Recordo l’etapa educativa d’ESO com una de les millor de la meva vida. Tot i que vam passar-nos dos anys als decrèpits barracons on hi feia massa fred a l’hivern i massa calor a l’estiu i que es bellugaven quan bufava tramuntana, vam ser dels privilegiats que vam estrenar el nou Institut Montgrí, a 3r d’ESO i ja ens hi vam quedar fins a 2n de Batxillerat.
Durant aquests meravellosos anys, vam poder gaudir d’una sèrie de professors i professores, mítics i mítiques, que m’agradaria homenatjar ara i aquí, amb unes quantes línies repassant el que en recordo. Ja avanço que ho faré de manera completament objectiva però malgrat això, espero que coincideixi amb els records que en tenim els d’aquella generació.
Cada descripció va acompanyada d’una frase mítica extreta d’un document anomenat “El més millor” que vam crear amb l’amic Àlex Moreno des de 1r d’ESO a 2n de Batxillerat i que recull frases cèlebres, anècdotes i moments viscuts durant aquell període.
Per començar amb una dosi considerable, avui us presentaré tres d’aquests referents i, si la cosa va bé, ja en farem més edicions.
Josep Maria Rodríguez Fusellas “Rodri”
La frase: “Senyor Batlle, ara mateix vostè m’escriurà 50 vegades no llençaré objectes voladors no identificats a l’aula”.
Vestit de 21 botons amb camisa blanca, corbata estampada, pantaló i americana negra tot l’any. Bigoti, ulleres i sempre ben enclenxinat tot i que la presència de cabells era cada vegada més escassa. La seva aparença i altura imposaven quan et creuaves amb ell pel passadís: “Bon dia senyor Fontana, bona tarda senyoreta Coll”. Sempre ens va parlar de vostè, cosa que a 1r d’ESO i amb 12 anys acabats de fer, impactava bastant. Ens va ensenyar història i geografia. Li encantava fer-nos copiar mapes topogràfics europeus amb paper transparent a les tardes a la biblioteca i també comentar-nos les notes que havíem tret als exàmens mentre ens els repartia: “Caram senyoreta Quintà, molt bona feina!” o “li diré una cosa senyor Teixidor, a la pròxima hauria d’estudiar una micona més”. Malgrat aquest aspecte seriós de director d’hotel o de revisor de tren, en Rodri era bromista i, tot i que al principi marcava distància amb l’alumnat, sempre acabava sent un bon amic. El recordo el dia de la graduació, amb el seu posat impol·lut, era l’encarregat d’ajudar-nos a pujar i baixar de l’escenari per recollir l’orla, acompanyant el gest d’un “li dono la meva més sincera enhorabona!”.
Maria Assumpció Surrell Saurí
La frase: “Molt bé, molt bé… però ara digues-m’ho en dotació científica”
Pels que vam viure aquella època, i per no confondre’ns, l’Assumpció Surrell era l’alta de les dues Assumpcions que hi havia. Malauradament ens va deixar el passat 17 de novembre de 2022 a l’edat de 61 anys, després d’haver-se passat la vida explicant la taula periòdica dels elements i els diferents estats de l’H2O.
L’Assumpció era una professora discreta, modesta, silenciosa, molt metòdica i extremadament puntual. Aquesta última virtut contrastava bastant amb la meva visió de la puntualitat. Tot i això, sempre em deixava entrar a classe, malgrat el retard, després de remugar una mica… “va, passa Eduard”.
Als bromistes de la classe ens costava molt fer-la riure, però quan ho aconseguíem, ella es girava d’esquenes i escrivia alguna formula a la pissarra tot dissimulant mentre se li escapava el riure per sota del nas. Vestia de manera clàssica, sempre amb colors grisos, foscos, igual que les lents de les seves ulleres. L’Assumpció es feia estimar moltíssim i evidenciava el seu amor cap a la química i la passió que sentia per la docència a cada classe que impartia. També gaudia molt fent-nos fer experiments al laboratori. Alguns companys i companyes de classe van acabar escollint carreres científiques gràcies a ella. L’última vegada que la vaig veure va ser a la botiga, on venia sovint des de Tor per comprar alguna dulça perquè, a part de tot això, cal dir que l’Assumpció era bastant llaminera. Bon viatge Assumpció!
Narcís Arbusé Bellapart
La frase: “Aiam nais, o anem per feina o anem per feina!”.
Un dels professors més emblemàtics i representatius de l’essència de l’institut. Ens ensenyava Socials (que se’n deia abans) i se li il·luminava la cara quan tocava explicar-nos la vida dels nostres avantpassats al Montgrí. Que si barraques de pedra seca, que si pous, que si dunes, que si pedres d’aigua… Alguna tarda, fora d’horari escolar, ens havia convocat a una colla del poble per anar a buscar caus a la Muntanya Gran amb el seu Terrano. “Poseu-vos texans que sinó us esgarrinxareu” i reia, i llavors, a ritme militar ens passejava camps a través de la Ruta del Vent explicant-nos mil curiositats i anècdotes que, per sort, no entraven a examen. Les classes d’en Narcís eren extremadament interessants, intenses, i no et podies despistar ni un moment. Si ho feies, tranquil, que en Narcís et posava a lloc amb un “nai, escolta’m una mica sisplau!”. No sé si és bo o dolent això que diré, però tinc la sensació que en Narcís sempre ha tingut la mateixa edat. Des que ens feia classes fa 20 anys fins ara, segueix igual: valent, enèrgic, eixerit i sempre a punt per sortir a caminar. Recordo un dia, quan fèiem 2n d’ESO, ens va portar d’excursió al Montgrí, i baixant pel camí de la Creu ell anava tot davant amb el bastó quan de sobte ens va dir:
– A veure si m’atrapeu! I es va arrencar a córrer muntanya avall com aquell qui fuig del llop.
Ningú el va atrapar. El vam trobar directament als barracons esperant-nos, amb el seu jersei de coll alt, ben tranquil i rient: “No trobaríeu aigua a mar!”
Sort en tenim d’en Narcís que, juntament amb les Sisetes, segueix resseguint, cuidant i ordenant el Montgrí com si mai s’hagués jubilat!
