“Regrettant sans espoir son enfance, rien ne pouvait lui rendre l’immortalité du premier age”
Maurice Merleau-Ponty
L’any que en vaig fer catorze vaig treballar tot l’estiu de “viatjant de gelats” per a la pastisseria Mundet de Torroella, que tenia la concessió de la reconeguda i popular marca Camy. Suposo que va ser el pare, per amistat, qui em va trobar aquella feina, que m’ocupava els matins i per la qual cobrava 1.200 pessetes a la setmana, poc més de set euros actuals. Prou diners per a un jove barbamec aquell estiu del 1973.
La feina era molt senzilla. Havia de ser cap a quarts de nou del matí al magatzem que en Mundet tenia a l’altra banda del passeig. Allà, un repartidor em portava fins l’Estartit i em deixava prop de l’Hotel la Masia, de la família Ferrer, el primer establiment de la llista. A peu seguia un recorregut establert prèviament que passava pels principals hotels, bars, botigues i restaurants de l’Estartit d’aquells anys. De l’Hotel Pinimar a l’Hotel Panorama, de l’Hotel Garbí al bar Fèlix. I tants d’altres. A cada lloc em deien què els faltava i un servidor ho apuntava minuciosament en un bloc marcant la casella corresponent a cada producte.
Dues caixes de polo de taronja, dues més de llimona, una d’aquell gelat en forma de coet de tres gustos i banyat de xocolata a la part superior (ah! Sí, el “CamyJet”!), dues d’”almendrado”, una de “vasitos” de vainilla i xocolata i quatre barres de “corte”. “El de tres gustos, nen, que és el que es ven més!”. I en alguns llocs on despatxaven molts gelats de postres, com l’enyorat restaurant KonTiki, quatre o cinc pots de cinc litres, també de vainilla i xocolata, no hi havia més opcions possibles en aquells temps. Encara no es venien els cucurutxos tipus “Corneto”, tant populars anys més tard.
Als setanta ho eres de Camy o eres de Frigo. La resta de marques hi tenien molt poc a pelar. Frigo era tant popular que, fins i tot, a l’antiga fàbrica de gel que hi havia hagut sortint del pont de Torroella, se n’hi deia el Frigo. I la corba infernal que la vorejava, “la corba del Frigo”.
Jo era de Camy, i no pas per la feina. Els seus polos planers m’agradaven molt més que els rodons de Frigo i què dir dels ametllats, molt superiors. El CamyJet també era molt millor que el Capitán Cola de la competència. O així m’ho semblaven.
Tornem al meu recorregut. Era molt agradable passejar per un l’Estartit que s’anava despertant a aquella hora del matí. Botigues que just obrien, un bar que servia els primers cafès, turistes matiners cap a la platja, algun camió de repartiment, un terra mullat amb l’aigua del cubell de fregar, una dona escombrant, un cambrer regant el carrer per portar la fresca i evitar la pols, algun hippie que tornava cap a casa. Tot això passava per davant dels ulls d’un noi de tretze anys que s’aturava aquí i allà, demanava per l’encarregat, apuntava fidelment el què li deien i anava fent camí. De la Masia fins al passeig del Molinet i fins els últims establiments a l’avinguda de Grècia. Unes tres horetes de passejada i comandes, a vegades menys, segons el dia de la setmana.
I en acabat… cap a l’espigó a trobar els companys, l’Àngel, en Jordi, en Carles, en Xavier.. per banyar-nos una estona. Quedàvem a mig camí d’aquella baluerna acabada llavors de construir, just on hi havia una pedra planera arran d’aigua ideal per tirar-s’hi de cap. Fa uns temps la vaig buscar, encara hi és, naturalment, però ara al davant seu només hi ha sorra. La platja ha crescut tant en aquesta zona que per anar a buscar un lloc amb una certa fondària, els dos metres que hi havia allà davant d’aquella pedra, te n’has d’anar fins al final de l’espigó. El port esportiu es va menjar la platja de la nostra infantesa i la construcció de l’espigó va ser el primer pas per destruir-la.
Després del bany, tornada cap a casa, però, primer, una parada a l’Hotel Univers, allà a tocar la plaça Doctor Fleming on, en un petit establiment amb barra oberta al carrer, venien unes delicioses patates fregides. Hi afegíem un bon raig de vinagre i un pols de sal. La següent parada era a la bodega de can Comas, al carrer de l’Església, per agafar-hi alguna Xibeca o alguna Coca-Cola. Hi sèiem un moment mentre la fèiem petar amb en Benet, que venia a classe als Hermanos.
D’allà cap a la carretera a fer autostop, fer dit, com col·loquialment n’hi dèiem. No ens hi estàvem massa. De seguida, molt sovint algun conegut, s’aturava, i ens portava cap a Torroella. Deurien ser les dues tocades que passava per la pastisseria a entregar el bloc amb les comandes. No sé si en Mundet sabia que una tercera part de la jornada laboral me l’havia passat a la platja, però, en tot cas, no hi va haver mai cap retret. Fins i tot, van ser molt comprensius, quan una tarda de juliol, fent de monitor al casal d’estiu, vaig caure mentre baixava corrent pel carrer Sant Agustí, em vaig trencar el braç esquerra i, per tant, vaig faltar alguns dies a la feina. El doctor Reñé en va fer una primera cura el mateix vespre i l’endemà cap a Girona amb el cotxe de línia. A la Clínica Bofill, més quinze hores després de la caiguda, me’l van enguixar. Abans vam haver de passar encara a buscar el volant per l’asseguradora de la Familiar Gerundense, allà a la pujada del Pont de Pedra, en una oficina que semblava treta del segle XIX.
Amb el braç enguixat vaig seguir fent la ruta dels gelats fins a finals d’agost. També anant a la platja, naturalment. Ja no em podia tirar de la pedra planera, ni tampoc submergir-me, però sí banyar-me fins a mig cos i amb un plàstic protegint el guix. Quan me’l van treure, al cap de quaranta dies, ben signat per amics, coneguts i saludats, ja estava mig reblanit, crec recordar. El braç ben curat, afortunadament. I un apunt final sobre els gelats Camy. És una marca nascuda als anys 60 a Madrid amb el nom inicial d’Helados Camay, “mejores no hay” que, ben aviat, va passar a ser propietat de la multinacional suïssa Nestlé. Durant anys serà la marca insígnia d’aquest grup a l’estat, enfront a d’altres marques com Frigo (grup Unilever) o Miko. La marca Camy es comercialitzarà fins l’any 2004 quan la gran empresa suïssa decideix que tots els seus gelats es venguin sota la seva marca Nestlé. Prèviament, Nestlé s’havia desfet de la fàbrica Avidesa, a Alzira, adquirida feia anys i que el 1996 compren un grup d’empresaris locals, sota el nom d’ICFC (Ice Cream Factory Comaker). Passat uns anys, ICFC decideix recuperar les marques Avidesa i, finalment, també Camy, després de guanyar un llarg procés judicial a Nestlè que perd la propietat de la marca Camy per “falta d’ús”, segons sentència del Tribunal Suprem. Des de l’any 2022 els gelats Camy es tornen a distribuir amb normalitat. No sé si són encara “los mejores que hay” , però en aquell moment, si més no, ens ho semblaven.
