En el cadastre del 1716 es descriuen les Deveses com una peça gran de terra, propietat del Comú de la Vila de Torroella de Montgrí, que limita:
- a llevant, amb el mar
- a migdia, amb el rec de Massot (l’antic braç secundari més meridional del riu Ter, situat al nord dels terrenys del mas Pinell, que no cal confondre amb l’actual rec o sèquia del mateix nom)
- a ponent, amb les propietats que foren de Pere Fontclara de Begur (probablement les terres de l’entorn de l’actual mas Ferrer) i de Salvador Calvet (avui terrenys del mas Cortades, mas Calafat, mas Borrat i tal vegada mas Junqué, en alguns trams mitjançant el camí i el pas del Roig)
- a tramuntana, amb l’antiga llera del riu Ter, avui camí de Ter Vell. En aquell moment és probable que l’esmentat riu desemboqués al nord de l’actual Ter Vell.
Més endavant, en el cadastre del 1757, es fa menció que té una superfície de 1.113 vessanes entre terrenys de cultiu, sorrals, boscos i erms. És una porció de terreny situada entre dos braços del riu Ter, a la part final del seu estuari. En aquell moment, moltes d’aquestes terres es van veure afectades de forma regular per inundacions degudes a avingudes del riu o a temporals de mar i és probable que per això algunes són les darreres de la plana a tenir un aprofitament agrícola.
A l’edat mitjana, les Deveses, llavors probablement amb una extensió més gran que l’esmentada anteriorment, esdevenen una possessió reial. El 1433, Alfons el Magnànim estableix el domini a favor d’Andreu de Biure, senyor de Sant Jordi Desvalls, en reconeixement pels seus serveis (per això, durant molt temps, es coneixen com les Deveses del Senyor de Sant Jordi). Durant més de dos-cents anys les gestionen diversos hereus d’aquest llinatge. El 1642, el darrer hereu, Aleix de Sentmenat i de Requesens, es veu obligat a vendre els terrenys en subhasta pública, a causa dels molts deutes acumulats. És llavors que s’adjudica a la Universitat de Torroella de Montgrí (l’equivalent a l’ajuntament) en tant que major postor.
Des de mitjans del segle XVII, essent propietat del Comú de Torroella de Montgrí, l’aprofitament agrícola dels terrenys s’incrementa progressivament (es formen sèquies, desguassos i terraplens, es té cura i s’arrabassen boscos, etc.). Amb el temps, s’arrenden total o parcialment com a pastures (principalment les closes) i per cultivar-hi sobretot gra d’aresta, arròs i farratges. A partir de mitjans del segle XVIII, es posen en cultiu alguns dels terrenys fins llavors poc aprofitats, en concret prop d’un centenar de vessanes situades a llevant de l’actual mas d’en Bou, a la zona anomenada la Tamariua, per la qual cosa es construeixen motes per evitar les inundacions d’aigua de mar, que encara avui són visibles.
Durant molts anys, l’arròs esdevé un dels cultius més importants perquè la seva gran rendibilitat és molt superior a la del blat fariner. És un esplet amb uns elevats requeriments hídrics, i per a regar-lo regar cal derivar aigua del rec del Molí de Pals, propietat de la família Tamarit, a la qual cal abonar els corresponents drets (normalment una quartera de gra d’arròs per vessana sembrada). El cultiu no està exempt de polèmica. Els defensors assenyalen els seus beneficis econòmics i agronòmics (en tant que bon precedent pel blat, en contribuir a reduir la salinitat dels terrenys, etc.), mentre que els detractors fan èmfasi en les problemàtiques sanitàries que se li associen. Per a poder sembrar arròs, durant molt temps és necessària l’autorització de la Universitat.
És un espai gran, amb molts indrets singulars. Aquests es coneixen amb nombrosos topònims (Closa de les Eugues, Vernedes, Feixa dels Canyers, Alegria, Ferro de Cavall, Camp dels Erms, Remei, Feixa Parera, Feixa de n’Hugas, Gorrans, etc.), alguns dels quals encara avui es conserven.
