El SIM (“Servicio de Informació Militar”) va ser un servei creat pel Ministeri de Defensa republicà l’agost de 1937, en plena Guerra Civil, per ocupar-se dels afers relacionats amb l’espionatge i el contraespionatge, però aviat es va convertir en una temible policia política.
Ja he parlat en altres escrits de la “revolta de les dones” de Torroella, de 15 d’abril de 1937, que va fer fora el Comitè, format bàsicament per representants de la CNT (sindicat anarquista) i del POUM (partit marxista no estalinista) i va provocar la seva substitució per un Ajuntament legal presidit per Francesc Salís, d’ERC. Al cap de quinze dies es van produir a Barcelona els anomenats “Fets de Maig”, pla més violents, en enfrontar-se a trets les forces de la Generalitat i el PSUC a les de la CNT i el POUM. Aquestes van ser derrotades i la confrontació va deixar uns cinc-cents morts i mil ferits. Com a conseqüència, a Catalunya, el PSUC (partit comunista d’orientació estalinista), substituí la influència que fins aleshores havien tingut CNT i POUM.
Poc després, el 17 de maig, després d’una crisi de govern provocada pels comunistes, Juan Negrín va ser nomenat president del Govern espanyol i, a partir d’aquell moment, van ser els comandaments comunistes d’obediència estalinista, assessorats pels soviètics, els qui van definir les estratègies i els qui van prendre la majoria de decisions militars importants.
Com he dit al començament, el mes d’agost es creava el SIM, que no va trigar a caure en mans dels comunistes. Pocs mesos després, ja disposava d’uns 6.000 agents, tenia presons i camps de concentració, i no solament perseguia feixistes, desertors, espies o sabotejadors, sinó també anarquistes, marxistes no estalinistes, catòlics, i tots els que considerava enemics dels comunistes. Les seves presons, anomenades txeques, eren també centres de tortura, on els reclusos eren sotmesos a tractes degradants i castigats en cel·les diminutes, amb sorolls estridents, llums intenses, banys gelats, etc. A més d’una xarxa formada per una desena de txeques desplegades a Barcelona, el SIM també va utilitzar tres vaixells-presó i, més endavant, es va fer càrrec de camps de treball forçat de presoners, implantats a diferents comarques per a la construcció de fortificacions militars.
Les condemnes en judicis sumaríssims d’elements considerats enemics es fonamentaven sovint en la confessió de l’acusat, obtinguda pel SIM, o en el testimoni d’algun dels seus agents. La majoria d’aquests eren individus ressentits, de tarannà brutal, procedents de territoris ocupats per l’exèrcit franquista, d’on havien marxat derrotats i amb esperit de revenja.
El mes d’abril del 1938, continuant una embranzida imparable que havien desplegat a Aragó, les tropes franquistes es van endinsar a Catalunya fins al marge dret de l’Ebre, del Segre, de la Noguera Pallaresa, i fins a la Vall d’Aran. La marxa sobre Tarragona i Barcelona semblava inevitable, però inesperadament Franco donà ordre d’estabilitzar el front en territori català i de marxar cap a Castelló de la Plana, possiblement per por d’internacionalitzar el conflicte quan s’acostés a la frontera de França.
Aprofitant aquest respir, el Ministeri de Defensa republicà, en previsió de futurs atacs de l’enemic cap a l’interior de Catalunya, va projectar la construcció de sis línies de defensa, numerades de la L-1 a la L-6. La L-1 era pràcticament la mateixa línia del front, i els traçats de les L-2 i L-3 anaven més o menys paral·lels del Mediterrani fins al Pirineu. L’objectiu era que el terreny comprès entre aquestes tres línies es fes pràcticament infranquejable, amb sistemes defensius especials, punts de suport i centres de resistència. (Les línies L-4 a L-6 havien de seguir els cursos dels rius Llobregat, Ter i Fluvià, però no van passar de projectes).
Com a mà d’obra, el Ministeri va preveure la utilització de presoners procedents dels centres penitenciaris catalans, concentrats en camps de treball, i va establir que el SIM es fes càrrec de la seva organització i direcció. Cal dir que aquestes disposicions topaven amb el fet que el Departament de Justícia de la Generalitat mantenia el control sobre els serveis penitenciaris catalans, on els detinguts, malgrat la duresa dels temps de guerra, rebien tracte humà i gaudien d’un règim tolerant. Però el conseller Bosch i Gimpera va rebre la visita d’un militar que li explicà que calia fortificar determinats punts estratègics de Catalunya, i que per realitzar la construcció s’havia pensat en els reclusos de Catalunya. El va convèncer la consideració que, si al front hi havia tantes lleves de gent jove mobilitzada, no era just que se’n mantinguessin allunyats els enemics o presumptes enemics de la República.
Així doncs, sota el control i direcció del temible SIM, es van crear sis camps de treball, situats a diversos punts de les comarques on s’havien de realitzar les construccions -excepte el núm. 1, ubicat a Barcelona, que feia de punt de concentració i distribució dels reclusos- i es van anar desplaçant a mesura que la feina ho reclamava o el curs de la guerra ho exigia. La disciplina als camps de treball era fèrria, despòtica, a l’estil dels gulags soviètics. S’hi assassinava per la suposada manca de rendiment en el treball, com a càstig arbitrari per alguna malifeta, com a represàlia per evitar evasions, pel simple caprici d’algun capitost i fins i tot per fer punteria o qualsevol altra juguesca entre vigilants.
En un d’aquests camps, el núm. 4, primer a la Segarra i després al Pla d’Urgell, hi van ser internats tres torroellencs: Josep Vert, Josep Geli i Sebastià Pou.
Un altre dia en parlaré.
