En temps de pirates -que s’arribaren a fer amos de les Medes- Torroella bastí diverses torres de vigilància: la torre Moratxa, la de Punta Montgó, la dels Moscats al camí de l’Estartit, la de la costa camí del Molinet, el castell de Rocamaura; però els masos, solitaris i escampats, exposats a atacs, ràtzies, saqueigs i segrestos, hagueren d’aixecar les seves pròpies torres de defensa.
Set d’elles són catalogades actualment com a bé cultural d’interès nacional: torre Martina, torre Gran, torre Quintaneta, torre Ponsa, torre Ferrana, torre Bagura i, de fa ben poc, la del mas Ral.
Les torres podien formar part de la masia o estar-ne separades, amb un pont d’unió. A dalt de tot de la torre hi havia dispositius i mitjans per defensar-se o atacar els de fora.
La més antiga és la torre Martina. La casa havia estat una gran torre de planta quadrada. El que avui aparenta torre és una escala de cargol, que permetia pujar i tancar-se a dalt de tot.
La torre Gran, de 18 metres, cilíndrica, amb espitlleres, el cim fistonat per una corona amb corsera, esvelta, daurada i gratinada al sol, és la més majestuosa.
La torre Quintaneta du aquest nom humil per comparació amb la torre Gran, que també era de la família Quintana. Cilíndrica, ben proporcionada, amb dos matacans, fou emblanquinada a causa de l’epidèmia de còlera de 1885.
La torre Ponsa és a l’extrem oriental del massís. En queden restes de dues plantes; se n’ha reconstruït una tercera. El nom prové de la família Pons, propietària també del palau Solterra.
A mestral del massís, prop de Sobrestany, la torre Ferrana, d’aspecte imponent, dimensions conspícues, proporcions magnífiques. La torre té planta quadrada, un matacà a cada cara i espitlleres per a arma de foc. Avui es destina a turisme rural.
A migdia de la carretera, la torre Bagura, de base quadrada, 19 metres d’alçada, notables finestres i matacans a cada façana. Enganxada a la casa, hi era fàcil l’accés per damunt d’una post de posar i llevar.
La torre del mas Ral, arran de carretera, és rodona, de bona alçada, 13 metres, més del doble que el mas, coronada de merlets i amb un matacà protector del pas entre torre i casa.
No queda res d’una torre del mas Cassà, si no són les fotografies. Era de planta rodona, de línies dures. Ha suportat quatre-cents anys d’història difícil i ha sucumbit finalment a dos empresaris que s’aprofitaren de la pedra. De tan lamentable, gairebé inimaginable. Quina lliçó!
