En un article anterior, es fa referència a aspectes històrics de la Devesa del Senyor de Sant Jordi i a les cases o masos que hi construeix la Universitat de Torroella de Montgrí mentre n’és propietària. El 1799, es reparteixen els terrenys que en formen part i es venen les cases o masos, cada una amb dotze vessanes de terra. En aquell moment hi ha sis heretats que les adquireixen respectivament: la Casa del Prat d’en Virolet, Antoni Roura de Corçà; la Casa nova, Francesc Pons de Gualta; la Reinera, Genís Ferrer Aymerich; l’Heretat Gran, Antoni Viola Pi; la Moixina, Genís Hugas Pagès, i l’Heretat Petita, Jordi Garau.
No sempre és fàcil relacionar les antigues cases amb els masos actuals. Sabem amb fundada seguretat que la Casa del Prat d’en Virolet, també anomenada abans mas Romaní, és avui el mas d’en Bou (Figura 1). El seu origen és una barraca i probablement és una de les darreres cases que construeix la Universitat. Pren la denominació actual al llarg del segle XIX, després que la comprés Miquel Bou Candal, besavi de l’actual propietari. Segons el padró municipal de 1873, hi resideix amb la seva mare Catalina Candal, viuda de Martí Bou, antic masover de la Torre Ferrana. A través dels relats del seu besnet, Miquel Pellicer Bou (Miquel del mas d’en Bou), coneixem històries i llegendes que tingueren lloc en aquell mas, transmeses a través de la memòria oral, entre les que es poden destacar atacs de llops i bandolers. El segle passat, s’amplia la masia amb la construcció de dos nous volums, un a ponent (1910) i un altre a llevant (1931). En aquesta darrera intervenció, s’utilitza pedra procedent del Mas Viola. Abans de la regulació del cabal del riu Ter, amb la construcció dels pantans, pateix regularment inundacions. Una de les més assenyalades té lloc el 1932 (als residents no els és possible encendre foc a la llar, les vaques no poden jaure perquè tenen l’aigua a l’alçada del braguer, es forma una gorga profunda al costat de llevant del mas, etc.). Més recentment, es remodela la masia per millorar les seves prestacions com a habitatge i convertir-la en establiment de turisme rural.
El mas la Pletera (Figura 2) té l’origen en l’antiga casa de l’heretat coneguda com la Reinera. Quan l’adquireix Genís Ferrer Aymerich, passa a denominar-se mas Ferrer de baix, en contraposició a una altra de les seves possessions, el mas Ferrer de dalt, avui mas Deu. A inicis del segle XIX, té lloc un important conflicte, després que el 1799 se li adjudiquin uns terrenys propers al mas, sobrants del repartiment de les Deveses, considerats inútils per l’aprofitament agrari. Pocs anys més tard, a causa de les queixes de veïns del municipi, es demana la nul·litat de l’establiment. Després de molta conflictivitat, no és fins el 1833 que el seu fill, Joaquim Ferrer Vidal, s’avé a resoldre el contenciós amb un acte de concòrdia en què renuncia a gran part dels terrenys en disputa. Per culpa de la inseguretat del moment, pren la decisió de contractar un guarda armat (Salvador Masó) per vigilar la propietat. En aquest període, és quan apareix la denominació de mas la Pletera. El seu hereu, Joan Baptista Ferrer Esteve, és un rellevant advocat i escriptor, amb una destacada activitat política, d’ideari conservador i catalanista. El seu germà, Josep Ferrer Esteve, és un reconegut guitarrista i compositor. Al mas hi resideixen masovers, entre els quals es pot mencionar la família de Vicenç Sureda, concretament la seva vídua Margarida Pujadas Mató i els seus fills. A la seva mort, la propietat passa a la seva fillastra Maria Dolors Murtra Hereu i més endavant a Antoni Pou Murtra, fill d’aquesta. A les darreries del segle XIX, esdevenen masovers la família Costa (Josep Costa Roura i, a continuació, el seu fill Joan Costa Serra), conegut amb el sobrenom d’en Costa de l’esquella d’or. Més endavant, durant un període que inclou la Guerra Civil, la masoveria és a càrrec de Josep Caritg Puig, conegut amb el motiu de Pepito Sequedat, fins que pot anar a residir al mas Xifrers, després d’haver-lo adquirit. Al deixar el mas, el propietari el denuncia per la