i la seva poesia completa a Agonia de llum

Mercè Rodoreda (1908-1983) torna a estar d’actualitat. Tenim la sort que en la commemoració del quarantè aniversari de la mort de l’escriptora, acaben de sortir dos llibres referits a la seva vessant poètica, encara massa poc coneguda pel  públic no especialitzat. 

Per una banda, disposem d’un assaig del poeta i assagista Jordi Julià (1972) titulat L’Odissea de Mercè Rodoreda, referit a una part de la seva poesia titulada “Món d’Ulisses”. Està inspirada en l’Odissea d’Homer i després d’invertir set anys de feina li ha valgut a Julià el II Premi d’assaig Ricard Torrents Bertrana. 

Per altra banda, s’hi afegeix la reedició del poemari Agonia de llum amb edició de l’escriptor i professor de literatura Abraham Mohino, que recull la poesia completa de Rodoreda que feia molts anys que no es trobava. L’editorial Godall ha tingut l’encert de tornar a posar-la en circulació.

Rodoreda, tot i ser la narradora catalana més influent del segle XX, diu Jordi Julià, també va conrear altres gèneres literaris, com la poesia, que té una qualitat formal, temàtica i simbòlica que mereix ser reconeguda i estudiada però que encara està incomprensiblement desatesa per la crítica, remarca Mohino.

Les creacions líriques de Rodoreda van ser inicialment publicades, paradoxalment només en revistes de l’exili, entre 1947 i 1956 i l’escriptora barcelonina no va acabar veient publicada la seva obra poètica en vida. Pòstumament, van ser editades el 1984 a la revista els Marges i el 2002 Abraham Mohino va preparar una edició dels poemes ja publicats juntament amb la major part dels seus poemes inèdits sota el títol Agonia de Llum, que tenim la sort de veure’ls en aquesta nova reedició que ara comentem.

Cal remarcar que la influència de Josep Carner (1884-1970) va ser decisiva i determinant i fou qui li va suggerir que escrivís versos. Deia que era tot un honor haver fet despertar la vocació poètica de Rodoreda. Li donava la seva opinió i li feia algun suggeriment, com també feia Armand Obiols (1904-1971), pseudònim de Joan Prat, reputat intel·lectual sabadellenc i company sentimental de l’escriptora a l’exili.

La poesia de Rodoreda va ser escrita quan tenia ben entrats els 37 anys i li va permetre presentar-se als Jocs Florals en els certàmens de Londres (1947), París (1948) i Montevideo (1949, on va endur-se les “Flors Naturals”, els màxims guardons, de forma consecutiva, tot aconseguint una indispensable via d’ingressos per a una economia tan malmesa com la d’una refugiada.

Adaptar en vers els vells mites de la tradició occidental i de l’antiguitat clàssica, principalment passatges de l’Odissea, un dels mites fundacionals d’Occident i un dels grans clàssics de tots els temps va ser el seu primer objectiu. De fet, Rodoreda tenia un bon coneixement de l’ epopeia homèrica i havia revelat que el seu heroi de ficció preferit era Ulisses i va excel·lir en l’empresa arriscadíssima de transformar la matèria èpica en poesia, subratlla Mohino. 

Rodoreda veia en el món de l’epopeia homèrica un reflex mitològic dels grans problemes humans. Amb la seva perícia literària, els seus monòlegs dramàtics i els seus extraordinaris sonets eren capaços d’exposar amb art l’egoisme, la crueltat, el conformisme i el dolor de la humanitat, tot fent parlar personatges de l’Odissea.

“Món d’Ulisses” aplega, doncs, la primera part del poemari amb trenta-dos poemes dedicats a temàtica homèrica, projecte inacabat referit a passatges i figures de l’Odissea, i puntualment de la Ilíada d’Homer amb sonets en decasíl·labs o heptasíl·labs que són un prodigi d’erudició, destresa formal i precisió lingüística, remarca Julià. Li va ocupar uns quants anys de la seva vida a l’exili francès. Les pròpies experiències d’exiliada, els efectes i els patiments de les guerres (una de civil i una altra de mundial) es reflecteixen en les paraules dels personatges de l’epopeia d’Homer, i li serveixen per tractar temes genèrics de caràcter moral però sobretot conviden a una profunda reflexió sobre la condició humana i el dolor del món, i sobre els sentiments i l’absurditat de l’existència provocada per la mesquinesa i el caràcter despietat dels homes. En definitiva, situacions universals que són les mateixes del seu temps i també del nostre. 

Per als estudiosos de l’obra de Rodoreda aquests dos llibres són una festa. Amb qualitat artística, ambició creativa i profunditat de pensament, Rodoreda va saber reflectir poèticament models de conducta humana intemporals.

Agonia de llum consta de 104 composicions que són mostra d’una gran poeta, d’una escriptora completa que reïx en tots els gèneres que toca, diu Mohino. A més de “Món d’Ulisses” hi trobem al poemari, aquests altres apartats: “Albes i nits” (8 poemes), “D’amor i de mort” (28 poemes), “Illa dels lliris vermells” (20 poemes) i “Bestioles” (16 poemes).

Els textos poètics de l’escriptora barcelonina no defugen els continguts cívics, morals o personals, com el record del pare mort. A destacar un colpidor i sorprenent “cant espiritual” pronunciat per un fetus que parla (“no sé si dir-ne “cant espiritual invertit” -diu Mohino-) i que s’adreça a Déu per suplicar-li de continuar dins del líquid amniòtic, si només se li reserva dolor i demana morir abans de néixer si és que ha de patir com a persona. Aquest magnífic i corprenedor poema és un dels que reproduïm al final de l’article i comença amb el vers «Senyor, abans de néixer, fer-vos un prec voldria…». 

