L’article de Joan Surroca i Sens a l’Emporion del mes passat, centrat en les desigualtats nord-suddesigualtats nord-sud, advertia que “la Terra ha arribat al límit del que ens pot oferir”. M’agradaria, un cop obtingut el vist-i-plau de l’autor, aprofundir una mica més en aquesta dimensió de l’actual crisi.
En primer lloc, penso que cal reconèixer un fet simple, però enormement esperançador, que sovint oblidem: el planeta Terra pot sostenir perfectament bé tant la població actual com els creixements futurs que se’n preveuen. La FAO estima que només posant en valor i millorant la gestió de terrenys de conreus del continent africà no només es podria sostenir tota la població africana, sinó que es podria alimentar el món. Desenvolupant tots els terrenys agrícoles del planeta, es podrien satisfer les necessitats bàsiques de més del doble de la població actual (i som 7.000 milions de terrícoles). A nivell energètic, les energies renovables, com la solar o l’eòlica, tenen un potencial diverses vegades superior a les nostres necessitats de consum. Si es combinessin amb una millora de la nostra eficiència i estalvi energètic, no tindríem cap necessitat de petroli, carbó o nuclear. Recursos minerals, emprats en la fabricació de múltiples productes, segueixen essent abocats de qualsevol manera després del seu ús, sense ésser revalortizats a través de processos de reciclatge. L’aigua dolça, malgrat representar una petita porció (menys de l’1%) de l’aigua total del planeta, té el potencial per servir les necessitats de consum, cuina, sanitàries, agrícoles i industrials d’una població molt superior a l’actual. Resolent la distribució en algunes regions, no caldria patir-hi gens.
Amb tot, més de 1.000 milions de persones pateixen desnutrició, la combustió de milions de barrils de petroli diaris contaminen l’atmosfera i accentuen l’escalfament global, la indústria nuclear ens segueix produint ensurts, quan no catàstrofes ambientals i humanes, i se succeeixen les guerres i conflictes pel control del petroli (Iraq, Líbia…), els minerals (Afganistan, el Congo…) i l’aigua (Israel, Xile…). Mentrestant, els recursos biològics del planeta van desapareixent silenciosament amb la imparable i irrecuperable extinció d’espècies (un miler de documentades, 11.000 espècies amenaçades), tothora que un 66% de les terres de conreu pateixen degradació, es produeix una pèrdua neta de boscos del 5% cada dècada i una quarta part dels recursos pesquers mundials són explotats indiscriminadament i abocats a l’anorreament. I és que els recursos i límits no són un problema, però si que n’és la mala gestió que globalment en fem, i que es tradueix en enormes desigualtats entre regions i poblacions. Així, mentre que el 80% del consum dels recursos és responsabilitat d’un 20% de la població, a la major part de la humanitat se l’obliga a viure amb el mínim, o menys. La minoria rica que vivim a la cúspide d’aquesta piràmide és la principal responsable que, allò que es coneix com l’empremta ecològica de la humanitat, tingui un balanç negatiu. Aquest indicador demostra que estem consumint els béns i serveis ecològics que ens ofereix el món a un ritme d’1,5 vegades el que la Terra pot sostenir. Les diferències per regions es fan evidents. De seguir tota la humanitat el nivell de consum de recursos que hi ha als EUA, necessitaríem més de quatre planetes Terra per assegurar la regeneració i sostenibilitat del sistema, mentre que l’empremta ecològica del ciutadà espanyol és gairebé tres vegades superior a la sostenible. I els indicadors no deixen d’empitjorar any rere any, empenyent-nos, de mica en mica, a l’abisme.
L’alerta i preocupació per les limitacions dels recursos naturals vénen de lluny, almenys des de la Grècia clàssica, i també van ser plantejades pels pares del capitalisme d’una banda (Smith, Ricardo, Mill, etc.), i per estudiosos de la població i la demografia com Malthus. Aviat es reconegué que aquestes limitacions sols esdevenen un problema en tant que la humanitat segueixi creixent i se segueixin accentuant les desigualtats i consums forassenyats d’algunes societats en detriment de la resta. Modernament, un grup d’intel·lectuals i estadistes, reunits pel conegut com a Club de Roma, publicà l’any 1972 l’obra “Els límits del creixement”, que ha tingut continuïtat en periòdiques revisions. El seu treball modelitza, a partir de les dades de consum de molt diversos recursos naturals, i d’escenaris futurs de creixement de la població i d’eficiència tecnològica en l’ús dels recursos, quina serà la seva evolució i disponibilitat futura. Es conclou que si les actuals tendències de creixement de la població mundial, industrialització, contaminació, producció d’aliments i explotació de recursos continua sense modificacions, els límits del creixement al nostre planeta s’assoliran en algun moment dintre dels propers 100 anys (ja n’han passat 40). Adverteixen que el resultat més probable serà una declinació sobtada i incontrolable tant de la població com de la seva capacitat industrial. Similars són les conclusions a les quals arriben altres estudiosos de la matèria, recollides en treballs com “El nostre futur comú”, o Informe Brundtland (1987), de la Comissió mundial sobre Medi Ambient i Desenvolupament de les Nacions Unides, o l’anual “L’estat del món” de la ONG Worldwatch Institute. En les seves darreres edicions, aquesta institució verifica la preocupant precisió amb la qual els foscos escenaris d’esgotament de recursos dels anys 70 s’estan complint. Com a solució, els seus autors urgeixen a modificar profundament l’actual model de consum que amenaça de causar greus trastorns al funcionament del planeta i, de retruc, a les societats humanes.
Reaccionarà la nostra societat, davant aquestes evidències? El professor Jared Diamond, autor del llibre “Col·lapse, per què les societats escullen subsistir o fracassar”, exposa quatre possibles posicionaments de tota societat, passada, present o futura, que poden explicar el seu declivi i possible col·lapse:
- El grup pot no anticipar el problema abans aquest arribi.
- Quan el problema arriba, el grup pot ser incapaç d’identificar-lo.
- Si percep el problema, el grup pot no afrontar-lo ni mirar de solucionar-lo.
- És possible que el grup provi de solucionar el problema, però fracassi en l’empresa.
L’actitud de la nostra societat, i el model d’infinit creixement econòmic que sembla anhelar, ens situen, en relació al consum de recursos naturals del planeta, i malgrat algunes veus que ho denuncien, plenament dins la primera opció. És possible, però, que ja estiguem en el segon pas. De moment sembla fins i tot difícil arribar a les opcions tercera i quarta. Més lluny queda encara la voluntat de fer una transició suau i raonada cap a models de desenvolupament sostenible que assegurin la viabilitat de la nostra espècie i del seu model de societat a llarg termini.
