A finals del passat mes d’octubre es celebrà a Dénia el Festival de les Humanitats. El discurs inaugural el va pronunciar l’escriptor suec d’origen grec Theodor Kallifatides. Publicat pel diari ARA el passat 12 de novembre en traducció de Jordi Nopca, el discurs versava sobre els reptes del present i el valor de la cultura. Com que fins llavors no sabia res de Kallifatides, darrerament m’he posat a llegir les seves obres traduïdes al català i al castellà, algunes de caràcter autobiogràfic. És així com he descobert un gran escriptor que, alhora, és una persona que atresora molts valors.
Theodor Kallifatides abandonà Grècia el 1964, quan tenia vint-i-sis anys, perquè al seu país no hi veia cap futur. Va viure una infància miserable en un barri popular d’Atenes. Tot i que havia estat un estudiant brillant, no va poder accedir a la universitat per motius polítics. El seu pare, mestre, era comunista, i ell mateix havia participat en manifestacions estudiantils. “És més fàcil que jo esdevingui Papa que tu universitari”, li digué una vegada un policia. Kallifatides, en efecte, no va poder accedir a cap facultat grega, però va devorar muntanyes de llibres i va esdevenir un escriptor de renom. En canvi, quan es jubilà aquell policia a qui li agradava fer mals auguris molt probablement encara era policia.
Kallifatides escriví les primeres obres abans d’emigrar a Suècia En grec, esclar. La seva opera prima fou un relat que titulà El desnonament. La idea li donà un camió que un dia aparcà davant de casa seva, damunt la vorera de l’altra banda del carrer on vivia. Llavors el conductor i dos homes més baixaren del vehicle i entraren a l’habitatge que hi havia enfront de l’immoble on vivia la família Kallifatides. Dins d’aquell habitatge tot seguit se sentiren corredisses, plors de criatures, crits de dona, cops de porta… Una mare i tres nenes van sortir de la casa. La dona estava desfeta i demanava a crits ajuda als veïns. Però ningú va dir res, ningú va moure un dit per impedir aquell desnonament. Una vídua i tres nenes de curta edat que no entenien què passava s’havien quedat sense sostre.
Haurien de viure a la intempèrie i de la caritat. Un drama ben diferent dels que es representaven als teatres de l’antiga Grècia i que tant agradaven al públic. Però, a diferència d’aquells, un drama real com la vida mateixa.
Aquell desnonament colpí el jove Kallifatides. Però també l’inspirà. Havia trobat un tema per al seu primer relat. Una revista li va publicar. No li van pagar res, però a ell tant li feia. El compensava amb escreix veure el seu treball publicat. Un relat que segurament no havia escrit per a lluir-se sinó per a fer pública una situació. El que li havia passat a la seva veïna també li podia succeir qualsevol dia a la seva família, que sempre vivia al llindar de la pobresa des que el seu pare havia estat expulsat de l’ensenyament públic per comunista.
El drama familiar que Kallifatides presencià quan era jove, actualment ha esdevingut un drama social que pateixen milers de famílies i que més d’un cop ha acabat en tragèdia perquè el sistema de protecció social no ha fet bé els deures, com es diu d’un temps ençà. M’estalviaré els detalls perquè ja us els podeu imaginar. Que ningú es vulgui trobar en la situació d’uns ancians o d’una jove parella amb fills que sigui expulsada de la llar on viu; els fills a vegades són tan petits que, com en el relat de Kallifatides, no entenen què passa. A Espanya cada any uns 80.000 menors són expulsats de la casa on viuen. Com no podia ser d’altra manera, la major part pateixen seqüeles psicològiques: agressivitat, poca autoestima, assetjament escolar… És molt dur que els companys de classe et diguin, contents, que ets pobre i que et quedaràs sense sostre. I que a més a més t’ho diguin cantant i ballant. No és cap fabulació: ha succeït més d’una vegada. Ja se sap, la mainada pot arribar a ser molt cruel.
Però ara, si més no, davant d’un desnonament sovint es produeix una reacció social. Els veïns, familiars i amics dels afectats no resten de braços plegats. Es mobilitzen. Planten cara a la policia que intenta dur a terme el desnonament, i impedeixen l’accés a l’habitatge que els uniformats pretenen desallotjar. Sovint aconsegueixen ajornar-lo sine die. Ho llegim al diaris, ho veiem tot sovint a la petita pantalla, en sentim a parlar. La PAH, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, creada el 2008 a Barcelona, en plena crisi immobiliària, realitza actuacions de desobediència civil i de resistència davant les notificacions i execucions de desallotjament a tot Catalunya i més enllà.
Potser perquè un desallotjament és un fet quotidià, malauradament massa quotidià, que jo sàpiga a cap escriptor li ha passat pel cap d’escriure una novel·la sobre aquest tema. Actualment hi ha molta literatura d’entreteniment i poca sobre temes socials, com la que abundava al segle XIX (Dickens, Zola, Hugo…). Llàstima. La literatura no sols ha de fer-nos somniar. També ha de servir per denunciar, per fer-nos reflexionar. Avui dia es podrien explicar milers d’històries com la que va escriure Theodor Kallifatides quan es posà a escriure la seva opera prima. En el discurs de Dénia, Kallifatides mostrà una gran preocupació per la manca de moral en el món d‘avui dia. Segons ell, hem substituït la moral per la llei. Kallifatides de ben segur és una persona d’una gran integritat. Li ve de família? Probablement. Tenia un germà que va combatre la guerrilla comunista amb les forces governamentals durant la guerra civil grega i que fou condemnat a mort perquè es negà a complir una ordre d’un superior. L’ordre era violar tres noies que havien capturat. Tots els companys del seu germà acataren l’ordre, alguns repetidament. Ell no. Ho explica a El passat no és un somni (Galaxia/Gutemberg).
