El meu pare va fer el servei militar a Barcelona poc després de l’acabament de la guerra civil. En aquella època tan fosca encara tenien lloc afusellaments de presos polítics al Camp de la Bota, l’indret on actualment hi ha el Parc del Fòrum. Els vencedors demanaven més caps, com si encara no s’hagués vessat prou sang durant la guerra civil que ells van provocar amb el seu alçament militar. Un dia, un oficial de la caserna on el meu pare estava destinat, demanà voluntaris per participar en un escamot d’execució. Com que cap soldat respongué a la criminal demanda, algú o altre degué fer aquella feina tan execrable. La primera vegada que vaig sentir aquella experiència paterna, se’m posà la pell de gallina. Em vaig col·locar en el seu lloc. I si l’haguessin obligat a prémer el gallet? S’hi hauria negat, esclar, i a causa d’aquella negativa hauria patit represàlies. Potser li haurien allargat la mili, o li haurien tret uns quants permisos, o l’haurien empresonat un temps per desobediència. Fa de mal dir.
Desafortunadament, en alguns països els ciutadans que fan el servei militar encara són obligats a participar en execucions de criminals que sovint només són opositors polítics. A hores d’ara, el més conegut és l’Iran, on es duen a terme centenars d’execucions cada any. I ho és sobretot per una pel·lícula que guanyà l’Ós d’Or de la Berlinale ara fa dos anys. El títol de l’obra és There is no Evil. El director del film, Mohammad Rasoulof, no pogué anar a la capital alemanya a recollir el preuat guardó atès que no podia sortir del seu país. El recollí la seva filla. Poc després, Rasoulof fou empresonat. Cal ser molt valent per tractar el tema de la pena de mort en aquesta república teocràtica que és l’Iran dels aiatol·làs. I més si el tractes des del punt de vista amb què el tractà el director.
De pel·lícules que tracten sobre el tema de la pena capital d’una manera directa o indirecta n’hi ha unes quantes. La pena de mort és un tema morbós i tots plegats son més o menys morbosos. A Espanya és coneguda El verdugo (1964), de José Luis Berlanga, en què la figura del botxí hi és tractada en forma de comèdia, l’única forma de tractar el tema en plena dictadura franquista. Però a diferència d’altres pel·lícules sobre la pena capital des del punt de vista del condemnat (Pena de muerte, Bailar en la oscuridad…), el director iranià tracta el tema des de l’òptica del botxí. Aquest pot ser un professional, com en el primer episodi -amb una escena final esgarrifosa que sobresalta l’espectador més fred- o bé un soldat que hi és obligat. Aquest darrer cas planteja molts problemes morals i pot esquitxar moltes persones, com veiem en tres episodis del film.
Segons un informe d’Amnistia Internacional, el 2021 s’aplicaren 579 execucions en 18 països, un 20% més que l’any anterior. Algunes de les persones executades van9 cometre greus delictes –el mal no té sostre-, però altres eren simples opositors polítics. També s’executen innocents. Oficialment, els països que apliquen més la pena capital són l’Iran, l’Aràbia Saudita, Síria… Només a l’Iran s’executaren 314 persones, si ens hem creure les dades oficials. Però cal tenir en compte que la dada donada per AI no inclou les penes capitals dutes a terme a la Xina, a Vietnam i a Corea del Nord, de les que no informen els respectius governs. El secretisme d’aquests estats ens empeny a pensar que les xifres reals són força més altes que les oficials.
El debat sobre la pena de mort omplí tot el segle XIX i part del XX. El tema es va debatre sovint en moltes sessions parlamentàries. Va dividir l’opinió pública, va tenir partidaris i detractors. A França, l’abolició de la pena capital fou el combat més llarg i constant que dugué a terme Victor Hugo. L’autor de Els miserables de petit va veure a Burgos com un condemnat era conduit al patíbul i aquella imatge restà gravada a la seva memòria durant anys. Ja adolescent, Hugo presencià una altra execució, aquesta vegada a Paris. Una de les seves obres més conegudes és El darrer dia d’un condemnat a mort. A l’Assemblea Nacional, l’escriptor sempre defensà aferrissadament l’abolició del que ell anomenava “ la mort jurídica”.
A Espanya,⁹ la pena capital fou abolida per la Segona República, però restaurada el 1934, després de la Revolució d’Astúries. Llavors governava la dreta. Miguel de Unamuno s’oposà a aquella restauració. Tot i que era un intel·lectual políticament controvertit, Unamuno estava en contra de la violència i a favor de la vida. Redactà un conegut article titulat “Verdugos, no” que va fer córrer molta tinta.
La pena de mort, que ha tingut i té tants detractors, segueix ben viva. I el pitjor és que a l’Iran, i vés a saber si també a altres països impermeables com Corea del Nord o la Xina, hom obliga soldats a executar els sentenciats. Com reflecteix el film de Rasoulof, qui és obligat a matar un ésser humà pateix greus seqüeles psicològiques de per vida. Al condemnat se li acaba el patiment tan aviat com és executat. Per al botxí obligat, el patiment comença després de prémer el gallet, d’accionar la palanca que electrocuta el sentenciat o que el deixa penjat en un patíbol amb el cos estremint-se. Pel que fa al botxí professional, cal suposar que aquest fa la seva feina fredament, sense cap escrúpol de consciència.
Malauradament, estem molt lluny encara de l’abolició de la pena capital arreu. Alguns governs s’estimen més aplicar la bíblica llei del Talió: ull per ull i dent per dent. Més cecs i més esdentegats, doncs. Arribarà el dia en què rebrem la notícia de la mort de l’últim botxí? No perdem l’esperança. Perquè els botxins també moren, esclar.