Durant la segona meitat del segle XVII, es relacionen les primeres cases de pagès (la Casa Gran o Major i la Caseta o Casa Petita), que tenen les funcions d’habitatge dels arrendadors, corral, graner i magatzem. El 1645, Joan Ferrer resideix a la Casa Petita, on hi té bestiar equí i boví. El 1724 es citen la Casa Gran, la Casa Nova, la Casa Petita i algunes barraques. En les cases hi resideixen els masovers, que van variant amb el temps. Així, avançada la primera meitat del segle XVIII, es pot fer menció de Josep Tarascó a la Casa Gran, Joan Feixa a la Casa Petita i Tomàs Casamor i més endavant Tomàs Junquer a la Casa Nova. També hi ha construccions més senzilles o barraques, habitades pels anomenats barraquers. En aquesta època, la Universitat disposa d’encarregats de tenir cura de l’espai i fer les obres de manteniment de les cases (Genís Xargay, Joan Ferrer, entre altres). A mode d’exemple, el 1733 es porten a terme obres a la Casa Nova per reparar el forn i la xemeneia, que estaven en molt mal estat. No totes les cases començades a construir són prou segures. Així, la que s’ubica inicialment a la feixa de n’Hugas, degut als danys que pateix durant les avingudes dels rius Ter i Daró, que comporten la pèrdua de bestiar, palles, etc., s’acaba traslladant al P⁸uig de les Illes, zona que està més a resguard de les inundacions.
Els arrendaments de les Deveses permeten durant bastants anys a la Universitat fer front a moltes de les seves despeses, però dos fets canvien radicalment l’escenari. En primer lloc, la petició de tres veïns del municipi, el 1770, d’aplicar les ordres generals expedides entre 1767 i 1768, que acaben obligant-la a sortejar entre els veïns del municipi alguns terrenys comunals, entre ells les Deveses. Per altra banda, la Guerra Gran contra els francesos (1793-1795), que afavoreix el seu endeutament, a causa de les contribucions a què ha de fer front. En aquell moment, disposa a les Deveses de sis heretats, amb les seves respectives cases: la del Prat d’en Virolet (o Birolet) o d’en Romaní, la Casa Nova o d’en Borràs, la Reinera o d’en Roig, l’Heretat Gran o d’en Girbau, la Moixina o d’en Guilló i l’Heretat Petita o d’en Rigau. Per poder fer front als deutes pendents, se li permet durant un període addicional de deu anys continuar l’arrendament de les esmentades heretats i, passat aquest temps, vendre les seves cases amb dotze vessanes de terra cada una d’elles. Finalment, el 1799 es procedeix al repartiment del terrenys de les Deveses entre 759 veïns del municipi en 665 sorts de dos vessanes i 94 d’una. El mateix any, també es venen en subhasta pública les cases de les sis heretats: la Casa del Prat d’en Virolet l’adquireix Antoni Roura de Corçà; la Casa Nova, Francesc Pons de Gualta; la Reinera, Genís Ferrer Aymerich; l’Heretat Gran, Antoni Viola Pi; la Moixina, Genís Hugas Pagès i l’Heretat Petita, Jordi Garau.
El repartiment de les Deveses canvia per sempre el paisatge d’aquest espai. S’obren nous camins per accedir a les finques (del Puig de les Llagastes, dels Coixins, de la Moixina, entre altres), molts d’ells amb un traçat pràcticament paral·lel. S’impulsa l’aprofitament agrícola, establint parcel·les de cada cop major fertilitat, si bé de mida molt petita, en una mena de minifundisme poc adaptat als sistemes de cultiu actuals. Encara es poden observar els masos de les antigues heretats, en què s’intueixen les dotze vessanes de terra que se’ls adjudica inicialment. La rectificació de la llera del riu Ter divideix l’indret en dos, i sorgeixen les denominacions de Deveses de Ça, les situades al nord i Deveses de Llà al sud.
En un proper escrit intentarem relacionar les antigues cases construïdes per la Universitat a les Deveses amb els masos actuals.
Agraïments
Arxiu Municipal de Torroella de Montgrí.
Bibliografia
Bassa, J., 2010. Les Deveses del Senyor de Sant Jordi. Els masos del Montgrí. Papers del Montgrí, 31, pàg. 82-85.
Gifre, P., 2013. Drets de l’aigua, drets de la terra i conreu de l’arròs a l’Empordà del segle XVIII. Estudis d’història agrària, 25, pàg. 183-197.
Negre, P., 1951. Notas históricas. Adquisición por el municipio de Torroella de Montgrí del Castillo situado junto a la Iglesia y de la finca llamada “les Deveses”. Llibre de la Festa Major de Torroella de Montgrí.
Solà, X., 2020. El govern de la vila de Torroella de Montgrí en temps del barroc (1599-1694). La universitat, els privilegis, els monopolis i les propietats. XIII Premis de recerca Joan Torró Cabratosa. Recerca i Territori 14. Ed. Museu de la Mediterrània i Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter.