falta de pagament. En el període de la postguerra, els empresaris Llorenç Almar Vidal i Francesc Perich Cortal el compren conjuntament. Mentre són propietaris, el masover és Silvestre Escarrà Baró, que hi cultiva cereals, farratges, etc. i té cura de bestiar, principalment boví. Durant uns pocs anys, es sembra una important superfície d’arròs en els terrenys més propers a mar, sota la responsabilitat de Miquel Coll Baixàs, propietari de la Torre Quintaneta. Per això, cal pouar aigua del riu Ter, primer amb un tractor amb rodes de ferro i més tard amb una antiga màquina de tren. Coincidint amb la puixança del turisme, es torna a vendre l’heretat. Els nous actors tenen la intenció d’urbanitzar gran part de la finca, fet que només aconsegueixen consolidar en un àmbit molt reduït. A partir d’un projecte de desurbanització, una part important de l’espai s’incorpora a la Reserva Natural Parcial dels aiguamolls del Baix Ter, dins el Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter. Els actuals propietaris dediquen la masia a habitatge, que lloguen a turistes i per esdeveniments. Els terrenys que encara tenen un aprofitament agrícola, no mantenen la fertilitat d’abans, sobretot per la seva progressiva salinització i la dificultat a accedir a l’aigua de reg.
Alguns indicis apunten que el mas Viola (Figura 3) és l’antiga casa de l’Heretat Gran, sobretot perquè la compra Antoni Viola Pi i abans era coneguda com d’en Girbau. Encara es tenen presents els comentaris de persones grans dels masos, indicant que els masos Viola i Girbau podrien ésser la mateixa propietat. Durant molt temps, és un dels masos més importants de les Deveses. Així ho demostra que, en el procés de repartiment dels terrenys, és sovint centre de trobada i operacions i quan es ven, és una de les cases per la qual s’ofereix un preu més elevat. Poc abans, els masovers Josep Girbau, pare i fill, mantenen un litigi amb la Universitat perquè no els vol renovar l’arrendament, pel fet que també conreen terres del Mas Duran, al municipi de la Tallada d’Empordà. Sabem que el 1873 hi resideix Miquel Bayó amb la seva muller Joaquima Torroella i el seu fill Ramon, avantpassats de l’actual propietari del mas Pagès o Bayó. Es probable que, almenys durant una part del primer quart del segle XX, pertanyés a la família Pibernus de l’Estartit. La compra de dues embarcacions per la pesca del bou els obliga a vendre’l i el 1926 l’adquireixen Joaquim Castellar Oliver i la seva muller Caterina Bou Bofill, llavors propietaris del mas d’en Bou, amb qui estan emparentats. Actualment, està en estat ruïnós, en part perquè es van extreure pedres per utilitzar-les en una ampliació del mas d’en Bou i en obres del mas Solés de l’Estartit. En el primer encara hi ha dues portes fetes amb pedres procedents del mas Viola, en una de les quals hi ha una llegenda amb l’any 1748. També, en una cantonada, se’n pot observar una altra que porta inscrit part del nom de Genís Girbau.
És molt probable que l’antic mas de la Moixina sigui el més proper a aquest indret i, en conseqüència, el que avui s’anomena mas Pagès o Bayó (Figura 4). No coneixem amb precisió d’on pot procedir la denominació de mas Pagès. Bona part del darrer quart del segle XIX, hi resideixen Genís Casamor Hugas i Mercè Ferrer Robau amb els seus fills, probablement del mateix llinatge dels actuals propietaris del mas Junqué. A finals d’aquesta centúria, Ramon Bayó Torroella, besavi de l’actual propietari Joan Miquel Bayó Baqué, el compra i passa a denominar-se també mas Bayó. Procedeix d’una família de masovers, que abans resideixen als masos Viola i, més tard, la Barraca. En el record hi ha la presència d’una llinda a la porta d’entrada amb la inscripció ‘Torroella 1733’, actualment desapareguda. Es treu quan s’aixeca la masia per protegir-la de les freqüents avingudes d’aigua. Encara es conserven els vestigis de les antigues motes que rodegen el mas. Abans, quan es produïa una inundació, es desplaçava el bestiar al proper mas Junqué, situat en una zona lleugerament més alta, i es protegia l’entrada de la casa amb piles de fems.