Diu Mohino que amb la seva poesia, gràcies al seu talent excepcional, Rodoreda creà una obra literària d’envergadura. I l’ erigí sobre uns fonaments sòlids. Estudiosa dels clàssics europeus, s’ amarà de l’herència grecollatina i de la gran tradició bíblica per escriure una poesia fenomenal, rellevant, immortal, irrepetible.

Referències bibliogràfiques

1. RODOREDA, Mercè. Agonia de llum. Edició i pròleg d’Abraham Mohino. Godall Edicions. Barcelona, 2022.
2. JULIÀ, Jordi. L’Odissea de Mercè Rodoreda. Eumo Editorial. Vic, 2022.
3. LLORT, Lluís. “Rodoreda present”. El Punt Avui, 24 de juny del 2022, pàg. 30-31.
4. BARNIOLS, Andreu. “I de sobte,  Rodoreda la punk”. Vilaweb, 14.05.2023 https://www.vilaweb.cat/noticies/rodoreda-punk/
5. VAZQUEZ, Eva. “Els anys més foscos de Mercè Rodoreda”. El PuntAvui, 9 d’abril del 2023, pàg. 22-23.
6. BARNILS, Andreu. “Anna Maria Saludes: Dir que Rodoreda i Manrubia eren amants ho trobo una mica tronat”. VilaWeb, 19 de juliol de 2023. https://www.vilaweb.cat/noticies/anna-maria-saludes-dos-dies-paraula/

Agamèmnon

No els va fer por la meva barba saura.
El primer cop l’espatlla em mig obrí
com una mossegada de mastí.
Em vaig girar i al segon cop vaig caure.

Ella després va acoltellar-me mentre
tot de costat veia el pedrís lluent:
el sol arbora -vaig pensar- ponent,
i a glops la sang m’anava eixint del ventre.

Com m’afanyava per morir, debades:
tantes de maltraçudes coltellades
reblat m’havien a la llum atroç.

Encar vivent, a frec d’aurora brava,
mon panteix amb el d’ella es barrejava,
igual que abans damunt el llit de flors.

Mercè Rodoreda (Món d’Ulisses. XIV)

[Plany de la molinera]

Tinc els genolls romputs, estic baldada,
i he de moldre tres saques per demà:
l’estol de mes companyes em deixà
abans que el cel fos pres per l’estelada.

Mans enfonsades dintre la farina,
mon cervell, més petit que un gra de blat,
somnia llençols nets, llit estovat
i un tebi bany que em lliuri de polsina.

Oh pa torrat, barra d’or tornejada!
Quants de fatics abans que una fornada
torni ta pasta grisa en color bru!

Tanta pols, tanta feina m’emmetzina,
l’estiu dels camps sota mos ulls s’abrina;
tres cops hi escupo i no ho sabrà ningú.

Mercè Rodoreda (Món d’Ulisses. XXVII)

[La cançò de Magdalena]

La lluna canta sense veu, serena,
al fons del cel que inunda de claror.
Per a poder sentir, ai! la cançó,
surt al balcó la rossa Magdalena.

“Els braços bruns em tornes d’assutzena
i em teixeixes d’argent tot el gipó,
oh tu que em fas més blanca que no so,
lluna florida dalt de la carena.”

Canta la noia sola al seu balcó,
canta els meus ulls més verds que l’ametlló
i canta la cançó de Magdalena, 

la dels cabells daurats sobre l’esquena,
la que somnia somnis a balquena,
sola com una estrella al seu balcó.

 Mercè Rodoreda (D’Amor i de mort. XLVII)

Senyor, abans de néixer fer-vos un prec voldria

Senyor, abans de néixer fer-vos un prec voldria;
abans del primer plor, protegit de dolors,
en la flonja cavorca sense claror de dia;
abans de veure el món i el llampec dels colors.

Ara que tinc ossos, les mans al pit plegades
i sota les parpelles tot el vidre dels ulls,
deu-me alè de viure en les cimes gebrades
d’aquesta gran tristesa, oblidant els esculls

de la meva partida vers una nit sense fi…
Si em feu néixer, Senyor, només per a morir,
compadiu-vos d’un cor feixuc d’amor i d’odi,

buideu-me de l’angoixa en els dies distants,
i, si això no pot ser, deixeu que plegat rodi,
temps i més temps perdut en tebis llimbs flotants…

Mercè Rodoreda (D’Amor i de mort. LXVIII)

La llet blanca de la lluna 

La llet blanca de la lluna
me la bec a poc a poc.
Devoro flors d’una a una,
entaulada, com per joc.
D’enveja, un núvol s’esberla.
Gotes de color de perla
m’esquitxen nas i cabells.
I me’n vaig. Poso la lleva
i em tanco dintre la meva
illa dels lliris vermells.

Mercè Rodoreda (1908-1983) (Illa dels lliris vermells. LXXXVIII)

Herba dallada ja so. 

Herba dallada ja so.
Dalt d’un carro viatgera
trontollo per la drecera
i em migraré en un racó.

Jo, que veia -i és millor-
fruits rodons de la pomera
i la lluna tafanera
amb sa mel sense dolçor,

entreveig el que m’espera:
ull irat de masovera
i menyspreu de ca liró.

Sóc bri verd i el groc ja em taca,
dintre el ventre d’una vaca
aniré d’un bot i amb por.

Mercè Rodoreda (1908-1983) (Bestioles. CIV)