Revista Emporion

Els Escrits de presó, de Joaquim Forn

El dijous 2 de novembre de 2017, l’endemà de la festa de Tots Sants, els consellers i conselleres de la Generalitat Oriol Jonqueras, Joaquim Forn, Josep Rull, Carles Mundó, Raül Romeva, Jordi Turull, Dolors Bassa i Meritxell Borràs van ingressar a la presó després de comparèixer davant l’Audiència Nacional; ells van ser encarcerats a Estremera, elles a Alcalá-Meco. El vespre d’aquell mateix dia, Joaquim Forn es va posar a escriure un dietari. Les primeres paraules eren: “Tinc por. Ho reconec. Mai no hauria dit que podria entrar en una presó.” Més endavant, després de descriure el mòdul, la cel·la, els horaris, Joaquim Forn manifestava la seva necessitat d’escriure el que vivia, deixar-ne constància, no ho volia oblidar. I va mantenir la seva determinació amb perseverança, malgrat els daltabaixos emocionals de tot tipus que el varen assetjar al llarg de setmanes i de mesos. Ara el dietari és al nostre abast, editat en forma de llibre, Escrits de presó. L’última anotació és del dilluns 9 de juliol de 2018, el dia que Forn arribà a Catalunya i ingressà al centre penitenciari de Lledoners.

A mesura que Joaquim Forn va escrivint, el lector –que ja sap el que s’esdevindrà- segueix amb angúnia les seves esperances i els seus desenganys. El 2 de novembre, primer dia del seu dietari, Forn explica que fins al darrer moment encara havia confiat que no serien empresonats, però reconeix que no li havia fet gaire bona espina el que havia vist: “Durant les nostres declaracions hem tingut la sensació que ni la jutgessa ni el fiscal ens escoltaven, perquè no paraven de mirar-se els telèfons mòbils i d’enviar missatges.” I efectivament, cap a les cinc de la tarda, s’assabentaven que aquell mateix dia ingressarien a presó.

L’estratègia de defensa va passar tot seguit per demanar que la causa l’assumís el Tribunal Suprem. El 6 de novembre Forn escriu, esperançat: “El Suprem ha de ser, a la força, garantista. És una institució judicial seriosa, la culminació solemne de tota una carrera, i el jutge Llarena té fama de persona discreta i raonable i, a més, és un bon coneixedor de Catalunya. Tot plegat ha de jugar a favor nostre.” El 22 de novembre anota que la causa dels consellers i dels Jordis passa al Suprem, i ho considera una magnífica notícia. No trigarà a adonar-se que s’equivoca, el dia 1 de desembre van a declarar al Suprem i el dia 4 coneixen la resolució: Junqueras, Forn i els Jordis restaran empresonats per haver exercit un paper dirigent d’especial rellevància l’1-O. El dia 7, Forn escriu: “M’esgarrifo quan penso que, al llarg de l’últim mes, he dipositat les esperances en un jutge del Suprem que consideràvem ponderat i bon coneixedor de la situació de Catalunya i que, finalment, dictamina que ara mateix soc un perill públic.” La decepció és enorme.

El diumenge 5 de novembre, el primer dia que veu la seva dona i les dues filles, escriu: “Em feia una mica de por aquesta primera visita, però les he vist molt bé.” Reconeix que ell també ha fet el cor fort, i conclou: “Viure una situació com aquesta sense un mínim suport familiar i social ha de ser horrorós.” Sap que compta també amb grans amics que hi posaran el coll, però reconeix que ha tingut una sorpresa: la gran quantitat de mostres de solidaritat que reben de persones que no coneixen de res; al final del llibre comenta agraït que, durant els mesos que ha estat a Estremera, ha rebut milers i milers de cartes i centenars de visites.

Esperança i desànim se succeeixen dia rere dia, mes rere mes. Un cas paradigmàtic és la reacció dels intel·lectuals espanyols davant la repressió i l’empresonament dels líders polítics catalans. El 10 de març de 2018 Forn descriu un projecte de les seves filles que li fa molta il·lusió: “Es tracta d’enregistrar un vídeo en el qual un bon nombre de personalitats de la cultura espanyola denunciïn la regressió autoritària, en drets civils, que viu l’Estat. Intel·lectuals de tota mena i condició, de tots els rams: lletres, teatre, cinema, pintura, universitat…” Encara no han passat ni tres setmanes, el 28 de març, ja expressa el seu desengany: “El vídeo dels intel·lectuals espanyols no avança de cap manera. Gairebé tothom a qui proposen sortir-hi els acaba dient que no, o noten que el supera, que s’hi troba incòmode.”

Com és natural, el dietari reflecteix, gairebé dia a dia, les reaccions de l’autor davant els esdeveniments polítics, que es van succeint, de forma inesperada i de vegades sorprenent. Forn els analitza i els comenta carregat de passió, d’emoció, de desitjos, de decepcions o d’alleujament. Les eleccions de 21 de desembre de 2017; les successives propostes d’investidura -Puigdemont, Sánchez, Turull- frustrades per la intervenció judicial; la detenció de Puigdemont a Alemanya el 25 de març de 2018 i el seu alliberament el 5 d’abril; l’elecció de Quim Torra el 14 de maig; la moció de censura contra Rajoy l’1 de maig…

Conscient de la seva situació anòmala, que no sabia quant duraria, ja des dels primers dies Forn va fer un esforç per acostumar-se a les rutines de la presó i va establir bones relacions amb alguns funcionaris i reclusos, als quals dedicarà, en sortir, uns mots d’agraïment: “Aquests mesos a Estremera han estat un aprenentatge de tolerància, paciència i humanitat. He descobert un món que sempre ha existit, però al qual no prestem prou atenció.”

No era la meva intenció -ni de bon tros- transcriure aquí un resum de les anotacions que Joaquim Forn va anar plasmant al seu dietari a mesura que l’anava escrivint. Estem parlant d’un llibre ple de descripcions, de comentaris, d’idees i de passió. Sí que vull cridar l’atenció sobre el contingut humà i polític del llibre. Mentre es llegeixen revelacions íntimes, plenes d’emoció i d’interès, es percep en qui les ha escrites una trajectòria -lenta però progressiva- de superació anímica, d’enfortiment moral, això que en diem resiliència, que va més enllà de la resistència, que permet al que l’experimenta encarar el futur amb energia, malgrat que les adversitats impliquin un risc greu de defalliment. Si el 2 de novembre de 2017 Joaquim Forn havia escrit que tenia por, vuit mesos després, el 6 de juliol de 2018, va apuntar: “Ara el més important és veure amb quins instruments hem de seguir avançant cap a la República i com donem compliment als mandats polítics de l’1-O i del 21 de desembre.” I les seves últimes paraules, després d’un seguit d’agraïments, són: “Si algú s’havia imaginat que a la presó o a l’exili ens afeblirien, s’ha equivocat de mig a mig. Avui el nostre compromís amb la llibertat i la justícia és més ferm que mai.”