Identificar l’antiga Casa Nova afegeix la dificultat que aquest nom el poden haver rebut en una mateixa època diferents edificis de recent construcció, fins i tot dins les mateixes Deveses. Sabem que el 1733, una casa amb aquesta denominació, l’habita el masover Tomàs Junquer. Malgrat alguna incertesa, és molt probable que es correspongui amb l’actual Mas del Roig (Figura 5), nom que rep molt probablement des del segle XIX fent referència al sobrenom dels propietaris. Des de la venda per part de la Universitat, durant quasi dos-cents anys, pertany al llinatge dels Pons. A finals del segle XIX, hi resideixen Francesc Pons i Teresa Moret Galter, amb els seus fills. En aquell moment, segurament és un mas amb una important activitat agrària, ja que hi treballen diversos mossos i un pastor. Més endavant, el propietari esdevé Francesc Pons Moret (conegut com l’avi Roig), casat amb Isabel Radresa Barrera. Quan encara gestiona l’heretat, el 1927, entra de masover Cosme Ribot, fins que el 1940 es trasllada al mas de les Heures, que uns anys abans va comprar. L’hereu, el seu fill Martí Pons Radresa (conegut amb el sobrenom de Martí del Roig) resideix al nucli urbà de Torroella de Montgrí. Té per ofici pastor i es desplaça cada dia al mas en bicicleta, on tanca el ramat, per engegar-lo. En aquesta època, hi resideix com a masovera la seva germana Dolors Pons Radresa i més endavant el fill d’aquesta Martí Esteve Pons. Carmen Pons Camps, casada amb Robert Patiño Carreras, és la darrera propietària d’aquest llinatge.
No tenim indicis clars de quin mas actual es correspon amb l’antiga casa de l’Heretat petita, si bé es poden establir alguns supòsits:
- En un plànol del segle XIX, apareix amb la denominació de mas Garau, cognom de la persona que compra aquesta heretat a la Universitat, una construcció situada aproximadament en el lloc on hi ha actualment el mas Viola. No sabem si es pot tractar d’una casa de mida més petita que, segons algunes fonts orals, està enganxada a aquest darrer mas.
- També hi hauria la possibilitat que es construís en un indret diferent a l’Heretat gran, on estan els masos comentats amb anterioritat. De fet, en un plànol de 1790, previ a la rectificació de la llera del riu Ter, apareix un mas de la Comunitat de Torroella de Montgrí, avui inexistent, situat a l’alçada del pas Pilla, entre els masos Nou i Junqué. En el record, hi ha els comentaris de persones grans dels masos, avui traspassades, assegurant que pescant en el riu en aquella zona, abans de la seva canalització, troben a l’interior de la seva llera pedres que poden pertànyer a una antiga construcció. En aquests moments, l’existència d’aquest mas, suposadament desaparegut durant la rectificació del riu Ter, no deixa d’ésser una mera especulació.
Agraïments
- Arxiu Municipal de Torroella de Montgrí.
- Bibliografia
- Arbusé, N., 2012. Des de la Torre Ferrana. A redós del Montgrí 1850-1950. Ed. Fundació Privada Mascort, pag. 216-218.
- Bellapart, J., 2015. El llarg camí per recuperar la Pletera. Emporion, 108. https://emporion.org/el-llarg-cami-per-recuperar-la-pletera/
- Serra, J., 2010. Els nous masos dels segles XVII i XVIII. Els masos del Montgrí. Papers del Montgrí, 31, pàg. 75-77.
- Surroca, J., 2010. Els masos i el conreu de l’arròs. Els masos del Montgrí. Papers del Montgrí, 31, pàg. 160-162.
