Aquest mes de juny, el dia 26, tindrem de nou eleccions espanyoles: CAUSES? CULPABLES? ACORDS?
Els partits no van arribar a cap acord que superés una situació que podríem qualificar de crítica!
Lluita de partits? Sí!
I no en funció de les necessitats dels ciutadans, de qualsevol nacionalitat o procedència, de viure en una Catalunya lliure i millor!
Així, a banda del tracte desigual i de la discriminació envers Catalunya, s’ha mantingut sempre el greuge d’una visió monolítica de l’Estat des d’un enfocament centralista al qual s’ha d’acomodar, vulgues o no. la resta d’actuacions i la cobertura de necessitats dels que si no et plau, per força, viuen a Espanya.
Durant els darrers anys, l’Estat ha ofegat i limitat la capacitat d’actuació, de la ciutadania catalana, de múltiples formes: d’una banda, ha eliminat tota relació de diàleg i ha laminat la capacitat d’autogovern, ja sigui per la via econòmica o per la via normativa, en forma de lleis, recursos als tribunals, molts recursos…
I voldria destacar aquí el pensament d’altres personatges, mestres en la nostra llengua, català l’un, valencià l’altre:
La meva llengua, Apel·les Mestres i Oñó
«No em preguntis per què, però l’estimo de cor / la meva llengua; / no ho preguntis en va, sols puc respondre’t / “L’estimo perquè sí, perquè és la meva”.
L’estimo perquè sí; perquè eixa parla / és la parla mateixa / que al so d’una non-non la més hermosa / bressà amorosament ma son primera.
L’estimo de tot cor, per catalana, / l’estimo perquè en ella / la rondalla primera em contà l’àvia / un capvespre d’estiu mentre el sol queia.
L’estimo de tot cor, perquè en descloure’s / l’exquisida poncella / de mos vint anys, aquell sublim “t’estimo”
/ va dictar-me l’amor en eixa llengua.
L’estimo de tot cor, perquè la parlem / els meus amics de sempre, / els que ploren amb mi i els que amb mi riuen, / els que em criden “avant!” i avant m’empenyen.
L’estimo de tot cor, perquè cigales / i espigues i roselles, / i els rossinyols i el mar i el cel i l’aire / sos grans secrets en català em revelen.
L’estimo de tot cor, perquè no en trobo / de més franca i més bella…. / I em preguntes per què? I això em preguntes?
“L’estimo perquè sí, perquè és la meva!”».
I l’altre:
Les propietats de la pena, Vicent Andrés Estellés
«Assumiràs la veu d’un poble, / i serà la veu del teu poble, / i seràs, per a sempre, poble, / i patiràs, i esperaràs, / i aniràs sempre entre la pols, / et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set, / no podràs escriure els poemes / i callaràs tota la nit / mentre dormen les teues gents, / i tu sols estaràs despert, / i tu estaràs despert per tots. / No t’han parit per a dormir: / et pariren per a vetllar / en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva, / la paraula viva i amarga. / Ja no existiran les paraules, / sinó l’home assumint la pena / del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes, / de fer-te el nus de la corbata: / seràs un poble, caminant / entre una amarga polseguera, / vida amunt i nacions amunt, / una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci. / Car diràs la paraula justa, / la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula / amb voluntat d’antologia, / car la diràs honestament, / iradament, sense pensar / en ninguna posteritat, / com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser / se’n riuen, potser et delaten; / tot això son banalitats. / Allò que val és la consciència/de no ser res sinó s’és poble.
I tu, greument, has escollit. / Després del teu silenci estricte, / camines.»
L’un i l’altre, amb un pensament concurrent: estimar la llengua i reviscolar i escoltar la veu del poble!
No crec que la situació del “problema català” sigui tinguda en compte, per cap dels partits espanyols, en aquesta repetida consulta a les urnes, fora de l’afirmació de Podem a favor d’un plebiscit, no gaire precisat. Però aquí, a casa nostra, sí que ho serà, tot i els esforços del PP a contradir i minoritzar les afirmacions del nostre president Carles Puigdemont, precedit en les seves visites exteriors per una diplomàtica espanyola, reconeguda pel govern de Rajoy, que “admet que envia ambaixadors per desmuntar el procés català i rebatre ‘el que no és'”, com que possiblement canta la situació actual sense mencionar les seves manques o problemes econòmics que pateix Espanya i la “desobediència” de Catalunya i dels seus representants polítics, cosa a la qual respon el president Puigdemont, que ironitza dient que “és més barat recórrer 50 quilòmetres i dialogar”.
Entre les darreres mesures que han adoptat, ha estat la de suspendre d’ofici la Llei de pobresa energètica, que va entrar al Parlament català via iniciativa popular (ILP) i aprovada per unanimitat, i que donava resposta a una urgència social.
No es pot oblidar el sentiment del 26J, el de ser UN PAÍS LLIURE. La falta de voluntat política del govern espanyol és com a mínim inadequada.
Què faran els partits catalans? Afrontaran el problema primordial de definir majoritàriament el procés de construcció d’una república catalana? Però ningú podrà negar que la manca d’unitat real pot fer pols molts somnis de benefici del comú dels habitants de Catalunya.
Serà possible un gran acord electoral que asseguri una veu potent de Catalunya a la Unió Europea, a la qual pertanyem tots els catalans, sense pèrdua de la resta de necessitats?
La responsabilitat avui no és dels polítics, sinó de tots els que viuen, estudien, treballen i estimen, aquí, a Catalunya! Només la democràcia ens farà lliures!
Malauradament, la situació actual no és gens estranya en la història de les relacions entre Catalunya i l’Estat espanyol. Recordem, entre molts d’altres, en el transcurs del temps: el Memorial de Greuges, o la Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña (1885), o La Representació o Memorial de Greuges (1760) que van presentar a Carles III els diputats representants de les capitals de l’extinta Corona d’Aragó, de València, de Mallorca i el Principat de Catalunya. I l’èxode de tants catalans i espanyols l’any 1939.
Un dia tomben una llei, que la duen al TC, i en demanen la suspensió automàtica, i un altre dia en tomben una altra. I això cada setmana, fins i tot a l’hora de portar la Llei catalana d’emergència social al Tribunal Constitucional.
I nosaltres què fem? Què en diran el Sr. Junqueras, o el president Puigdemont, quan tornin de Madrid…? Amb quins resultats?
Potser el que hauríem de preguntar-nos és si val la pena continuar anant a Madrid. Recordem el clam català contra l’actitud de l’Estat espanyol respecte dels refugiats…
Però sí, crec que hem d’anar-hi i, al mateix temps, reafirmar a Madrid i al món el coneixement, la convicció i la necessitat d’un millor tracte i també millor convivència entre Espanya i Catalunya, “encara que ho fos dins de dues nacions diferents, dins de la Unió Europea”!
