplar tantes vegades), com a font d’atracció de turistes. Potser ho aconseguiran, tot i que la restauració que s’està fent no és la que hauria de ser (a la meva manera de veure). És igual, la qüestió és atraure un turisme de masses poc exigent.
Ais, en canvi, conserva el passeig Mirabeau amb tota la seva esplendor i la part vella de la ciutat impecable, amb monuments, places i establiments que són una delícia. La meva anada a Ais, i de passada a Arles, ha estat per visitar l’exposició temporal sobre Picasso-Cézanne al Museu Granet. Exposició de 4,7 milions d’euros de pressupost; una suma tan elevada, però recuperada a bastament. Una exposició precedent, exclusivament sobre el fill d’Ais, Cézanne, va aconseguir atraure 450.000 visitants, que van deixar 65 milions de benefici.
El turisme, el que en diuen turisme cultural, pot seguir dos models: el de cartó pedra estil Arles o el de la qualitat. Torroella no pot adormir-se i ha d’estar a l’aguait. De moment, tot indica que tenim ben encaminat el futur. En bona mesura Torroella reeixirà si can Quintana opta per un centre plural, de debat, on les idees fecundin i ofereixin pautes de transformació social i eviti una deriva cap a l’autocomplaença, repetició del que és sabut i experimentat. Aleshores, inevitablement, Torroella podria avortar els fruits del demà. No abaixem la guàrdia!
